Quan vaig saber que el meu amic Xavi Marcos i la seva família deixaven Zimbabwe per anar a viure a Budapest vaig mirar quin dia feien la marató de la capital hongaresa. Els plans van estar fets de seguida: a l’octubre del 24 els faríem una visita i, de passada, jo afegiria una marató nova al meu historial. Les circumstàncies, a més, han volgut que fos la marató diferent número 100. Set anys després d’haver publicat “La volta al món en 80 maratons” ja n’he afegit 20 més a la col·lecció.

Budapest és una ciutat digna de ser visitada. Amb la Cristina ja hi havíem estat, però per a la Fiona va ser tota una novetat. El fet de tenir-hi uns amics com el Xavi, la Sònia i el Pol, que ja ens van acollir a casa seva a Ciutat de Mèxic el 2019, afegia un al·licient més a l’escapada de cap de setmana, al marge, lògicament, de córrer la marató el diumenge al matí.Com sempre, el divendres i el dissabte els vam dedicar al turisme per una ciutat fantàstica, incloent-t’hi una visita al famós balneari Gellert, que data del 1918. Tenia els meus dubtes sobre si els banys termals eren compatibles amb córrer una marató 24 hores després, però vaig pensar que, amb prudència i moderació, no em podien fer cap mal. Ho vam passar molt bé tots tres, i fins i tot vaig entrar un momentet a la sauna, mirant de minimitzar el risc de deshidratació o de tenir les cames massa relaxades l’endemà.

Diumenge al matí, el Xavi em va portar en cotxe a la sortida de la marató, que es trobava al costat occidental de Budapest, és a dir a Buda, entre els ponts Rákókci i Petöfi, a la part sud de la ciutat. Ja havíem estat a la zona el divendres, quan vam anar a recollir el dorsal, enmig d’un ambient frenètic, ja que el cap de setmana se celebraven un total de 18 curses, entre dissabte i diumenge.

A més de la marató individual, amb uns 5.000 participants, diumenge es feien dues maratons per relleus, una mitja marató, una cursa de 14 km i una altra de 30. Els corredors de la mitja feien la segona meitat del recorregut, no pas la primera, i els dels 30 km sortien del km 12 de la marató. Per tant, al punt de sortida i arribada només ens hi aplegàvem els maratonians (tant els individuals com els del primer relleu de les maratons per equips), i els de la cursa de 14 km. El per què d’aquesta distància té una explicació, ja que el recorregut de la marató passava per la línia d’arribada just al km 14, i d’aquesta manera, es donava l’opció de fer només aquest primer terç de la marató i acabar allà mateix. Tot plegat una mica complicat, però gràcies a això els maratonians individuals no teníem en cap moment aquella sensació de “la soledat del corredor de fons”, ja que en el primer terç hi teníem els participants de la cursa de 14, i més tard els de la mitja i els 30 km, a banda dels diferents relleus de les maratons per equips.

Vaig sortir amb la idea de buscar un ritme aproximat de 6’10-6’15 per km, la qual cosa, considerant les aturades que tenia programades, em donava una marca final al voltant de les 4 hores i mitja. Tenint en compte que la calor d’aquest estiu no m’ha permès arribar al volum i qualitat d’entrenaments desitjable, no volia arriscar-me a aspirar a una marca millor.

La primera trobada amb la Cristina, la Fiona, el Xavi, la Sònia i el Pol la teníem programada al km 5, just a la sortida del túnel del Castell de Buda (Váralagút), que et deixa a l’entrada del pont de les Cadenes, el primer que havíem de creuar.

Abans d’arribar-hi ja vaig haver de fer una primera parada per alliberar la bufeta. Tot plegat va fer que el primer pas de Buda cap a Pest el fes amb una mica més de temps perdut del previst. Però la marca final, evidentment, no tenia cap importància…

Sense més incidències, em vaig tornar a trobar les famílies prop del km 10, a Pest, i d’allà ja ens vam acomiadar fins a la mitja marató, mentre jo emprenia el camí de retorn cap a la sortida, per completar el primer terç de la marató i, d’aquesta manera, tenir una idea clara de com serien els últims km de la prova.

Vaig tornar a enfilar la riba occidental del Danubi, direcció nord, amb bones sensacions i al ritme previst…tot i que vaig sumar una nova aturada pixanera.

