005. Nova York, 1 de novembre de 1987

GRAN MILLORA DE TEMPS EN LA MEVA
SEGONA MARATÓ DE NOVA YORK

    La meva segona participació a la Marató de Nova York va ser el 1987. Va ser un viatge molt especial perquè hi vaig conèixer dues persones que es convertirien en amics per tota la vida, el Joan Mas i el Carlez Mira.

    Després del meu debut maratonià el 1983, havia tornat a Nova York el 1985, però no per córrer la marató sinó per fer-ne la transmissió per a TV3, on treballava des del desembre de 1984. Vaig viatjar amb els desapareguts Jaume Massó i Armand Carabén, primers responsables del departament d’Esports, i també venia Josep Maria Quintana, que era el cap de producció. No vam aconseguir posició de comentarista al Central Park i em va tocar fer la narració des d’un locutori en un gratacels de Manhattan. Va ser una gran experiència professional i alhora em va ajudar a mantenir ben viva dins meu la flama de la Marató de Nova York.

   Dos any després, tornava a Nova York com a corredor. Amb el Carlez i el Joan, la llarga espera al Fort Wadsworth es va fer curta i distreta. No vam parar d’explicar acudits. Quan va ser l’hora ens vam situar a la sortida i vam decidir que aniríem tots tres junts, fins on poguéssim. El Joan era dels tres el que tenia millor marca, un quart d’hora menys que la meva, i jo no tenia gens clar que fos prudent anar al seu ritme. Però el Carlez va dir que havíem de mirar d’anar junts i que si petàvem ja caminaríem. Recordo que es va passar tota la marató dient que havia de parar a pixar, però va arribar a Central Park sense buidar la bufeta…

   Vam fer tota la cursa junts, però en els quilòmetres finals, com acostuma a passar, ens vam separar, tot i que no vam entrar gaire distanciats. El Joan va fer 3:12, el Carlez, 3:13 i jo 3:14:57, la meva millor marca en aquell moment. De fet, vaig rebaixar més de 8 minuts el temps que havia fet a Hèlsinki.

   Vam acabar molt contents i ho vam anar a celebrar amb la família del Joan i amb la Gemma de l’Ametlla, que m’acompanyava en aquell viatge, al restaurant Smith&Wolensky, perquè el Joan va dir que ja n’hi havia prou de menjar pasta i que després de la marató ja podíem menjar carn. Com si s’hagués acabat la quaresma, vaja…

   Si el 1983 Nova York va marcar el començament de la meva carrera maratoniana, i el 1985 vaig cobrir professionalment la cursa, la marató del 1987 em va servir per entendre que aniria a Nova York tantes vegades com pogués. I així ha estat!