Vam sortir de Sallent divendres a la tarda tota la família, la Cristina, la Fiona, els avis i el maratonià. Vam dormir a Sijan i dissabte a la tarda, després de passar unes hores a Montpeller, veient el mercat nadalenc, vam arribar a Saint Mathieu de Treviers. Els dorsals els donaven al pavelló del poble. Hi havia molt d’ambient perquè s’acabaven de fer les curses infantils. El diumenge, a més de la marató, hi havia marató per relleus, mitja marató i 10 km. En total, 3.338 corredors inscrits. A la marató individual, però, només 478 i per això vaig poder recollir el dorsal sense cues…

Ens vam instal·lar en una “chambre d’hotes” al poble de Claret, casualment prop del km 27 de la marató, cosa que ens va facilitar molt l’elecció del primer punt de trobada familiar per a l’endemà, ja que la ruta de la marató estava totalment tallada al trànsit. Els nostres amfitrions eren molt simpàtics i vam poder veure amb ells el partit de Lliga Betis-Barça còmodament instal·lats al sofà de la casa.

Diumenge al matí, la Cristina i el seu pare em van acompanyar amb el cotxe a Saint Mathieu i vaig buscar el meu lloc a la sortida. L’elecció de calaixos era totalment voluntària. Es veu que els organitzadors es refiaven de la bona fe dels corredors. En qualsevol cas, de seguida vaig veure que allò era un caos, ja que estàvem barrejats corredors de totes les distàncies i fins i tot els participants en una caminada, molts d’ells equipats amb els corresponents bastons.

No em vaig preocupar massa perquè ja sabia que en aquesta marató no em vindria de perdre dos o tres minuts a la sortida. Havia vist el perfil, amb uns 500 metres de desnivell positiu, i tenia clar que la marca seria molt fluixa, potser fins i tot més enllà de les cinc hores. No estic acostumat a córrer curses amb tant desnivell.

El recorregut, això sí, era majoritàriament per carreteres asfaltades, o sigui que no es pot pas considerar que fos una cursa de muntanya tot i les pujades i baixades. El nom de la prova, Nature Marathon, ja deixava clar que no era una marató urbana sinó que anava constantment entre boscos, vinyes i camps, al voltant del Pic de Sant Lop (Saint Loup en francès), un dels llocs més populars per fer senderisme del departament de l’Herault.

Els primers quilòmetres eren tots amb tendència a pujar. Del km 3 fins al 7 es guanyaven molts metres, però el tram més complicat era del 12 al 19, com es veu clarament en el perfil que em va dibuixar l’Strava. Després venia l’únic tram relativament pla de tot el recorregut, amb el pas per la mitja marató, que vaig fer en un temps de 2:22:02, ja gairebé en solitari perquè ja no tenia al costat els corredors dels 10 km i la mitja, ni tan sols els de la marató per relleus perquè, òbviament, anaven més ràpid que jo.

El temps de la mitja equivalia a una marca final de 4 hores i 44 minuts, gairebé el temps que havia fet el mes anterior a Nova York, en la primera marató del repte 6X6=66. Com que la segona part era orogràficament més favorable i em trobava força bé vaig pensar que potser fins i tot podria millorar el temps de Nova York, tot i que els metres de desnivell positiu eren pràcticament del doble.

En el km 27, al poble de Claret, vaig trobar la família, que feia molta estona que m’esperaven. Ja li dic a la Fiona que és una llàstima que no hagi conegut el seu pare quan feia les maratons ens menys de 3 hores. Ara li toquen llargues esperes per poder-me veure…

Ens vam acomiadar fins 9 km més enllà, al poble de Valflaunés. Els vaig pronosticar que trigaria una hora a arribar-hi perquè en aquest tram hi havia la trampa més perillosa de la marató. Una autèntica paret d’un quilòmetre al 15%, situada exactament entre els km 29 i 30. És a dir, que aquesta vegada el famós mur de la marató no era només teòric sinó totalment real. Tothom feia la pujada caminant però jo vaig preferir no parar de trotar, encara que la velocitat pràcticament era la mateixa.

Un cop superat el mur, que tenia una petita propina una mica més enllà, el recorregut ja era favorable fins al final. Al km 36 vaig tornar a veure la família, i ja em vaig acomiadar d’ells fins a l’arribada.

Els últims km van ser els més ràpids de tota la marató. Tant de bo sempre fos així. Em vaig plantar a la pista d’atletisme eufòric i vaig completar la segona marató del repte en 4 hores, 40 minuts i 55 segons, és a dir, 2 minuts i 19 segons menys que a Nova York. Vaig quedar el quart de 13 corredors de la franja de 60 a 70 anys. I en total, el 252 de 403 inscrits, tot i que a la classificació final només n’hi ha 367.

El viatge el vam acabar amb unes petites visites als mercats nadalencs de Besiers i Narbona, i ara ja toca pensar en la tercera marató del repte, que serà passat festes, el 18 de gener, a Hong Kong. Segurament serà més plana, però no em proposo pas anar baixant la marca. Pas a pas, gaudir del moment i a arribar a l’equador de l’objectiu convençut que el repte és factible. El febrer tocarà anar al Marroc, a fer la marató de Fes; el març serà el torn de Barcelona i l’aventura s’acabarà per l’abril a Belgrad.