AMB LA QUINZENA MARATÓ A NOVA YORK
EM GARANTEIXO EL FUTUR A LA PROVA
Aquesta era per a mi era una marató especial, perquè, en ser la quinzena vegada que corria a Nova York, acabar-la em donava la tranquil·litat de poder córrer sempre més aquesta marató, sense necessitat de tornar a acreditar una marca, ni apuntar-me al sorteig ni anar per agència. Agraeixo al Xavi Sanz la seva tasca de llebre en la mitja de Vilanova de l’any passat, quan per un grapadet de segons vaig aconseguir la marca mínima per poder ser a Nova York. Sempre podré dir que fins l’última vegada m’ho vaig guanyar amb el meu esforç, sense fer trampes i sense haver de recórrer a les agències. Aquest any tocava viatjar sense la família. Es tractava d’anar-hi, acabar-la i aconseguir la “Guarenteed Entry” per sempre. Vaig volar amb el Carles Boix i el Jose Garcia, i, com ja és habitual els últims anys, vam ser una bona colla de catalans els que vam gaudir de la Big Apple com una família… La desfilada de divendres al Central Park va ser menys concorreguda que altres anys, però va ser molt divertit trencar la nova normativa, que només reconeix els països de la IAAF. Ens ho vam fer venir bé per deixar-nos veure un any més. Dissabte, el dinar al Tony’s va tornar a ser una festa. 58 de colla entre grans i petits, i crec que tothom va sortir content. Els companys van tenir el detall de fer-me un pastís per celebrar les meves 15 maratons a Nova York, les 130 en total i les 80 diferents, un fet que aviat es reflectirà en el meu pròxim llibre. Després vam fer l’habitual foto a Times Square, que continua fent molt goig i despertant l’interès de la multitud… El dia de la Marató ens vam trobar a la cua dels autobusos el Carles, el José Ramón, el Jose i l’Òscar. El viatge va ser agradable i vam arribar a una hora prudencial al Fort Wadsworth, ni massa d’hora ni massa tard, sobretot els que sortíem de la segona onada. Vam fer l’habitual ritual de cafè, esmorzar, lavabo i migdiada aprofitant les mantes dels avions, fins l’hora d’entrar al corral. Vam entrar sense problemes al corral D blau de la segona onada, tot i que jo tenia la sortida verda i el Carles la primera onada. Es confirma que, mentre surtis d’un corral igual o pitjor que el que tens assignat, l’onada i el color són indiferents… Vam avançar fins que vam poder i vam quedar parats davant d’un altaveu. El José Ramón i el Carles es van posar a ballar quan va sonar el “New York, New York”, però l’speaker era un pallissa i no callava, i costava de seguir la cançó… Després de fer unes quantes fotos i vídeos en el primer tram del Verrazano, vaig deixar marxar els companys i em vaig centrar en la meva marató. Sabia que m’esperaven més de 4 hores de patiment relatiu, ja que no m’havia pogut alliberar de les molèsties al piramidal esquerre. No és gaire engrescador començar una marató amb problemes físics des del km 0, però era la meva quinzena a Nova York i no estava disposat a que les molèsties em fessin la guitza…. Vaig agafar un ritme tranquil i, a més, vaig pensar que era el dia ideal per provar el mètode Galloway. Per tant, cada 10 minutets de cursa, me’n passava un caminant, que m’anava bé per estirar el gluti. Tampoc ho vaig fer molt científicament, sinó que aprofitava els moments en què volia gravar algun vídeo per caminar, independentment de si tocava a o no. El parcial del km 5 va ser l’únic que em va sortir a menys de 6 minuts el km (29:49), suposo que a causa de la baixada del Verrazano i de l’adrenalina que provoquen els primers espectadors. El del 10 ja el vaig fer en 31:26 i el del 15 en 32:07. De tota manera, això em preocupava poc perquè també depenia dels trams de caminar i de si parava més o menys per gravar imatges. El què em feia ser més o menys optimista era que les molèsties es mantenien amb la mateixa intensitat, sense anar a més… Vaig anar seguint el recorregut que tan bé conec, anant pas a pas, que és la millor manera de passar el temps quan no estàs físicament bé. Vaig gaudir de l’ambient de Lafayette, vaig veure, com sempre, els jueus ortodoxos que continuen indiferents davant del pas de milers de corredors, i finalment vaig arribar al barri polonès, l’últim reducte de Brooklyn abans de passar el pont cap a Queens. El parcial del 20 el vaig fer en 33:08 i la mitja marató la vaig passar, caminant, en dues hores i 15 minuts justos. En aquell moment ja firmava “doblar” i acabar en 4:30… Després del breu pas per Queens vaig afrontar ja el Queensboro Bridge, potser el moment psicològicament més complicat de la marató. És com si t’apaguessin els llums i et quedessis a les fosques. De l’ambient eixordador passes al silenci més absolut, només trencat per la respiració dels corredors i pel soroll dels cotxes que passen per la part superior del pont. La pujada és considerable i molts corredors comencen a caminar. Suposo que a la primera onada no es nota tant, però a partir de la segona és majoritària la gent que camina. El parcial del 25 va ser de 35:10 i de seguida va arribar el final del pont, amb la coneguda entrada a la Primera Avinguda. Els llums es tornen a encendre i l’adrenalina puja, però és un sensació efímera, perquè de seguida el cervell detecta la llargada de l’avinguda, que no s’acaba mai. Aquí és on tradicionalment, el ritme dels corredors comença a decaure. Qui aguanta aquí té molt de guanyat… Passats els dos terços de la marató vaig deixar de fer el Galloway i vaig proposar-me no tornar a caminar. Això es va traduir en el parcial del km 30, que va ser una mica més ràpid (34:28) i vaig poder fer el pont que porta al Bronx sense aturar-me. Allà vaig comprovar com, malgrat els meus problemes físics, avançava cada vegada més corredors, i el parcial del 35 em va tornar a sortir més ràpid que l’anterior (33:08). Vaig afrontar la part final de la Marató, descomptant carrers des de Harlem fins l’entrada al Central Park, prop de la milla 24. El piramidal aguantava i vaig recordar que l’any passat vaig patir molt més en aquell últim tram de la marató. Però el Central Park, si no vas molt bé, sempre es fa pesat, i després de més de quatre hores de córrer amb molèsties, ja només tenia ganes d’arribar. El parcial del 40 va ser el més lent de la marató (35:19), però ja em vaig preparar per a l’arribada, gaudint al màxim de l’ambient dels últims metres de la Marató. La bateria del mòbil se m’havia acabat i no vaig poder fer l’última gravació que tenia prevista. Vaig desplegar l’estelada i vaig creuar per quinzena vegada aquella meravellosa línia d’arribada. El temps, 4:40:03, el pitjor de les quinze, i el 124è de les meves 130 maratons. Això, però, no tenia cap importància… Després va venir la Castanyada al Roger Smith, organitzada un any més pels amics de l’ANC de Nova York i l’Institut Català d’Amèrica, una cita que ja s’ha convertit en tradició i que permet trobar-se amb una colla de companys i petar la xerrada de com han anat les coses. Ara ja no tindré l”obligació” d’anar-hi cada any perquè ja he arribat a les 15 a temps d’obtenir la Guarenteed Entry perpètua. Ara ja la tinc. Però em sembla que la Cristina i la Fiona voldran que la setzena arribi el 2017… |