De mica en mica es fa camí, i ja són 170 maratons a la butxaca. I 24 a Barcelona. La meva marató. En serien moltes més si no m’hagués tocat treballar moltes vegades. Però també era una manera interessant i divertida de mantenir el vincle que tinc amb aquesta marató des del 1980. Ara ja, un cop jubilat, la podré córrer cada any. Tant de bo sempre la gaudeixi com aquesta del 2026.

Per anys que passin, i per maratons que vagi sumant, sempre hi ha fets inèdits, coses que no havia fet mai, que en el fons són la salsa de la vida. Per exemple, no se m’hauria acudit mai fer una calçotada el dia abans d’una marató. Sempre procurem fer la càrrega d’hidrats i habitualment el dinar del dissabte acostuma a ser un bon plat de pasta. Aquesta vegada, però, els meus amics Imma, Robi, Quique i Xavi van triar el 14 de març per fer una calçotada per celebrar la nostra recent jubilació del departament d’Esports de TV3. No els podia pas dir que no amb l’excusa de la marató!

Així, doncs, dissabte al migdia ens vam trobar tots cinc, amb les parelles, en un restaurant de Sant Cugat per compartir calçots, vinet, acudits, converses, i tot el que ens ha unit durant molts anys. En acabar, amb la Cristina vam anar a dormir a un hotel de Barcelona per no haver de matinar tan l’endemà, ja que a les 8 en punt havia quedat amb la Ruth Gumbau (que encara treballa) per fer-me una entrevista a la Plaça Catalunya.

Després de tants anys fent la transmissió de la nostra marató, i de fer entrevistes com la Ruth, em vaig trobar molt estrany contestant preguntes des de l’altra banda… Però la vida és així!

A un quart de 9 ja estava llest, i em faltava una hora i 50 minuts per l’hora de sortida que tenia assignada. Com que ja estava a la zona dels corrals, ho vaig comentar amb membres de l’organització i em van dir que no calia que m’esperés tant i que podia sortir tranquil·lament en una de les onades intermèdies. No m’agrada saltar-me les normes, però la perspectiva d’esperar-me gairebé dues hores no era gaire afalagadora i, per tant, vaig decidir sortir en la tercera onada, situant-me, això sí, a la cua del tot per no molestar corredors més ràpids que jo. La veritat és que no vaig ocasionar cap problema a ningú. De fet, vaig observar una gran barreja de colors dels dorsals dels corredors en el calaix de sortida, cosa que vol dir que molta gent va decidir sortir abans d’hora…sense tenir l’autorització que m’havien donat a mi. Crec que el control d’accés als calaixos de sortida és una de les assignatures pendents que té l’organització, que mica en mica està situant la marató de Barcelona al lloc que li correspon com una de les ciutats més importants d’Europa.

Vaig començar la meva aventura particular, disposat a completar per 24a vegada a la meva vida la marató de Barcelona i, d’aquesta manera, arribar a les 170 i quedar-me ja només a una de completar el meu repte del 6X6, és a dir, córrer 6 maratons en els primers 6 mesos després de la jubilació.

En el km 3, al carrer Aragó cantonada Bruc, ja tenia la primera de les quatre cites amb la Cristina. Allà em vaig treure la samarreta de màniga llarga i ja vaig fer la resta de la marató amb la meva nova samarreta turquesa Joma, la meva marca de referència actual. Poc després, em van trucar per primera vegada de Catalunya Ràdio per intervenir en directe en el programa especial que El Suplement dedicava a la marató. Havíem quedat que parlarien amb mi dues vegades i van acabar sent tres. Això tampoc no ho havia fet mai en les meves 169 maratons anteriors! Tot i que no és molt còmode portar el telèfon mentre corres i no és fàcil estar pendent de quan et trucaran, agraeixo al Roger Escapa i al seu equip que pensessin amb mi per aquesta col·laboració.

