La primera marató amb 67 anys la vaig córrer a Ljubljana, la capital d’Eslovènia. Havia de ser l’inici d’un repte molt especial, coronat amb la participació en el 50è aniversari de la marató de Nova York. Però les coses no sempre surten com es planifiquen. Em quedo amb què ja tinc 172 maratons en total, 107 diferents i 51 països. I espero continuar endavant.

Vaig decidir córrer a Ljubljana quan al mes d’abril l’Abel Teixidó, amb qui vam coincidir a la marató de Belgrad, em va fer saber que la colla del Km0 Ponent organitzava el viatge. La data, 18 d’abril, em va fer pensar que podria inventar-me un dels meus reptes… Com que ja tenia al cap anar als Estats Units abans de la marató de Nova York per córrer unes etapes de la Ruta 66 amb l’Enric Casacuberta, les dates em suggerien un objectiu ambiciós: marató de Ljubljana el 18 d’octubre, etapes de la Ruta 66 a Oklahoma el 25,26 i 27, i marató de Nova York l’1 de novembre. L’Enric Casacuberta està fent la ruta completa, de Chicago a Los Angeles, coincidint amb el centenari de la famosa ruta, per recaptar fons per la lluita contra l’ELA. La causa em semblava magnífica per col·laborar-hi.

Així doncs, el repte començava el 18 d’octubre a Ljubljana. Vaig viatjar amb la colla de Lleida, una trentena de persones. A més de l’Abel coneixia el Josep Pons, un altre “correcat”, i els germans del meu antic company Artur Peguera. Va ser un viatge molt agradable, amb vol directe fins a l’aeroport de Trieste i furgonetes fins als dos hotels diferents que teníem a la capital eslovena.

La marató me la vaig agafar amb molta calma, tenint en compte que no era un objectiu en si sinó el principi d’un repte exigent. A més, l’última experiència a Belgrad no havia estat massa bona. Per tant, tenia una expectativa molt àmplia de la marca que podia fer, entre 4 hores i mitja i 5.

La sortida de la marató i la mitja, que es feien conjuntament, era a les 9 del matí al carrer Slovenska, al costat de la cèntrica plaça d’Ajdovščina. El dia abans s’havia fet la cursa de 10 km i les proves infantils. En total, més de 20.000 participants, però a la marató completa no arribàvem als 5.000.

El recorregut començava cap al nord pel carrer Dunajska, un dels grans eixos urbans de la ciutat. Continuava pels barris de Bežigrad i Šiška, en un entorn completament urbà. Vaig començar lent i vaig ajustar una velocitat de creuer al voltant dels 6,30 per km. Feia fresca, uns 7 o 8 graus, i fins al km 10, que vaig passar en una hora i 6 minuts, no vaig llençar la dessuadora que portava. Encara em quedava una samarreta de màniga curta per sobre de la de competició. Vaig prendre aquestes precaucions perquè estava clar que la temperatura aniria pujant progressivament durant el matí.

Cap al quilòmetre 15, el recorregut passava pel parc Gustava Tönniesa, una zona verda del sector nord-occidental de Ljubljana, entre els barris de Šiška i Koseze. Allà em vaig desprendre de la samarreta de màniga curta i ja em vaig quedar amb la de competició, amb el dorsal a la vista. Per cert, era el dorsal 156. Si m’arriba a tocar el 155 no sé si hauria sortit…

Després de deixar enrere aquest parèntesi verd, la cursa continuava cap al sud, en direcció a la mitja marató, molt a prop de la zona de sortida i arribada. La vaig passar en 2:19:22 i vaig afrontar la segona mitja, ja molt més solitària perquè només quedàvem els maratonians. En qualsevol cas, una marató de 5.000 participants et permet anar sempre acompanyat.

Tot seguit la cursa s’endinsava cap al sud, en un tram que travessava zones més perifèriques, allunyades del centre monumental. Potser era la part més trista del recorregut. El meu ritme va baixar una mica, però sense avisos dels problemes musculars que vaig tenir a Belgrad. Aquesta vegada m’aturava a tots els avituallaments i agafava dos o tres gots d’aigua i isotònic, i també algun plàtan. Vaig veure una cosa que no havia vist mai. A les taules hi havia muntanyetes de sal i els corredors se la tiraven dins dels gots d’aigua. No ho vaig provar perquè mai se m’havia acudit beure aigua salada. Potser m’hauria fet vomitar…

Em vaig aturar un moment als primers vàters que vaig trobar, pràcticament al km 30 i tot seguit el recorregut girava cap al nord-est, dirigint-se ja cap als grans eixos viaris de l’est de la ciutat. El meu ritme va baixar una mica, però no vaig passar per cap moment crític.

El retorn cap a la zona d’arribada es feia novament pel carrer Slovenska, abans d’encarar els darrers metres fins a la plaça del Congrés, on hi havia l’arc d’arribada. Quan vaig passar per sota, onejant l’estelada, el rellotge marcava 4:57:06, però el temps real va ser de 4:45:29, és a dir, al bell mig de les meves previsions. La diferència del temps oficial i el real indica que vaig trigar més d’11 minuts i mig a passar per la línia des del tret de sortida, comprensible si tenim en compte que vam sortir junts els de la marató i els de la mitja, que eren molts més que nosaltres, com acostuma a passar ja a tot arreu.

La mitjana de pulsacions durant la marató va ser de 130 i això vol dir que tot havia anat bé. Res feia preveure el què em passaria dos dies després. El dilluns el vam dedicar a fer turisme amb els companys de viatge i vam poder visitar el llac de Bled, un entorn natural molt bonic, que per si sol, juntament amb el centre de Ljubljana, justifica un viatge a Eslovènia. El dimarts vam tornar a casa i les coses es van començar a tòrcer, fins el punt que dimecres al matí vaig haver d’anar a urgències a l’hospital de Manresa, on després d’una endoscòpia em van diagnosticar una úlcera duodenal que havia sagnat però, afortunadament, ja estava tancada. La pèrdua de sang em va fer baixar l’hemoglobina fins al límit de l’anèmia i els metges em van prohibir viatjar als Estats Units. Caldran unes setmanes per recuperar els nivells i poder tornar a córrer. El repte, doncs, no serà possible. Les coses no sempre surten com s’han planificat. No podré córrer la marató de Nova York, però l’Enric no arriba a Santa Mònica fins el 25 de gener i, per tant, no descarto poder salvar, almenys, la idea d’acompanyar-lo algun tram. Ja ho veurem. De moment, toca recuperar-se.