163. Doha, 17 de gener de 2025

PRIMERA MARATÓ EN UN PAÍS DEL GOLF PÈRSIC PER ENCETAR EL 2025

    

  Per començar l’any 2025 vaig afegir una marató nova i un país inèdit al meu historial. Doha, la capital de Qatar, va ser l’escenari de la meva 163a marató, la número 101 en un lloc diferent. És curiós però córrer una marató relativament exòtica després de les festes nadalenques s’està convertint en un costum en els últims anys: Marràqueix, Disneyworld, Bahames, Egipte i ara Qatar.

La idea de córrer la marató de Doha la va tenir el nostre amic Josep Maria Morera, el líder del grup de whatsapp de maratonians viatgers. És un cul inquiet i no para de buscar destins interessants. Quan ens ho va comentar, ho vam parlar amb la Cristina i ens va semblar una idea interessant perquè no coneixíem la zona del Golf Pèrsic. El Xavi Bonastre i la Mònica també s’hi van afegir de seguida, i poc després el grup es va ampliar amb l’Abel i la Sussanna.

Amb el Xavier i la Mònica vam acordar que aprofitaríem l’excusa de la marató per ampliar una mica el viatge i conèixer també les dues ciutats principal dels Emirats Àrabs Units, Dubai i Abu Dhabi, abans d’instal·lar-nos a la capital de Qatar per córrer la marató. Així doncs, el viatge va començar amb una estada d’un parell de dies a Dubai, amb la inevitable pujada al Burj Khalifa, l’edifici més alt del món amb els seus 828 metres, i una escapada amb 4X4 per les dunes del desert de Sharjah. L’endemà vam anar en autobús públic fins a Abu Dhabi (no vam veure el Borbó), i el dimecres, dos dies abans de la marató, vam aterrar a Doha.

La marató de Doha es disputa en divendres, com la majoria dels països islàmics, i, tot i que en els últims anys acull una bona quantitat de corredors turistes de tot el món, els participants són majoritàriament locals. També segueix la moda d’ajuntar curses de diverses distàncies el mateix dia, per poder acollir el màxim de participants. En aquest cas es feia la marató, que va tenir 22 participants d’elit i 626 “mortals”, la mitja marató, amb 1.870 corredors, els 10 km, amb una participació de 3.542 i, finalment, la cursa més multitudinària, la dels 5 km, amb un total de 4.165 corredors. És a dir, més de 10.000 participants entre totes les curses.

La Cristina va córrer la cursa dels 5 km, el Josep Maria, l’Abel, el Xavier i jo la marató, i la Mònica, la Tere i la Sussanna es van conformar amb el paper mai prou ben valorat de “supporters”.

Els quatre maratonians vam haver de matinar perquè la marató començava a les 6 del matí, cosa comprensible si tenim en compte que la temperatura comença a pujar ràpidament des que surt el sol i fins el punt del migdia. De fet, en una altra època de l’any seria impossible córrer una marató a Doha. El gener és el mes menys calorós i, afortunadament, la temperatura no supera els 25 graus. En el moment de la sortida, quan encara era fosc, el termòmetre marcava 13 graus i, tot i que va començar a pujar de seguida, la primera mitja marató la vam poder córrer amb molta comoditat.

La marató, i de fet totes les curses, començava al parc que hi ha al costat de l’hotel Sheraton, a la Corniche, una mena de passeig marítim que s’estén durant uns quants km al costat del mar.

El quartet es va desfer de seguida. Ja sabíem que l’Abel està un parell de graons per sobre dels altres i de seguida va tirar cap endavant. El Josep Maria es va quedar sol i el Xavier i jo vam fer tota la primera mitja junts, a un ritme d’entre els 6 i els 6.15 per km. Ell no les tenia totes perquè corria amb una lesió al genoll i feia pràcticament un mes que no feia ni un km. Durant les dues primeres hores no va tenir cap problema, però, just a l’acostar-nos a la mitja marató, va començar a tenir males sensacions. Més enllà del genoll, la inactivitat de tants dies passa factura en una cursa tan llarga.

La marató constava de dues voltes a un circuit i, per tant, era el moment de decidir si plegava o si continuava. Com que és un valent em va dir que provaria de seguir una mica més, però encara no havíem arribat al km 23 ja em va dir que tirés endavant i no l’esperés perquè ja no podia continuar a aquell ritme.

El circuit tenia un punt clau, a l’alçada de la torre Tornado, que la primera volta era el km 11 i la segona el 32, és a dir, just la meitat del circuit. Des d’allà es podia anar recte a la zona de sortida i arribada caminant uns 400 metres. Per tant, era l’últim lloc on el Xavier podia decidir si abandonava o si afrontava els 10 km finals, ni que fos caminant. Quan jo ja havia superat el punt de gir i em vaig creuar amb ell li vaig preguntar com anava, i em va dir que segurament plegaria al 32 perquè, a part d’anar molt lent per la falta de forma, el genoll li començava a molestar. I, efectivament, això va fer. Una llàstima no poder acabar, però la veritat és que, donades les circumstàncies, era força previsible que passés això…

Jo, afortunadament, no vaig tenir problemes físics, però sí una baixada de ritme entre el 33 i el 37, en part perquè la temperatura ja superava clarament els 20 graus. Suposo que també vaig notar els km caminats fent el turista els dies previs a la marató. Per sort, en començar els últims 5 km, ja a la Corniche, em vaig recuperar i vaig acabar força bé, tot i que ja feia estona que havia abandonat la idea de baixar de les 4 hores i mitja.

Finalment, vaig creuar la línia d’arribada en un temps real de 4:33:53, en la línia de les meves últimes maratons. Després vaig saber que l’Abel havia fet tercer de la categoria de majors de 60 anys, el Josep Maria novè i jo desè. Va ser la meva primera marató amb les sabatilles i l’equipació de Joma, el meu nou patrocinador esportiu, i espero que en vinguin moltes més.

Després d’haver fet Budapest, Nova York i Doha aquesta temporada, la pròxima marató tocarà fer-la sense agafar cap avió. Si tot va bé, el 16 de març correré la marató de Barcelona per 23a vegada a la meva vida.