La tercera de les 6 maratons previstes per als primers 6 mesos de la jubilació va ser la de Hong Kong, la sisena asiàtica de la meva vida i l’escenari número 104 on he corregut la màgica distancia dels 42.195 metres. Vam aprofitar el viatge per veure un partit de la Premier League de Hong Kong, amb la presència del Roger Riera, el fill dels padrins de la Fiona, que continua la seva carrera futbolística a Hong Kong.

Hong Kong és una de les dues regions administratives especials de la República Popular de la Xina, juntament amb Macau. És un dels principals centres econòmics i financers del món, i el seu port és un dels més actius de l’Àsia. Geogràficament està format per un petit arxipèlag, on destaca l’illa de Hong Kong, i per la península de Kowloon.

Hong Kong va passar a ser part de la Xina l’1 de juliol de 1997, després de la signatura del Tractat de Nanjing entre el Regne Unit i la Xina. Segons aquest principi, Hong Kong mantindrà una autonomia considerable fins al 2047, amb llibertats i drets individuals més amplis que a la Xina continental, com un sistema legal separat, llibertat d’expressió, i una economia de mercat més oberta.

Feia temps que tenia ganes d’anar-hi i de sumar una altra marató al meu historial, i el fitxatge del Roger pel Kitsche va ser el cop de mà definitiu. La data era perfecta per ajustar-la al repte de les sis maratons en sis mesos i el fet que hi hagi vol directe de Barcelona a Shenzhen, la ciutat xinesa que està al costat de Hong Kong, facilitava les coses.

Vam viatjar amb la Cristina i el Xavier Riera, el pare del Roger i padrí de la Fiona, un amic de tota la vida. En 12 hores ens vam plantar a Shenzhen, on vam passar un dia i mig. És una ciutat que a mitjans del segle XX no passava de ser un petit poble pesquer i que ha experimentat un espectacular creixement en els últims anys, fins a sobrepassar els 20 milions d’habitants i a convertir-se en la ciutat amb més gratacels del món. És el paradís de les falsificacions de rellotges, bosses, sabatilles i productes tecnològics de les millors marques del món, i un autèntic caramel per als especialistes en l’art del regateig…

Després de passar el doble control duaner, sortida de la Xina i entrada a Hong Kong, vam agafar el metro, que en menys de mig hora ens va deixar al centre de Kowloon, on teníem l’hotel. Era el que recomanava l’organització de la marató perquè està a uns 700 metres de la sortida.

De seguida vam comprovar que Hong Kong és un lloc especial, que té molt poc a veure amb la Xina continental. Tens una sensació constant de luxe i es nota en moltes coses el passat britànic. Fins i tot els cotxes tenen el volant a la dreta i circulen per l’esquerre. Algú va dir que Hong Kong és com el Mònaco asiàtic, així com Macau s’assembla a Las Vegas pels seus luxosos casinos. Per cert, el dilluns, l’endemà de la marató, també vam fer una escapada a l’antiga colònia portuguesa. S’havia d’aprofitar que érem allà perquè no són llocs on es vagi cada dia.

El dia abans de la marató vam anar a buscar al dorsal al Kai Tak Arena, una gran instal·lació esportiva i d’entreteniment que es troba en una àrea que, fins fa poc, era coneguda per ser el lloc de l’antic aeroport de la ciutat. El moderníssim poliesportiu és part d’un projecte més gran de regeneració urbana, que busca revitalitzar la zona i convertir-la en un pol d’atracció per a activitats recreatives i comercials.

L’organització per a la recollida dels dorsals va ser impecable, sense cues, tot i que entre la marató, la mitja i els 10 km hi havia uns 70.000 corredors inscrits. A la marató, però, només érem 18.000.

Un cop recollit el dorsal vam agafar el bus turístic per veure bona part del centre històric de l’illa i, després de dinar, vam tornar a Howloon perquè a la tarda havíem de veure jugar el Roger, que tenia partit de Lliga. Després de passar pel Gimnàstic Manresa, tot el futbol base del Barça fins al juvenil A, el Nottingham Forest sub 21, el Celta B, el Vila-real B, el NAC Breda neerlandès, el Barça Atlètic, l’Andorra, l’Hèrcules d’Alacant, el Real Unión d’Irún i l’Atlético Sanluqueño, el Roger juga ara al Kitsche, un dels equips més potents de la Lliga de Hong Kong. Aquest dia jugaven al camp dels Rangers, defensant el liderat, i vam poder veure una nova victòria (0-3) de l’equip del Roger. Per cert, el primer gol el va fer Asier Illarramendi, l’exjugador de la Reial Societat i del Reial Madrid, i el vam poder saludar al final del partit. Casualment, el dilluns ens el vam trobar passejant per Macau amb la família.

El dia de la marató va tocar matinar. La meva sortida, la dels maratonians més lents, era a les 6.50 del matí. A les 6 en punt sortien els corredors d’elit i a les 6.25 hi havia la primera sortida dels populars. La Cristina em va acompanyar i ens vam acomiadar fins al km 25, on en teoria es veia una estació de metro molt a prop en el mapa de la marató.

