La marató de Barcelona sempre serà la marató de casa. Des dels anys 80 fins a l’actualitat l’he corregut 23 vegades i en moltes altres ocasions l’he transmès en directe, n’he fet la crònica per televisió i fins i tot he fet d’speaker a l’Estadi Olímpic, en l’arribada més icònica de la història de la prova. Aquest 16 de març del 2025 vaig “descobrir” un nou recorregut. I ja en són uns quants…

L’organització de la marató de Barcelona va estrenar el 2024 un itinerari nou, amb sortida de la Plaça de Catalunya i arribada a l’Arc de Triomf. Aleshores em va tocar fer la transmissió en directe, amb el Sergio Heredia i la Txell Soler. En general, les critiques del nou circuit van ser bones, però tenia ganes de comprovar-ho.

La veritat és que, com tot a la vida, hi vaig trobar coses positives i d’altres de negatives, és a dir, els típics pros i contres. Per mi, la sortida i l’arribada a Maria Cristina, amb les majestuoses fonts de Montjuïc i les Torres Venecianes, és el millor escenari possible, un cop ja m’he tret del cap la possibilitat de tornar a acabar a l’Estadi Olímpic. Però s’ha de dir que el nou circuit és tècnicament més ràpid i que, tot i que prescindeix d’alguns llocs emblemàtics, afavoreix el seguiment dels familiars i té punts amb un ambient extraordinari. L’Arc de Triomf és, també, un bon lloc per acabar la marató, amb tot el què simbolitza la filosofia de triomfar cada vegada que es venç la distància dels 42.195 metres.

En el meu cas la marató va tenir dues parts totalment diferenciades. La primera, de 31 km, i la segona, d’onze. Anem a pams…

Després de fer el cafè amb la Cristina, l’única “supporter” que vaig tenir aquesta vegada, em vaig situar al meu calaix de sortida, el de color verd. Era la sisena sortida, tres quarts d’hora després del començament de la marató. És el què tenen les maratons de més de 20.000 corredors. Realment, Barcelona comença a fer goig…

Feia fresqueta, més que la mitjana habitual del mes de març a Barcelona i, com que teníem prevista la primera trobada amb la Cristina al km 3, vaig decidir sortir amb màniga llarga i guants per no passar fred en els minuts previs a la sortida i en els primers quilòmetres.

Amb el cant en directe del clàssic “Barcelooooona”, feliçment importat de la sortida a Maria Cristina, em vaig posar en moviment. El record del “New York, New York” del Verrazano em va venir immediatament al cap i vaig pensar que d’això ara ja no en podrem prescindir…

L’Eixample és l’escenari de la primera part de la marató, amb les llargues rectes dels carrers d’Aragó, València i Mallorca, una manera de començar a acumular quilòmetres sense desnivells importants i evitant els revolts. Vaig trobar-me amb la Cristina als km 3, on vaig deixar la màniga llarga i els guants, 7 i mig i 15. Allà em vaig acomiadar d’ella fins el km 33, on podia arribar amb un petit passeig per la Diagonal. Jo tenia per davant, doncs, 18 km sense “assistència”.

Vaig passar pel punt de la mitja marató en un temps de 2:10:04, més o menys com tenia pensat. Descomptant les parades amb la Cristina, i una per fer un pipí, anava com un rellotge a un ritme de 6.10. Ara ja em costa anar més ràpid a les maratons… I és que l’edat i els km acumulats a les cames ja comencen a passar factura.

Els km anaven passant i no tenia cap baixada de ritme. No hi havia cap motiu per pensar que em trobaria amb l’indesitjable “mur”. Al pas pel km 30 portava la mitjana clavada de 6.10 i vaig començar a pensar que fins i tot podria baixar de les 4 hores i 20 minuts, que seria la millor marca dels últims tres anys. Però en una marató mai no es pot cantar victòria abans d’hora. Just passat el km 31, i sense cap avís previ, el bessó dret se’m va contraure en una dolorosa rampa que em va fer aturar en sec. Feia anys que no m’hi trobava. Les rampes són senyal de deshidratació, i de seguida em vaig mirar els braços i hi vaig veure les perilloses marques blanques de les sals eliminades amb la suor. Això em va confirmar que m’havia deshidratat. Un dels grans inconvenients de les maratons multitudinàries és que en els avituallaments no donen ampolles sinó gots i, encara que et sembli que beus el què toca, inevitablement acabes caient en la deshidratació. Fas un parell de glops i la resta d’aigua te la tires a sobre.

