Belgrad va ser l’escollida, molts mesos enrere, per acabar el repte del 6X6=66. Feia temps que no feia una marató amb colla i el fet que s’hi apuntessin el Josep Maria Morera, la Mariona Soler i l’Abel Teixidor (Josep80, Mona i Cargol en els nicks de Corredors.cat) assegurava que seria un cap de setmana divertit, perquè, a més, tots hi anàvem amb les parelles.

Amb la Cristina i la Fiona vam sortir cap a Sèrbia divendres al vespre, quan la resta de l’expedició ja ens esperava a la capital de l’antiga Iugoslàvia. Dissabte al migdia vam anar a la fira a buscar els dorsals, tret del Josep Maria que ja ho havia fet divendres. Abans, vaig rodar un parell de km molt lents al voltant de l’hotel per provar com responia el meu psoes. Cal dir que vaig estar molt amoïnat durant tota la transició entre les maratons de Barcelona i Belgrad. Vaig fer molt pocs km, primer per culpa de la tendinitis d’Aquil·les que em va sobrevenir després de la marató de Barcelona. Bé, les molèsties van començar durant la mateixa marató, però no em van impedir acabar a bon ritme. En realitat, la inflamació no era ben bé al tendó sinó a la intersecció amb el bessó. Després d’uns dies de semidescans i tractament amb indiba, les molèsties van anar remetent i vaig poder reprendre els entrenaments amb certa normalitat. Però aleshores van aparèixer les molèsties a la zona inguinal, provocades probablement per una inflamació al múscul psoes. Curiosament, quan menys em molestava era corrent, però em preocupava haver de fer una marató sense trobar-me al cent per cent.

Per tot plegat, em vaig presentar a la línia de sortida de la Plaça de la República amb molt pocs km en les cinc setmanes prèvies, i força amoïnat per com respondria el meu cos. Només vaig fer 173 km en els 35 dies entre les maratons de Barcelona i Belgrad, és a dir, una mitjana que no arriba als 5 km diaris, un quilometratge ridícul per afrontar una marató. Si no hagués estat per tota la càrrega acumulada en les cinc maratons anteriors hauria estat del tot desaconsellable prendre la sortida.

Em vaig acomiadar de la Mariona i l’Abel i amb el Josep Maria ens vam situar en les últimes posicions, conscients que el nostre ritme seria molt baix. Tampoc vam perdre gaire temps abans de creuar la línia de sortida, només un parell de minuts, perquè no és una marató multitudinària. No arribàvem als 2.000 participants. El dia abans sí que es van fer dues curses amb molta més participació, una mitja marató amb uns 10.000 corredors, i una cursa de 10 km, en què va córrer l’Hèctor, la parella de la Mariona.

Els primers quilòmetres de la marató eren en lleugera baixada i de seguida vaig perdre el Josep Maria. Jo vaig voler ser molt prudent per donar temps a l’escalfament del psoes. Només mirava el rellotge per tenir una referència i, com ja preveia, vaig començar a fer els quilòmetres al voltant de 6.30, tot i el terreny favorable.

Just després del km 4 passàvem per davant de l’hotel i allà hi teníem tota la “claca” familiar. Lamentablement, el recorregut de la marató impossibilitava l’opció de trobar-nos en diferents punts, ja que a partit del km 7 passàvem un dels ponts que separen el vell Belgrad del barri modern a l’oest de la ciutat. Tota la circulació estava tallada i, en no haver-hi metro, era impossible el desplaçament dels seguidors. Com que no tornàvem a creuar el riu Sava fins el km 37, vam estar 33 km sense el suport familiar, i això en el meu cas va ser molt negatiu ja que, més enllà del suport emocional, no vaig poder gaudir del meu avituallament personalitzat.

No sé si va ser per això, per la falta d’entrenament, per la mala elecció de sabatilles o per totes les molèsties arrossegades les últimes setmanes, el cert és que a partir del km 32 o 33 vaig començar a tenir rampes a les cames, tant a la part posterior (bessons) com a l’anterior (vast intern). Per experiències anteriors sabia que havia de cuidar molt la hidratació i crec que ho vaig fer, i fins i tot vaig agafar trossos de plàtan en tots els avituallaments que en donaven. Però no vaig poder evitar les rampes, que gairebé em van impedir córrer en els últims 10 km.

Quan em vaig trobar amb la Cristina i la Fiona ja els vaig dir que anaven maldades, però només quedaven 5 km i tenia clar que acabaria la marató i, per tant, el repte de les 6, encara que fos caminant.

I així va ser. Els últims quilòmetres, a més, eren en pujada i vaig pensar que si hagués arribat a bon ritme i amb l’objectiu de fer una marca concreta hauria estat un autèntic problema. En el meu cas m’era igual pujada, pla, o baixada. Només volia acabar com més aviat millor, conscient que un cop creuada la línia d’arribada m’esperava un llarg període de descans…

Vaig superar les 5 hores, però vaig completar el repte, cosa que vaig dubtar durant molts moments en les cinc setmanes prèvies. Potser el cos m’ha avisat que ja no estic per proposar-me aquesta mena de reptes. Veurem què faig en el futur, però sempre cal posar una mica de sal i pebre a la vida…

Acabem amb els números. La primera mitja la vaig fer en 2:18:49 i això vol dir que la segona em va sortir en…2:50:31. Tot i aquesta animalada de temps, resulta que encara vaig guanyar dues posicions. Això vol dir que, en general, la gent acaba molt “petada”… Els meus companys, però, van assolir els objectius, i la Mariona, a més, va ser la guanyadora del seu grup d’edat amb una mara de 3 hores i 20 minuts.

Especialment significatius són els parcials que em van sortir en els tres terços de marató, és a dir, els km 14, 28 i 42. Van ser aquests: 1:31:49, 1:34:59 i 2:01:30. Sembla impossible però vaig trigar més de dues hores a fer els últims 14 km…

Aquesta marca inesperada per sobre de les 5 hores va fer baixar la mitjana de les sis maratons fins a 4:43. La diferència amb la del repte anterior, sis anys abans, és notable, ja que aleshores em va sortir a 4:18. Però tinc 6 anys més. Com va dir el meu amic Joan Ramon Vallvé, m’hauré de proposar fer-ne 7 en 7 mesos quan faci 70 anys… On s’ha de firmar?