PRIMERA ARRIBADA A L’ESTADI OLÍMPIC
UN ANY ABANS DELS JOCS

El 1990 es va estrenar, per fi, el recorregut destinat a ser, amb algun petit retoc, el de les maratons olímpiques dels Jocs de Barcelona 92, tant la masculina com la femenina. Sortia de Mataró i el traçat oferia aspectes molt positius, com la gran animació al pas per les poblacions del Maresme, però tenia l’inconvenient de la pujada final a la muntanya de Montjuïc, tot i que tothom tenia clar que calia arribar a l’interior de l’Estadi Olímpic, com manava la tradició.     No vaig poder córrer la marató el 1990 perquè l’organització em va demanar si volia ser l’speaker a l’Estadi Olímpic i la veritat és que em va fer il·lusió. Des de la cabina vaig veure l’arribada del guanyador, el danès Alan Zachariassen, que el 1983 havia fet el rècord de la marató barcelonina, i també de la guanyadora, la catalana Elisenda Pucurull. Amb una gran alegria vaig “cantar” la seva victòria des de la megafonia. Filla de l’amic Miquel Pucurull, l’Elisenda va fer una marca de 2:43:11, notable amb una arribada tan dura.    El 1991 em vaig situar, aquest cop sí, a la línia de sortida de Mataró. Vaig estar a punt de no poder córrer tampoc perquè TV3 va decidir fer la transmissió en directe de la prova i, en teoria, l’havia de fer jo. Vaig argumentar que feia més d’un any que no corria cap marató i que en la passada edició havia hagut de fer d’speaker i li vaig “encolomar” la feina al meu company i amic Jordi Robirosa, que ho va fer molt bé. Jo vaig córrer tota la marató amb uns cables i un petit micro, amb la intenció d’intervenir durant la transmissió. Una moto de les que feia la transmissió, equipada amb una antena per enviar el senyal a l’helicòpter, s’havia de posar a la meva alçada perquè jo pogués parlar. Però no em va trobar en tota la marató. Suposo que el motorista no es pensava que jo aniria tan lent i, quan s’aturava, al cap de cinc minuts d’esperar es posava nerviós i tornava a arrencar. Total, que el carregament tecnològic que portava, avançat per l’època però molt farragós, no va servir per res.Va fer un dia calorós, i el fet de començar a dos quarts d’11 del migdia no hi va ajudar gaire. Recordo que vaig arribar força “tocadet”, amb un temps de 3 hores i 13 minuts, que en aquella època era força discret per a mi. En qualsevol cas, vaig estar content d’experimentar per primera vegada l’emoció d’acabar a l’interior de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, que aleshores encara no es deia Lluís Companys, i de trencar una ratxa de gairebé 500 dies sense córrer una marató.