El 12 de maig del 2018 vaig participar en la quarta marató de vins de la meva vida. Després de les experiències del Medòc (1997), Beaujolais (2007) i Priorat (2014), aquesta vegada vaig decidir fer la Marató dels vins de Blaia (Blaye en francès), una subdenominació de vins de Bordeus. La vaig triar perquè m’anava bé la data per acabar la temporada 2017-2018 i perquè, a més a més, per fi podria córrer una marató en dia 12, l’últim dia del mes que em faltava per tenir-los tots 31.

   A la pàgina web ja vaig veure que, com les seves germanes grans, la gràcia de la marató era compaginar el córrer amb el fet de beure vi i contemplar les vinyes i els “chateaux” i també vaig observar a les fotografies dels anys anteriors que gairebé la totalitat dels participants corrien disfressats. Per això, amb la Cristina vam decidir que buscaríem tres disfresses iguals i que ella i la Fiona em farien el seguiment amb el cotxe. Amb el què no comptàvem era que plouria tot el dia, cosa que a mi em va dificultar el córrer i a elles els va fastiguejar moltíssim, ja que els era impossible arribar fins els llocs de trobada. Les carreteres estaven tallades i els trams que havien de fer a peu eren incomodíssims de recórrer amb els paraigües i les disfresses.

   La marató començava a la ciutadella de Blaia, un complex militar construït al segle XVII per l’arquitecte militar François Ferri, sota supervisió i disseny de Vauban. Forma un ampli recinte fortificat envoltat per muralles, amb tres terraplens i quatre baluards que ocupen un total d’unes 38 hectàrees i va ser pensat com a part del sistema defensiu del port de Bordeus. Des del seu emplaçament es domina visualment tot l’estuari de la Gironda. Des de juliol de 2008 està inscrita com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco sota la denominació «fortificacions de Vauban» i des de maig de 2009 classificada com a monument històric de França.

   Vam arribar puntualment a la sortida i vam començar a veure les diferents disfresses, alguna de realment curiosa. De seguida vaig descobrir el Gilbert Dantzer, tot un personatge que corre aquest tipus de maratons disfressat de Jesucrist, amb creu inclosa. Ja vaig coincidir amb ell al Beaujolais i vaig voler fer-m’hi una fotografia per comprovar el pas dels anys… Aquesta era la seva marató número 236.

   Ens vam posar a córrer i ens vam dirigir cap al centre de Blaia, abans d’emprendre el camí de les vinyes i els “chateaux”. Plovia a bots i barrals i la meva disfressa de víking, amb capa inclosa, em va començar a molestar. Cada vegada pesava més!

   Em vaig intentar concentrar esperant els “avituallaments”. La pàgina web parlava d’una trentena de degustacions de vi, cosa que suposa una mitjana d’una aturada cada 1.400 metres. Per això donaven set hores per completar la marató. Però fis el km 4 no vam arribar al primer avituallament. Hi havia aigua, plàtans, fruits secs…i uns gotets de plàstic amb vi que treien d’un tetrabrik. Em vaig emportar una decepció. De seguida, però, la cosa va canviar. Aviat vam arribar a poblets i “chateaux” on oferien el vi en copa de vidre i podies triar entre diferents varietats de blanc, rosat i negre. Començava el festival!

   A partir d’aquell moment, les degustacions de vi eren constants, i en molts llocs oferien també alguna cosa sòlida per ajudar a passar millor el vi: patés, formatge, trossos d’entrecot…i fins i tot ostres!

   No cal dir que això ajudava a sumar quilòmetres. No estava en forma per culpa de les molèsties que havia tingut al tendó d’Aquil·les les setmanes prèvies, i en una marató normal hauria patit. Aquí sabia que tenia 7 hores per acabar i que m’aniria entretenint amb el vi.

   Ens vam trobar tres vegades amb la Cristina i la Fiona, que van fer la seva particular marató amb el cotxe, buscant la manera d’acostar-se al recorregut de la marató. No era fàcil, sobretot per la pluja. Però una vegada més van estar al peu del canó i tothom somreia quan ens veia tots tres vestits de víking…

   Després de passar la mitja marató vaig pensar que al final voltaria les cinc hores i que fins i tot podia baixar algun minut, però no comptava amb que la segona part del recorregut incloïa molts més trams de terra que la primera. Constantment entràvem als camins de les vinyes i això, amb les hores que feia que plovia, era un autèntic calvari. El fang s’enganxava a les plantes de les sabatilles i era complicadíssim avançar. Els peus pesaven cada cop més, així com la túnica de víking i vaig començar a tenir unes ganes terribles d’acabar. Tantes, que fins i tot em vaig saltar alguna taula amb vinet. Em notava serè, però vaig pensar que si no parava de beure podria tenir problemes per acabar.

   Així, de mica en mica vaig començar a veure que ens acostàvem a Blaia. L’Aquil·les s’havia comportat i estava a punt de completar una nova marató, la número 137 en total, la 84 diferent…i la primera en dia 12!

   Vaig tornar a entrar a la ciutadella i vaig afrontar la pujada final, amb una catifa vermella per honorar els herois que havien sobreviscut als quilòmetres, la pluja i el vi, que, tot sigui dit, no es va aigualir gens tot i que no va parar de ploure en tota la marató.

   La Fiona m’esperava per entrar agafats de la mà, davant dels aplaudiments de la gent. Els feia gràcia veure que anàvem tots dos vestits amb la mateixa disfressa. El cronòmetre oficial va marcar 5 hores i 17 minuts, i després vaig veure que, tot i aquesta marca tan fluixa, encara vaig acabar pràcticament de la meitat. Això demostra que els corredors que s’apunten a aquesta marató prescindeixen del rellotge i es dediquen a gaudir dels espectaculars avituallaments.

   No sabria comparar aquesta marató amb les del Medòc i del Beaujolais, tot i que tenen característiques similars. El recorregut d’aquesta em va semblar més dur, però probablement hi va tenir molt a veure el fet que plogués durant tota l’estona i que deixés completament impracticables els camins de les vinyes.

   Un cop buidades les dades del cronòmetre vaig que descobrir que, en números rodons, vaig estar 4 hores i 45 minuts corrent i mitja hora llarga parat en els avituallaments. Crec que vaig fer una cursa molt intel·ligent…Aquestes maratons s’han de córrer així, no estalviant aturades perquè es tracta de gaudir dels vins que et van oferint. És difícil recordar si eren millors aquests o els del Medòc o del Beaujolais perquè la perspectiva del temps fa que oblidis els detalls…

   Ara tocarà reposar durant el començament de l’estiu per recuperar bé la tendinopatia de l’Aquil·les, i a l’agost tornarem a la feina per preparar la següent marató, que, si no m’invento res abans, serà un cop més la de Nova York, que correré per dissetena vegada. La novetat aquest any serà que tornaré el mateix diumenge, just després d’acabar. Això encara no ho havia fet mai…