El Danubi és el gran protagonista d’aquesta marató, ja que gran part del recorregut passa per les dues ribes i es creua quatre vegades pels ponts. A més, els primers km de la segona mitja marató van per l’illa Margarida, l’autèntic pulmó de la ciutat, situat al mig del riu. Allà és on van a córrer a diari milers de corredors de la ciutat.

Després d’una nova parada familiar vaig passar la mitja en 2:14:29 i em vaig concentrar per mantenir el ritme fins al km 27, on teníem programada l’última trobada amb la colla. Em vaig avituallar, vam fer unes quantes fotos i jo vaig reprendre la marxa.

Des d’allà, ells ja tenien programat agafar el tramvia número 6 fins a l’arribada, per assegurar que hi arribessin a temps de veure’m arribar, i jo vaig afrontar l’últim terç de la marató pensant que, si tot anava bé fins al final, podria acabar al voltant de la marca desitjada de 4.30. Sempre penses que potser t’arribarà el cansament i hauràs d’afluixar el ritme, però els quilòmetres passaven i mantenia el ritme amb facilitat, deixant enrere un munt de corredors. Bon senyal.

Un cop deixada enrere l’illa Margarida, el recorregut continua per la riba oriental, la de Pest, i passa just al davant del majestuós Parlament hongarès, una de les joies arquitectòniques de la ciutat. És tan espectacular que no pots parar de mirar-lo. Sembla un model de l'”Exin Castillos” de quan érem petits…

Un últim pas pel pont Petöfi em va deixar de seguida al km 41 i, després de consultar el cronòmetre, vaig accelerar el ritme veient que les cames encara responien. El sub 4.30 estava assegurat i, a uns 200 metres de l’arribada, just a la pancarta del km 42, la Fiona em va donar l’estelada per creuar la línia d’arribada en un temps de 4:29:19. Això vol dir que vaig fer la segona mitja en 2:14:50, només 21 segons més lenta que la primera. De tota manera, això és anecdòtic i no és gens matemàtic, ja que entre les quatre aturades familiars i les dues al lavabo, la veritat és que vaig estar en moviment 4 hores i 17 minuts.

Cronòmetre al marge, em van quedar molt bones sensacions perquè vaig poder mantenir el ritme fins al final. De fet, l’últim quilòmetre va ser el més ràpid. 

Just creuar la línia em vaig trobar amb el Xavi Avellana, l’Ironxevi de Corredors.cat i la seva dona Lídia. Ell havia corregut la marató i ella la mitja. El Xavi també havia fet dissabte la cursa de 5 km i va quedar el tercer de la seva categoria.

La marató, per cert, la va guanyar l’alemany Carlos Nenast, amb una modestíssima marca de 2.28.35. El mateix dia, a Chicago, la kenyana Ruth Chepngetich va batre el rècord del món femení en marató mixta en 2.09.56. Quin contrast!

De l’arribada vam anar directament cap a casa dels nostres amfitrions i, després de la dutxa i abans de marxar cap a l’aeroport, vam gaudir d’un esplèndid dinar que va servir per posar fi a un cap de setmana extraordinari.

I uns quants números per acabar. Vaig quedar el 3.369 de 4.864 i el 33è de la categoria de majors de 65 anys. Era la primera marató que corria en edat de jubilat…

Vaig fer la meva 139è millor marca de les 161 maratons acabades i, com deia en començar, vaig arribar a les 100 maratons diferents completades, en un total de 47 països. Sempre és complicat decidir què són països, però he decidit aplicar el meu criteri. Fins ara feia servir el de Marathon Globetrotters, que considera independents els països del Regne Unit. En aquest cas, jo en tindria 45. Però segons Marathonview només en puc comptar 43, perquè únicament consideren els països “oficials” reconeguts per l’ONU. Per tant, jo he decidit aplicar el meu propi criteri i considerar, a part dels països britànics, els Països Catalans i Euskadi. Ho sento si a algú no li agrada. Per tant, estic a tres països d’arribar als 50.

La pròxima marató no suposarà cap xinxeta nova al mapa maratonià. Al contrari. Serà una de les dues més repetides de la meva carrera. Segur que sabeu quina és…