Ja són 22 participacions a la marató de Nova York. Han passat 42 anys des de la primera vegada i això vol dir que tinc una mitjana aproximada d’un viatge cada dos anys, una mitjana que ha pujat molt les dues últimes dècades. No me’n canso. Per poc que pugui sempre és un clàssic en el meu calendari atlètic.

Aquest any tocava viatjar amb la família. La Fiona ja feia tres anys que no venia i ja li tocava. Ens vam allotjar a Queens, a tocar del Queensboro Bridge, un dels punts clau de l’itinerari de la marató. Amb els preus actuals dels hotels de Manhattan és una molt bona opció, tenint en compte que la boca del metro estava a 3 o 4 minuts caminant des de l’hotel.

Els dos dies previs a la marató els vam dedicar al turisme. És inevitable quan es va amb la família, tot i que ja sabia que no era la millor manera d’arribar a la marató. Molts quilòmetres caminant per Manhattan, les cues per recollir el dorsal, molta estona drets mirant la “parade” de Halloween, la inevitable travessa del pont de Brooklyn, a més d’un musical, un museu i, això sí, una petita sortida tots tres al Central Park per estirar les cames i, que en el meu cas va ser l’última sessió premarató. Tampoc hi va faltar l’habitual dinar de catalans al Tony’s di Napoli i la foto de grup a Times Square.

El dia de la marató va començar una mica abans de les 5 del matí. S’agraeix el canvi d’hora d’aquella nit per poder dormir una mica més. Amb el Rafel Albala i el Josep Petriz, que estaven el mateix hotel, vam agafar el metro, directe fins a Bryan Park, la ubicació d’on surten els autobusos cap a la sortida de la marató. Vam veure que les cues anaven al revés dels altres anys, i que estaven molt desorganitzades. Ens hi vam incorporar com vam poder i vam haver de fer tota l’illa del parc i la biblioteca pública fins arribar a la cinquena avinguda per pujar a l’autobús. La cua era caòtica i vam començar a patir per l’hora perquè tots tres teníem la primera onada de sortida, i havíem de ser als nostres “corrals” abans de les 8.45. Havíem arribat a Bryan Park a les 6, però no vam poder pujar a l’autobús fins a les 7 tocades.

Està clar que aquest desig de superar cada any el nombre de participants està arribant a un nivell molt perillós. Nova York és una marató molt difícil d’organitzar, i traslladar 60.000 corredors a Staten Island abans de tancar el pont de Verrazano és molt complicat. Tots tres vam coincidir que s’ha tocat sostre i que la marató no pot seguir creixent.

Un cop travessat el Verrazano, i ja a la zona de la sortida, la cua dels autobusos era espectacular i nosaltres no paràvem de mirar el rellotge. Per la finestra vèiem la llarguíssima cua que formaven els corredors per passar el control de seguretat i accedir al “village” de sortida. L’autobús no avançava i vaig començar a pensar que no podríem sortir en la primera onada…

Quan per fi vam baixar i ens vam posar a la cua per passar el control de seguretat, vam veure que la majoria de corredors que teníem al costat eren de les onades posteriors. Alguns fins i tot de la cinquena. Vam comentar que és increïble que es permeti aquesta barreja, cosa que dificulta que els de la primera onada arribin a temps als “corrals”. Aleshores el Josep va tenir una idea i va començar a cridar “wave one, wave one”, tot aixecant el dorsal per mostrar que no els enredàvem. Instintivament, alguns corredors van començar a fer un passadís, que ens va permetre arribar als arcs de control. Un cop deixats enrere, vam veure que ens quedaven 5 minuts per al tancament dels “corrals” de la primera onada. Encara que teníem colors diferents, ens vam posar a córrer entre el formiguer de gent, buscant el color més proper, que a mi ja em semblava que era el taronja. L’organització permet canviar de color sempre que no surtis d’una onada o un “corral” millor del que tenies assignat.

Vam entrar a l’últim “corral” del color taronja…un minut abans que es tanqués per als corredors de la primera onada. Si no haguéssim arribat a temps hauríem hagut d’esperar 35 minuts fins la segona onada!

Tot aquest estrès, les cues, i el cansament acumulat en els dos dies premis, més el “jetlag”…tot plegat no feia preveure una marató fàcil. De fet a Nova York no ho és mai, però l’ambient que es viu durant tot el recorregut ho compensa tot.

Dins del “corral” vaig perdre el Rafel i el Josep perquè vaig buscar un racó per treure’m la roba que portava per llençar, mentre ells anaven a les cues dels vàters. De tota manera, ells preveien anar a un ritme més ràpid que jo i, per tant, no em va importar quedar-me sol una mica abans d’hora.

Va arribar el moment de començar a caminar cap al pont i de sentir, per aquest ordre, l’himne dels Estats Units, el tret del canó indicant la sortida, i el “New York New York” de Frank Sinatra, el ritual de sempre. La “serp multicolor”, per utilitzar l’argot ciclista, es va posar en marxa a poc a poc. Com que estava a l’últim “corral” vaig ser dels últims a passar per l’arc de sortida. Ja hi estic acostumat. Això fa que els primers km es puguin córrer amb molta comoditat, sense empentes i amb molt pocs corredors al voltant. Fins a la setena o vuitena milla no em van començar a avançar els corredors més ràpids de la segona onada.

Un cop passada la milla 8, a l’Avinguda Lafayette de Brooklyn, vaig veure una estelada i al seu darrere la Cristina i la Fiona, que feia estona que m’esperaven. De fet, havien arribat al punt convingut a temps per veure el pas dels primers corredors. Tenien ganes d’aplaudir Kipchoge, que s’acomiadava de les maratons d’elit completant la seva última “Major”.

