Aquell espectacular augment de participació, que quadruplicava l’habitual, va ser tot un repte per a l’organització, i els corredors també hi vam haver de col·laborar. El trasllat de Boston a Hopkinton es va fer en 800 autobusos escolars, que van haver de fer dos viatges per poder transportar, asseguts, tots els participants. Els últims autobusos sortien del centre de Boston quatre hores abans de l’hora programada per al començament de la marató, i això ens va obligar a una important matinada.

   L’espera a Hopkinton va ser més dura que la pròpia marató. El poble és molt petit i no podia acollir tanta gent. Realment, no sabies on posar-te. A més, els dies anteriors havia plogut, i fins i tot nevat, i estava tot enfangat. Finalment, va arribar l’hora de deixar la bossa als autocars i col·locar-se per a la sortida. La sortida estava organitzada de la millor manera possible, tenint en compte que els carrers de Hopkinton són estrets. N’ocupàvem cinc o sis de paral·lels, perpendiculars al carrer de la sortida, i s’anava mobilitzant successivament cada un dels carrers. En total hi havia 40 corrals, amb un miler de corredors en cada un. Quan es va mobilitzar l’últim carrer i l’últim corredor va passar la catifa de sortida, el cap de cursa ja havia passat el quilòmetre 10, amb un temps de 29 minuts i 20 segons, és a dir, a ritme de rècord del món, aprofitant la lleugera baixada del primer tram de la marató.

   La ruta segueix la carretera local 135, que després de deixar Hopkinton passa per Ashland, Framingham, Natick i Wellesley, on enllaça amb la carretera número 16. D’allà va cap a Newton i ja es dirigeix a Boston. Els últims quilòmetres de la marató, amb molt de públic, passen per Kenmore Square, l’avinguda Commonwealth i el carrer Boylston, per acabar prop de la torre John Hancock, a Copley Square.

   Tot i el començament favorable, és un recorregut trencacames, que té el seu punt més complicat entre les milles 20 i 21, en la famosa Heartbreak Hill, que traduït vindria a ser com el “turó trenca cors”. La duresa de la curta rampa queda alleugerida gràcies a l’ambient i els crits d’ànim dels alumnes del Boston College, que no volen ser menys que les noies del Wellesley College, situat pràcticament a la mitja marató, i que no paren de cridar i animar fins que ha passat l’últim corredor.

   Un altre punt destacat de la marató es quan es passa per davant de l’estàtua aixecada per recordar el mític Johnny Kelley, situada poc després del quilòmetre 30.
Si el grup de cap va passar el km 10 en 29.20, jo ho vaig fer en 44.33, amb bones sensacions gràcies a l’ambient i el recorregut favorable. El ritme, però, va decaure en les milles següents, tant pel que fa a mi com els favorits. Ells van passar la mitja en 1:03:20 i jo ho vaig fer en 1:34:56.

   En tractar-se d’una marató tan especial a causa del Centenari, la participació d’elit era molt important. Hi havia els millors maratonians de l’època i, a més, l’organització va tenir el detall de convidar tots els guanyadors de les edicions anteriors que es veiessin en cor de completar la prova, i els va oferir el dorsal amb el número de l’any en què havien guanyat. En total hi van participar vint ex vencedors, amb noms tan il·lustres com Robin Hill, Bill Rodgers, Alberto Salazar, Ingrid Kristiansen, Abebe Mekonnen, Cosmas Ndeti o Uta Pippig. Aquests dos últims defensaven la victòria obtinguda l’any anterior. Dels 20, només 13 van aconseguir completar la marató.

   Passat el km 35 va atacar el kenyà Moses Tanui, que va aconseguir la victòria amb un temps de 2:09:15, davant dels seu compatriotes Ezekiel Bitok i Cosmas Ndeti. En categoria femenina es va viure la tercera victòria consecutiva de l’alemanya Uta Pippig, amb un temps de 2:27:12, per davant de la kenyana Tegla Loroupe. Jo vaig acabar amb un temps de 3:13:54, després d’haver fet la segona mitja en una hora i 39 minuts, quatre minuts més lenta que la primera. Un dels triomfadors d’aquella històrica marató va ser el gallec Manuel Rosales, que va guanyar en la categoria de 60 anys amb una increïble marca de 2:45:20. La nota negra, en canvi, va ser la mort d’un corredor suec, poca estona després d’haver travessat la línia d’arribada. En total, vam completar la prova 35.811 dels 38.706 que la vam començar, fet que suposava un nou rècord mundial.