Després de tres anys sense poder-la córrer, per temes de feina i per una operació a la mà, l’11 de març del 2018 vaig tornar a participar a la marató de Barcelona, la meva. Em sap greu haver-la corregut només 19 vegades en aquests 40 anys que han passat des que Ramon Oliu va organitzar la primera a Palafrugell, però les circumstàncies professionals han fet que molts anys hagi hagut de “veure els toros des de la barrera”.

    Aquest any, doncs, sí que vaig poder-me inscriure a la marató de casa. Havia fet la marató de Marràqueix un parell de mesos abans, baixant per poc la barrera de les 4 hores, i la intenció era repetir-ho a la de Barcelona. Amb aquesta intenció ens vam plantar a la línia de sortida amb els meus amics Carles Boix i Joan Carbonell, que curiosament no es coneixien entre ells, però que tenien la mateixa idea que jo: ser conservadors i mirar d’acabar en 3:59.

   Vam sortir doncs, amb calma, conscients que el primer 5.000 tendeix a pujar i sense preocupar-nos massa de si anàvem una mica per sobre del ritme previst. Jo tenia previstes les habituals trobades amb la Cristina, la Fiona i els meus sogres, però no volia que això condicionés els meus amics. Vam quedar que m’avançaria una mica cada vegada que ens hi acostéssim perquè ells no s’haguessin d’aturar.

    La primera mitja va passar ràpida i sense problemes, exactament al ritme previst. Els parcials de 5 km fins al km 20 van ser de 28:50, 28:06, 28:36 i 28:03 i el pas per la mitja marató el vam clavar en 1:59:51. Tot anava bé, però l’aposta era arriscada perquè calia “doblar”, i ja se sap que els últims quilòmetres al Paral·lel són complicats…

   De seguida es van tòrcer les coses. El Joan va començar a tenir problemes amb el maluc i va haver d’afluixar. Està pendent d’una operació i ja prèvia que això podia passar. El Carles va continuar una mica més amb mi però la falta d’entrenaments –això de tenir bessons passa factura– va fer que hagués d’afluixar. Així, em vaig quedar sol abans del 25, però em trobava bé i vaig continuar avançant a ritme de sub 4 hores.

   Al tram d’anar i tornar per la Diagonal em vaig trobar amb la Núria Salvat, de Navàs, però em vaig aturar amb la família i ja la vaig perdre. Tot va continuar bé fins prop del km 35. Allà vaig començar a trobar-me cansat i per primer cop en tota la marató em va sortir un parcial de 5 km per sobre dels 29 minuts. La cosa no millorava i va arribar el moment de prendre una decisió: o arriscava i mirava de tornar a augmentar el ritme, prescindint d’aturar-me a saludar la família a Urquinaona, o “aixecava el peu” definitivament, oblidant-me de les 4 hores. No vaig trigar gaire a decantar-me per la segona opció. No volia patir innecessàriament per acabar fent 4 hores i un minut. Preferia gaudir de la marató fins al final i aturar-me amb la família, deixant de banda la marca final.

   Així, vaig arribar al Paral·lel sabent que faria 4 hores i alguns minuts. Allà em vaig trobar amb un vell amic, el Sergi Alexandri, que feia temps que no veia, i vam decidir acabar plegats, tot i que vaig començar a tenir rampes als bessons i em costava mantenir el ritme. Al final vam creuar junts la línia d’arribada i jo vaig fer un temps real de 4 hores, 3 minuts i 37 segons, és a dir, vaig fer la mitja en 2:03:46. La “punxada” tampoc no va ser tan gran. Em va saber greu que la Cristina i la Fiona no em poguessin fer la foto final. No van arribat a temps per culpa del metro. Crec que en les pròximes edicions haurem de descartar definitivament la trobada a Urquinaona.

   Després d’una bona dutxa a les Piscines Picornell vam rematar la jornada amb una mariscada al Port Olímpic amb la Fiona, la Cristina, el Manolo i la Llúcia. Fins l’any que ve!