Vaig intentar mantenir el cap fred, afluixant el ritme i mirant de continuar corrent. Dos quilòmetres més endavant m’esperava la Cristina amb una ampolla de Recuperat-ion que em podia salvar la vida… Però el bessó es continuava contraient i, el què és pitjor, de seguida van començar els mateixos símptomes a l’altra cama, cosa que m’obligava a aturar-me, caminar unes passes i tornar a arrencar molt a poc a poc. Evidentment, ja no vaig pensar més en la marca. L’únic objectiu era poder arribar, com fos, a l’Arc de Triomf.

Uns metres abans d’arribar al punt de gir de la Diagonal, amb la Torre Agbar a tocar, vaig veure la Cristina. La vaig posar al corrent del què em passava i em va donar l’ampolla de sals minerals, que em vaig beure en poc segons. Ens vam acomiadar fins a l’arribada. Em faltaven 9 km i els havia de fer de la manera més digne possible.

Les rampes continuaven, tot i que el ritme era baixíssim. No sabia com fer-ho per evitar-les i fins i tot em vaig aturar a fer alguns estiraments. A l’avituallament del km 35 m’hi vaig trobar la Carme Ballesteros, que em va recomanar la ingesta de plàtans perquè el potassi va molt bé quan tens rampes. Li vaig fer cas i els vaig barrejar amb un parell de gots d’aigua. Vaig continuar mirant d’animar-me pensant que només faltaven 7 km, però les rampes persistien. Devien ser tan evidents que un corredor que em va avançar em va veure en aquelles condicions i em va donar un tub amb magnesi i cafeïna que portava al seu cinturó. Em va dir que m’aniria bé per les rampes. Li vaig agrair i el vaig veure desaparèixer ràpidament al meu davant.

Just passat el km 36 vaig notar que podia córrer seguit…sense rampes. Em va tornar la moral. Suposo que la barreja del Recuperat-ion, els plàtans, l’aigua i el magnesi van fer el seu efecte i els músculs es van rehidratar. Vaig estar temptat de recuperar el ritme que portava fins el km 30 però vaig preferir ser prudent i córrer molt suaument, conformant-me en no tenir més rampes. Vaig veure que almenys tornava a fer els km a menys de 7 minuts i vaig pensar que encara faria un temps prou digne donades les circumstàncies, al voltant de les 4 hores i 40 minuts. Uns 20 minuts més del què hauria fet sense les rampes…

En els dos últims quilòmetres vaig tornar a tenir “avisos” als dos bessons. Em va saber greu perquè l’ambient era espectacular, amb molt de públic, i no ho vaig poder gaudir del tot perquè anava pendent de no quedar-me “clavat” en qualsevol moment. Finalment vaig veure el majestuós Arc de Triomf i em vaig arrambar a l’esquerre, que és com havíem quedat amb la Cristina. Com sempre, no va fallar, i la vaig veure en la seva faceta habitual de fotògrafa especialitzada. La vaig saludar amb eufòria, vaig passar per sota de l’arc i vaig creuar la línia d’arribada en un temps real de 4:38:18. Això vol dir que la segona mitja la vaig fer en 2:28:14, és a dir, 18 minuts més que la primera. Vaig maleir un cop més les rampes però de seguida m’ho vaig mirar des d’un punt de vista positiu. 164 maratons a la saca, 23 a Barcelona i quarta de la temporada.

Si tot va bé, encara n’hi haurà una cinquena, que em permetrà tancar la temporada 24-25 amb un número força rodó: 165. A “només” 35 de les 200. No és un objectiu en si mateix però m’agradaria arribar-hi perquè voldria dir que encara em queden uns quants anys de córrer maratons dins dels límits que donen els organitzadors.