No hi havia calaixos i tothom es posava on li semblava, però no vaig veure empentes ni pressa per sortir. Amb una puntualitat immillorable (el 0 del compte enrere va coincidir amb el moment en què saltava el 6:50:00 al rellotge) es va donar el tret de sortida i al cap d’un minut i 23 segons vaig passar sota la pancarta. Al cap d’un parell de quilòmetres pels carrers de Kowloon vam agafar una autopista. Jo no ho sabia, però, a partir d’aquell moment, no tornaria a veure un sol espectador fins al km 38…

Realment, el recorregut em va decebre molt, moltíssim. És, sens dubte, una de les pitjors maratons que he fet mai. Tot el recorregut és per autopista, passant ponts i túnels que uneixen les diferents illes de l’arxipèlag, sense cap mena d’animació i sense veure res dels llocs més emblemàtics de la ciutat. S’entén que no es pugui passar pels carrers més cèntrics, sempre atapeïts de gent i cotxes, però d’aquí a enviar la marató fora del nucli urbà, sempre per autopistes, hi ha un bon tros. Segur que podrien trobar un recorregut una mica més atractiu. Per postres, no és un circuit ràpid perquè els ponts i els túnels fan que hi hagi molts desnivells.  A més, la temperatura va incrementar la duresa de la cursa. Venia d’entrenar en ple hivern català, molts dies sota zero, i em vaig trobar amb un dia assolellat i amb temperatures entre els 20 graus a la sortida i els 24 en la segona part del recorregut.

Tot plegat va fer que no em sentís còmode en cap moment i a sobre no vaig poder trobar-me amb la Cristina al km 25. Quan m’hi acostava confiava que aviat abandonaríem l’autopista per entrar a la ciutat, perquè al mapa havíem vist una estació propera. Però va arribar el 25 i seguíem a l’autopista. I el 26. I el 27… La pobra Cristina quan va sortir del metro va veure els corredors, com formiguetes, a dalt d’un viaducte, molts metres per sobre d’on ella estava. En el mapa l’estació es veia al costat, però la realitat era que estava en un altre nivell i era totalment impossible arribar al lloc per on passàvem els corredors. Evidentment, no li va quedar altre remei que tornar a agafar el metro i anar cap a l’arribada a buscar lloc per poder-me veure acabar la marató.

A tot això cal dir que la mitja marató la vaig passar en 2:17:33 i, malgrat tots els inconvenients, amb sentia amb forces per mantenir el ritme i fins i tot mirar d’acostar-me a les 4 hores i mitja. Però tot va canviar a partir del km 37. Just quan sortíem del túnel que ens deixava a l’illa de Hong Kong, vaig començar a tenir els primers símptomes de rampes, primer al quàdriceps esquerre, just sobre el genoll, després al bessó dret, després a l’esquerre i finalment a tot arreu. Com es diu vulgarment, tenia rampes fins a les pestanyes…

Evidentment, vaig tornar a ser víctima de la deshidratació, com ja m’ha passat altres vegades. Amb la temperatura que feia havia d’haver begut molt més, però els avituallaments eren incòmodes, a vegades només a una banda de la carretera, i amb gots d’aigua mig buits. Quan no donen ampolles s’ha d’anar molt en compte amb hidratar-se bé. És millor aturar-se i, si convé, buidar un parell o tres de gots. A més, en el km 25 no vaig poder beure’m l’ampolla de Recuperat-ion, les meves sals minerals favorites, que em portava la Cristina…

Tot plegat va fer que els últims 5 km fossin un calvari. Em vaig haver d’aturar diverses vegades, caminar uns metres i tornar a arrencar de forma molt suau. No podia provocar que les rampes es convertissin en res més greu, tenint en compte que quatre setmanes més tard tenia la quarta marató del repte. Per tant, tocava evitar qualsevol mena de trencament muscular. El temps perdut no importava i, de fet, després vaig poder comprovar que del control del km 35 fins a l’arribada vaig trigar una hora exacta. 60 minuts per fer 7,195 km!

Per sort, en els últims 4 km hi havia força animació. Allà es concentraven tots els familiars i amics dels corredors, perquè abans era impossible veure’ls. Al començament de la recta d’arribada vaig sentir que em cridaven i vaig veure el Xavi, el Roger i la Maria, la dona del Roger, a la banda esquerre. Es veu que no van poder travessar cap a la banda on hi havia la Cristina, que havia agafat posicions per donar-me l’estelada amb que vaig creuar la línia d’arribada. Al final, un temps real de 4:52:21, el pitjor de les tres primeres maratons del repte, tot i que fins el km 35 estava convençut que faria el millor…i amb molta diferència. L’endemà vaig saber que havia ocupat el lloc 11.038 de 15.596 acabats.

Després de creuar la línia d’arribada em vaig trobar amb la Cristina i de seguida amb el Xavi, el Roger i la Maria, i malgrat el patiment dels últims km, vaig poder gaudir un cop més de la satisfacció de completar una nova marató. Ja en són 168 en total, 104 diferents, i ja tinc la meitat del repte a la butxaca. La quarta escala serà al Marroc, a la ciutat de Fes. Curiosament, les quatre primeres maratons després de la jubilació i de complir els 66 anys hauran estat en quatre continents diferents: Nord-Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica.

A Fes hi aniré sol i tinc molt clar que m’asseguraré d’hidratar-me correctament durant tota la marató. No vull més rampes!