076. Anvers, 22 d’abril de 2007

ACONSEGUIDA LA MARATÓ D’ANVERS,
LA QUE NO EXISTIA…

 

    Poques maratons a la meva vida m’han deixat tant content com la  d’Anvers, perquè durant molt de temps vaig pensar que per culpa d’aquesta ciutat no podria completar el meu projecte olímpic. Quan finalment vaig descobrir que la prova “renaixia de les seves cendres” (paraules textuals de la web on ho vagi trobar) no vaig dubtar a inscriure-m’hi…tot i que la setmana anterior tenia programada la marató de Rotterdam.

    Anvers va ser olímpica el 1920 i, per tant, quan vaig decidir que correria les maratons de totes les ciutats que havien estat seu d’uns Jocs, aquesta ciutat belga va passar a ser un objectiu més de la llista. Però vaig descobrir amb gran pena que la marató s’havia deixat de disputar i durant uns anys vaig pensar que el meu projecte olímpic quedaria coix. Per això vaig estar tan content quan vaig descobrir que la marató es tornava a organitzar. No em vaig voler arriscar a que es tornés a deixar de fer i, tot i que estava inscrit per córrer a Rotterdam el diumenge anterior, vaig tramitar la inscripció. En mig de les dues maratons vaig celebrar a Sallent una gran festa per commemorar que havia arribat a les 75 maratons, i tot seguit vaig posar rumb a Anvers. Primer vaig marxar jo i després ho va fer la Cristina. Coses de la feina.

   Vaig decidir córrer amb la samarreta quadribarrada, que feia anys que no utilitzava, per distingir les maratons olímpiques de les altres. Seria una manera de reivindicar Catalunya com a país olímpic…i com a país en general.

   La marató, com que era nova, era petita, però com que es feia simultàniament la marató per relleus, no era tan solitària. Després hi havia també curses de 5 km i de 10 milles, que eren les que es feien fins aleshores i que eren les que aplegaven més gent. En total érem uns 12.000 corredors.

   Vam sortir junts els 900 participants a la marató, més els primers rellevistes de la marató per relleus. El dia era magnífic. Res comparable amb la setmana anterior a Rotterdam. Ni fred, ni calor, ni vent, i un solet molt agradable. Vaig passar la catifa de sortida en menys d’un minut i vaig veure la Cristina, que em va fer la primera foto en cursa. Uns 100 metres al davant veia la llebre de 3:59 i vaig pensar que em podia servir de referència al principi, perquè no volia arriscar. Creia que m’havia recuperat bé de Rotterdam però només feia 7 dies i no sabia com respondria amb el pas dels quilòmetres. Els primers em sortien al voltant de 5.30, però en canvi vaig perdre de vista la llebre de 3:59, que se suposava que hauria d’anar a 5.40. A tot arreu tenen el mateix problema amb les llebres, que van massa alegres al principi. Estava segur que acabaria cremant a la gent…

   Al km 4 ja vaig fer la primera parada a saludar la Cristina, i poc després vam entrar en un túnel de 1.800 metres que ens havia de portar a l’altra banda del riu, al centre de la ciutat. Al km 11, en un carrer ple de llambordes, vaig tornar a veure la Cristina i li vaig dir que tot anava bé, que anava a ritme per fer sub 4 hores i que de moment no volia accelerar més.

   Tal com estava muntada la marató, la Cristina ja només em podria veure un altre cop, entre el 19 i 20, i després ja hauria de marxar cap a l’arribada, perquè la segona mitja anava pels suburbis de la ciutat i era molt complicat accedir-hi amb el transport públic. A més, la majoria de tramvies no funcionaven a causa de la marató.

   En aquell punt, doncs, vaig fer l’última parada i fonda. Em vaig estar uns dos minuts parlant amb la Cristina, em vaig prendre un gel i una ampolla amb sals minerals i em vaig emportar sota la gorra reserves per més endavant, tenint en compte que ja no tindria gregària. Vaig fer un riuet i vaig tornar a arrencar.

   L’aturada em va fer passar la mitja per damunt de les dues hores (exactament 2:00:41), però em trobava bé i començava a augmentar el ritme progressivament. Ja feia tots els km per sota de 5.30 i, com que no havia de tornar a parar, sabia que baixaria de 4 hores si no hi havia un daltabaix. Cap al km 30 vaig començar a avançar gent. Vaig veure un xicot amb la samarreta de la marató de Rotterdam de la setmana anterior i li vaig preguntar, en el meu anglès macarrònic, si l’havia corregut. Em va dir que sí i li vaig comentar la diferència de “weather” i lògicament em va donar la raó. Després vaig pensar que potser era un del 60 per cent que va abandonar, i que per això havia anat a Anvers, que era a prop, per aprofitar l’entrenament.

   Vaig anar passant els km a bon ritme, alguns fins i tot a 5.15, i veia que baixaria dos o tres minuts de les 4 hores. Amb tot, continuava sense trobar-me la llebre oficial. Per fi, en el km 37, la vaig veure. Ja no portava el globus, però sí la inscripció a l’esquena que deia 3:59. Ja només li queden 8 o 10 “clients”. Vaig sospitar que havia cremat la resta per anar massa ràpid al principi. Els vaig sobrepassar amb gran facilitat i em vaig dirigir ja cap al centre de la ciutat.

   Amb les forces intactes vaig entrar a la Groten Markt, la plaça del costat de la Catedral, on hi havia l’arribada. Tot eren llambordes i vaig anar en compte de no torçar-me el turmell. Al final hi havia una catifa vermella i ja vaig veure la Cristina, amb la càmera, perfectament situada a escassos metres de la línia d’arribada. Em vaig treure la gorra per saludar-la i vaig entrar amb un temps de 3:55:42, o sigui que vaig fer la segona mitja en 1:55, més de cinc minuts més ràpida que la primera. Números al marge, però, el més important era que havia completat la marató sense cap problema, tot i el desgast de la setmana anterior a Rotterdam.

   I ja en tenia 76, o sigui que ja havia posat la primera pedra del camí cap al centenari, i també havia passat l’equador del projecte olímpic. Ja tenia 12 de les 22 ciutats. De mica en mica s’anava omplint la pica…