Per les vacances del 1998 vaig decidir córrer la Marató de Flandes, que començava a la ciutat de Kortrijk, Courtrai en francès, i que portava el nom oficial de Guldensporenmarathon. Com que feia uns anys que a la feina no m’enviaven a cobrir el Tour de França –afortunadament uns anys després hi vaig poder tornar– vaig pensar que podia aprofitar les vacances per seguir alguna etapa com a aficionat i, si podia, completar-ho disputant alguna marató propera. Vaig trobar la de Flandes, que es feia el 5 de juliol, l’endemà del començament del Tour, i m’hi vaig inscriure. Casualment, la meva amiga Lluïsa Font es va engrescar a venir, i així vaig tenir companyia durant aquelles vacances.

   Pel que fa a la marató, no em van sortir les coses com havia planificat. En les dues anteriors, Disneyworld i París, m’havia sortit una marca de 3:10, i ja tenia clar que no tornaria a baixar de les tres hores, però em vaig proposar fer un esforç per seguir el pla d’entrenament habitual de les maratons sub 3 hores, conscient, però, que era pràcticament impossible que, arribat el dia, ho pogués intentar. En el tram final dels entrenaments les sensacions no van ser gaire bones. Em molestava el turmell dret a conseqüència d’una caiguda i també tenia tendinitis a l’Aquil·les esquerre, però, a més, em trobava cansat, com si m’hagués passat de forma.

   El dia de la marató vam anar a Kortrijk amb el cotxe amb la Lluïsa i jo em vaig situar a la zona de sortida esperant l’hora de començar. Vaig sortir al ritme previst però ben aviat vaig veure que no tenia el dia. Em molestaven el turmell dret i el tendó d’Aquil·les esquerre i vaig decidir que afluixaria el ritme i que intentaria acabar en 3.10 com en les dues últimes maratons. Em vaig posar a 4.30 pensant que, com sempre, seria un ritme còmode per a mi.

   La ruta de la marató era molt simple. S’anava sempre per una carretera secundària en direcció nord, buscant la ciutat de Bruges. Era una marató solitària, sense públic ni cap mena d’animació, i suposo que això no em va ajudar a superar els meus problemes. Vam travessar Ingelmunster, Pittel i Egemkampel, i vaig passar la mitja marató en 1:35:38.

   La segona mitja va ser tot un calvari. Em vaig aturar sis o set vegades, i no veia la manera d’arribar a Bruges. Els poblets de Zwevezele, Hille, Schare i Oostkamp van ser testimonis dels meus problemes. Em capficava pensant en els sacrificis que havia fet per preparar aquella marató, matinant per córrer en les hores de menys calor i fent esforços per completar el planning que m’havia autoimposat. Tot això per acabar arrossegant-me per aquella carretera flamenca…

   Per fi vaig veure la ciutat de Bruges i aleshores vaig recuperar una mica la moral. Pels carrers Jozef Suvéestraat i Steenhowersdijk vaig arribar al petit pontet sobre el canal per accedir al carrer Blinde-Ezelstraat, que desembocava en un túnel. A l’altra banda hi havia la majestuosa plaça de l’Ajuntament, molt més petita que la immensa Grote Markt, però un escenari ideal per a l’arribada d’una marató. Vaig veure literalment el final del túnel.

   La plaça tenia unes grades des de les quals la Lluïsa em va veure arribar. Aquell va ser el millor moment de tota la marató, encara que la marca final, 3:33:34, no tenia res a veure amb la que m’havia imaginat. Vaig fer la segona mitja marató gairebé en dues hores, una barbaritat per a mi en aquella època. Sigui com sigui, vaig conèixer una marató nova i vaig donar per acabada una temporada en què vaig superar els 3.000 quilòmetres. M’havia guanyat de sobres una visita al Tour i unes merescudes vacances…