TRETZENA PARTICIPACIÓ A NOVA YORK,
LA MARATÓ DE LES MARATONS
No em canso mai de córrer la marató de Nova York. M’hi sento tan bé que, si no hi hagués condicionants econòmics, seria una cita fixa cada temporada. Suposo que això no és res d’extraordinari, ja que ho subscriurien milions de maratonians de tot el món… La del 2014 va ser la meva tretzena participació a la cursa on vaig començar la meva carrera maratoniana ara fa 31 anys. Per tant, me’n falten dues per tenir la participació garantida perpètua, sense necessitat d’agències, marques mínimes ni loteries… Tot i que porto 13 maratons a Nova York, més la desagradable experiència de la suspensió polèmica del 2012, he de dir que la del 2014 va ser certament especial. El divendres, dos dies abans de la Marató, vaig tenir l’honor de ser el banderer de Catalunya en la “Parade” de les Nacions que es fa al Central Park, una desfilada que ha agafat el relleu de la que es feia tradicionalment el dissabte al matí, amb la cursa de l’esmorzar des de la ONU fins al Central Park. Els catalans vam desfilar darrere del cartell de “Nacions d’Europa”, al costat d’estats reconeguts i sense cap limitació per mostrar al món la nostra bandera i el nostre desig de ser, un dia, un país independent. Fins i tot portàvem una urna engabiada, símbol de la constant negativa d’Espanya a deixar-nos decidir democràticament el nostre futur. Com qui no vol la cosa, ens vam plantar al dia de la Marató. Aquesta vegada vaig optar per renunciar a sortir a la primera onada, tot i que era la que tenia assignada, per compatir la cursa amb el meu company i amic Enric Vilalta, que tenia la segona. El Quique es va quedar sense córrer el 2012 i em va semblar que no el podia deixar sol en la seva primera experiència a la marató de les maratons. A la segona sortida es repeteix el mateix ritual que a la primera. Himne americà, tret del canó de sortida i la inevitable “New York, New York” de Frank Sinatra, que fa posar la pell de gallina en el moment en què la massa de corredors es posa lentament en marxa. La roba d’abric, com sempre, comença a volar sobre els caps dels corredors, tot i que aquesta vegada qui més qui menys es va guardar alguna peça fins més endavant, tenint en compte que la temperatura era fresqueta i que el vent, sobretot, es presentava com el principal rival a batre. Les primeres dues milles, com sempre en el majestuós Pont de Verrazano, van ser el preludi del què ens esperava. El vent bufava de valent i de tant en tant alguna ràfega més forta t’amenaçava seriosament de fer-te perdre l’equilibri… Per sort, en arribar a Brooklyn la cosa es va calmar, i el vent, tot i que seguia bufant, no va ser cap obstacle per viure l’ambient inigualable de la cursa. Vaig anar fent de guia al Quique, mentre miràvem de mantenir un ritme al voltant dels 9 minuts per milla, que t’assegura acabar per sota de les quatre hores. Vam passar per l’increïble Avinguda Lafayette, un dels punts amb més ambientació de la marató, pel barri jueu, pel barri polonès i pel Polaski Bridge, el pont on hi ha marcada la mitja marató. El cronòmetre marcava una hora i 57 minuts i mig. Ritme perfecte per baixar de les quatre hores. Després del breu pas per Queens, vam entrar al Queensboro Bridge, un dels llocs més complicats de la marató. Aquí és on hi acostuma a haver les primeres “punxades”. Són ja 25 quilòmetres i el tram de pujada del pont es fa molt costerut. Però de seguida arriba un dels moments més esperats pels corredors. L’entrada a Manhattan, amb les voreres atapeïdes d’espectadors, cridant com bojos. Això torna la moral a qualsevol, però el vent en contra i la llarga visió de la inacabable Primera Avinguda es van convertir ràpidament en una llosa per a molts corredors. Personalment, aquí vaig notar que alguna cosa no anava a l’hora, i vaig començar a dubtar que pogués baixar de les quatre hores. El Quique anava molt bé, però jo vaig començar a notar que les cames se m’endurien i que ja no “rodaven” amb agilitat. Passat el cartell del km 30 li vaig dir al Quique que anés tirant perquè no volia ser un llast per ell. Ja vaig veure que baixaria de les quatre hores “amb la gorra” i jo preferia anar més tranquil. De seguida vaig començar a tenir algun avís de rampa al vast intern de les dues campes, i això encara em va fer decidir a afluixar més el ritme, pensant que dues setmanes després tenia una altra marató, a l’Havana concretament. No em podia arriscar a fer una contractura o un trencament. Les quatre hores es van convertir ràpidament en una quimera i la meva única intenció era acabar sense conseqüències físiques. Vaig entrar i sortir del Bronx més capficat que altres vegades, i vaig començar el descens per la Cinquena Avinguda amb la sorpresa desagradable que el vent havia canviat de direcció i continuava bufant en contra… En les tres últimes milles, ja al Central Park, vaig recuperar una mica les bones sensacions i, en no tenir més avisos de rampes, fins i tot vaig accelerar una mica el ritme, per acabar la Marató en 4 hores, 7 minuts i 55 segons. Vaig creuar la línia d’arribada fent voleiar l’estelada, com l’any passat, i, amb el nou sistema de sortida ràpida, al cap d’una hora ja estava omplint la banyera a l’apartament… El Quique, per cert, va “doblar” gairebé al segon el temps de la primera mitja, i va acabar en 3:55 com un campió. Estic segur que hi tornarà. Ja té el virus de la marató de Nova York a la sang. Un altre que ha caigut! |