De mica en mica vaig anar fent camí i en el km 6, al carrer València, em vaig tornar a trobar amb la Cristina, que em va dir que a l’aplicació no sortia el meu temps de pas pel km 5. De moment no em vaig voler preocupar, però quan al km 14, al carrer Mallorca, em va dir que tampoc sortia el meu pas pel km 10, que havia fet en un temps d’1:03:41, vaig témer que el fet d’haver sortit en una onada anterior a la que tenia assignada fos la responsable d’aquest problema. Vaig recordar que a la Behobia-Sant Sebastià desqualificaven els corredors que sortien abans d’hora i això em va generar certa preocupació, tot i que jo tenia el vistiplau de l’organització per canviar-me d’onada.

Cap el km 16 o 17, en plena Gran Via, vaig tornar a intervenir a El Suplement i al cap d’una estona vaig passar la catifa de la mitja marató en 2:13:49. Tot anava segons les previsions perquè la meva intenció era acabar en un temps similar al de quatre setmanes abans a Carrara (4:26:47) o, si més no, mirar de baixar de les quatre hores i mitja. I si no, cap problema. El primer objectiu sempre és acabar i prou…

En la meva següent intervenció a Catalunya Ràdio, ja a prop del km 30, els vaig comentar que estava amoïnat pel fet que els meus temps de pas no s’estiguessin reflectint a l’aplicació, però just després de penjar la trucada i quan em disposava a guardar el telèfon definitivament, em va trucar la Cristina per dir-me que ja s’havia solucionat i que tenia tots els parcials en ordre. Realment, em va treure un pes de sobre.

En el gir de la Diagonal, just després del km 33, tenia l’última trobada amb la Cristina i ja ens vam acomiadar fins a l’arribada. Vaig passar el 35 en 3:41:58 amb molt bones sensacions. Res a veure amb l’any passat, quan en aquest punt anava pràcticament caminant per unes inoportunes rampes als bessons. Val a dir que aquesta vegada vaig estar molt pendent d’hidratar-me com cal, i d’agafar un tros de plàtan cada vegada que me l’oferien. El potassi és un bon antídot contra la deshidratació…

En els últims km no vaig parar d’avançar corredors. No em fallaven les forces i només em preocupaven unes molèsties al tendó d’Aquil·les esquerre, però que no m’impedien mantenir el ritme. De fet, el parcial del 35 al 40 va ser el 5.000 més ràpid de tota la marató, 30.29, és a dir, a 6.06 el km, quan la mitjana de la marató em va sortir a 6.18. Després vaig veure que en els 7 km finals havia guanyat gairebé mil posicions!

Acabar bé una marató no té preu. Recordes totes les que has fet com has pogut els km finals, gairebé arrossegant-te, que, desgraciadament, són majoria, i estàs content d’haver encertat el ritme. L’arribada a l’arc de Triomf és molt maca, tot i que jo preferia la de les Fonts de Montjuïc, per no parlar de l’Estadi Olímpic…

Al final vaig fer 4:25:46, és a dir, un minut i un segon menys que quatre setmanes abans a Carrara. Això vol dir que el cos havia assimilat bé els esforços i que s’havia recuperat bé.

Els parcials de les dues mitges van ser 2:13:49 i 2:11:57, potser una mica condicionats per les tres intervencions a la ràdio i les quatre aturades amb la Cristina, però realment vaig fer tota la marató a un ritme molt regular i vaig acabar amb forces, tot i que en el km 40 i mig vaig tenir un preavís de possible rampa al bessó dret, cosa que em va obligar a aixecar una mica el peu i no fer ximpleries.

Ara toca recuperar-se bé del tendó d’Aquil·les esquerre, que m’ha quedat inflamat i crepita quan moc el peu, símptoma clar de tenosinovitis a la beina del tendó. Espero que amb gel i dos o tres dies de descans pugui reprendre els entrenaments de cara a la sisena i última marató del repte dels 66 anys, que serà a Belgrad el 19 d’abril.