Em vaig aturar un minutet per parlar amb les “meves nenes” i vaig reprendre la marxa amb energies renovades. El ritme era l’esperat, una mica més lent dels 10 minuts per milla. No volia arriscar perquè tampoc tenia un objectiu concret. Suposava que, si no passava res estrany i no hi havia rampes ni lesions, acabaria al voltant de les 4 hores i mitja.

Vaig anar deixant enrere les diferents avingudes de Brooklyn, el barri jueu, el polonès, i ja vaig veure el Polaski Bridge. En plena pujada per la rampa del pont hi ha el punt de la mitja marató, que vaig passar en dues hores i 16 minuts. Tot en ordre. No anava sobrat, però tampoc notava cap problema preocupant…

Pels carrers de Queens vaig passar molt a prop del nostre hotel, i de seguida va arribar l’hora d’afrontar el Queensboro Bridge, un dels punts més complicats de la marató. Amb el silenci del seu pas inferior, sentint només la respiració i les petjades dels corredors, el cansament es comença a notar i la pujada fins a la meitat del pont es fa molt costeruda. Normalment les sensacions que es tenen en aquest punt de la marató t’indiquen com acabaràs la cursa…

Passat el km 25 i acabada la baixada de la segona part del pont arriba un altre dels moments emblemàtics de la marató de Nova York: l’entrada a Manhattan, amb la recuperació del soroll de l’animació del públic. El Queensboro i el seu silenci han quedat enrere. Aleshores comença la llarguíssima Primera Avinguda. Es comença pel carrer 60. La Cristina i la Fiona m’esperaven a l’alçada del 86 i em vaig distreure amb el compte enrere dels carrers que em faltaven per veure-les.

Després de la segona i última aturada familiar, elles ja van marxar a buscar novament el metro per anar cap a l’arribada, mentre que jo vaig afrontar l’últim terç de la marató. Vaig deixar enrere el km 30 sense trobar cap mur i vaig acabar el recorregut per la inacabable Primera Avinguda per afrontar un nou pont amb pujada i baixada, el que separa Harlem del Bronx.

El recorregut pel barri del Bronx és curt però agradable. Sempre hi ha bandes de música que recarreguen les piles pel tram final de la marató. Un altre pont, l’últim, et deixa novament a Manhattan i aquí has de tenir el cap molt ben posat per no desmoralitzar-te, quan agafes la Cinquena Avinguda i veus que estàs al carrer 143. Al fons, molt al fons, a l’horitzó, veus l’Empire State i, tot i que no hi has d’arribar, t’adones que has de fer uns 85 carrers fins arribar al sud del Central Park. Tot i que falten menys de 10 km per acabar la marató, és psicològicament complicat gestionar aquest moment, i més quan afrontes una complicada milla en pujada per la Cinquena Avinguda.

Aquí vaig començar a tenir alguns problemes físics. Fins uns minuts abans pensava que podria baixar de les 4 hores i mitja. A partir d’aquest moment el mal de cames no em va abandonar fins al final i em va obligar a baixar inevitablement el ritme. Suposo que les cues i les caminades dels dies previs es van cobrar la seva factura…

En qualsevol cas, el temps final no era important per a mi. Fa temps que ha deixat de ser-ho. Em vaig distreure amb els espectadors que animaven com mai els corredors i aviat va arribar el moment d’entrar al Central Park i anar baixant fins arribar a l’alçada del famós Hotel Plaza, al carrer 59. Allà va semblar que les cames es recuperaven i vaig poder incrementar el ritme durant tot el recorregut per Central Park South fins que arriba un dels moments més emocionants, l’entrada novament al parc a Columbus Circle per afrontar els últims metres de la marató.

Em vaig situar a l’esquerre perquè la Cristina i la Fiona eren a la tribuna oest, i vaig treure l’estelada que m’havien donat en la trobada de la Primera Avinguda. La vaig enlairar en el moment de creuar la línia d’arribada amb un temps de 4:43:14. La segona mitja marató m’havia sortit onze minuts més lenta que la primera. Normal.

Vaig rebre per 22a vegada la medalla de “finisher” de la marató que em té el cor robat. I ja en tinc 166 en total. La primera marató amb 66 anys…i la primera com a jubilat. Després de creuar la línia d’arribada, va començar la caminada cap al nord del parc, per tornar a baixar per Central Park West fins a l’alçada del carrer 64, on havíem quedat amb la Cristina i la Fiona. D’allà vam anar a dinar a casa de la Laura i l’Àlex, juntament amb el Jaume, un altre amic català novaiorquès, que va fer la marató en 3 hores i 59 minuts. M’hauria agradat córrer amb ell, el meu amfitrió de l’any passat, però ja no estic per anar a aquest ritme…

Després de dinar al pis 42, veient per la finestra com milers de corredors anaven acabant la marató, va arribar l’hora d’agrair l’hospitalitat dels nostres amfitrions i d’anar a descansar una mica per afrontar els dos dies que encara ens quedaven de turisme, inclòs un partit de l’NBA a la pista dels Brooklyn Nets, on vam tenir l’oportunitat de saludar l’entrenador, el badaloní Jordi Fernández.

El dilluns vaig saber que en la marató s’havia establert un nou rècord del món de corredors acabats, amb 59.226. Aquesta ha estat la primera marató d’un nou repte que m’he tret de la màniga. L’he anomenat el 6X6=66. Es tracta de fer sis maratons en sis mesos per celebrar els 66 anys. La segona serà el 7 de desembre, en un petit poblet prop de Montpeller. A veure si trobo l’agulla…