Des del 2010 no he faltat cap any a la Marató de Nova York. Ara que els vols són “low cost” comparat amb els anys 80 i 90, la temptació és massa gran. I des que no m’he de preocupar per la inscripció, perquè la tinc garantida de per vida, es fa difícil resistir-se a la crida de la marató més emblemàtica del món. Ja són 17 les vegades que he tingut la sort de ser a la sortida d’Staten Island i a l’arribada al Central Park.

    Tot i el pas dels anys, sempre hi ha coses que es fan per primera vegada. Aquest 2018 vaig decidir fer un viatge llampec, marxant divendres i tornant el mateix diumenge, i també vaig triar l’opció del ferry per anar a la sortida. I una altra novetat: no vaig estar en cap hotel sinó a casa dels meus amics Joan Carles i Imma. Altres anys només hi anava a sopar i aquesta vegada vaig abusar de la seva hospitalitat i m’hi vaig quedar a dormir. Per tant, tres coses que no havia fet les 16 vegades anteriors…

   Vaig fer el viatge sol, sense la Cristina i la Fiona, i vaig arribar just a temps per anar al Central Park a participar en la desfilada habitual del divendres. Aquesta vegada només ens vam ajuntar tres catalans…que vam desfilar sota la bandera i cartell d’Andorra. Fa un parell d’anys que l’organització ha deixat d’admetre Catalunya dins de l’apartat d’”altres nacions d’Europa”. Ara es regeixen només pels membres de la IAFF…

   El dissabte va ser un dia intens, segurament massa per ser la vigília de la marató. No vaig parar. Al matí vam anar a córrer al Central Park amb el Joan Carles i una bona colla de corredors catalans, el Jordi, el Marc, el Joan i el Francesc. Vam fer una volta al Reservoir i vam acabar fent més de 6 km. Potser una mica massa…

   Tot seguit vaig marxar a buscar el dorsal i aviat va ser l’hora d’anar al dinar de catalans que des del 2010 fem al Tony’s di Napoli del carrer 43, vora Times Square. Aquest any vam ser 48 i les quatre taules de 12 feien molt de goig com sempre. Vam fer una bona càrrega d’hidrats. I tot seguit, com sempre, la foto de grup a Times Square.

   A la tarda va tocar a anar de compres, una mica de roba per la Fiona, que sempre va bé, i al vespre, enlloc de descansar pensant en la marató, vaig anar a veure un dels meus musicals preferits, Smokey Joe’s Cafe, i després a sopar a l’Stardust. Si no, no semblaria que hagués anat a Nova York.

   I després de dormir unes poques horetes –i encara sort del canvi horari de cada any– va arribar el dia de la marató. Ens vam trobar amb el Marc a la boca del metro de Columbus Circle i vam baixar cap a Battery Park per agafar el ferry. Allà ens vam trobar amb una bona colla i per primera vegada vaig poder experimentar la sensació d’anar a la sortida navegant, i no amb els autobusos que surten de la Biblioteca Pública. En principi, vaig pensar que valia molt la pena i que era una llàstima que no ho hagués experimentat abans. El problema va ser després, en comprovar que, un cop arribats a Staten Island, calia fer una llarga cua per agafar els autobusos. Allà vaig començar a dubtar que el ferry fos la millor opció, però quan vaig veure el què vam trigar a arribar al Fort Wadsworth vaig decidir que, definitivament, és molt millor agafar els autobusos a la Biblioteca. Fas una sola cua i després seus i descanses tranquil·lament fins arribar a lloc. Ja sé què faré els pròxims anys…

   Vaig arribar tant just que només vaig tenir temps de fer un pipi i entrar al meu “corral”, cinc minuts abans que el tanquessin. Com l’any anterior, tenia el privilegi d’esperar en un gimnàs cobert, com a membre del grup de corredors amb més de 15 participacions, però no vaig tenir temps d’aprofitar-ho.

   Després de ritual de sempre, amb la caminada fins a la zona del peatge del pont de Verrazano, l’himne americà, el tro del canó de sortida i l’emocionant “New York, New York” de Frank Synatra, va arribar el moment de començar a córrer. La meva idea era anar per sensacions, gaudint, com sempre, de l’ambient i del recorregut, però controlant el ritme per intentar fer menys de 4 hores si les circumstàncies eren favorables. La referència era la de 9 minuts la milla i la veritat és que, després del desajust de les dues primeres a causa de la pujada i la baixada del Verrazano, de seguida vaig agafar la “velocitat de creuer”.
El pas pel km 5 el vaig fer en 28:50 i el del km 10 em va sortir en 56:35. Tot en ordre. El pas per la mitja marató el vaig fer en 1:59:43, filant molt prim però amb molt bones sensacions, convençut que podria “doblar” i acabar en 3:58 o 3:59.

   Vaig passar el km 30 en 2:50:02, avançant constantment corredors i segur de les meves forces. Just quan, després de deixar enrere el Bronx per entrar definitivament a Manhattan, començava a pensar en accelerar un mica per acabar en 3:57, va passar el què no m’esperava que em pogués passar: una inoportuna rampa al bessó esquerre em va fer caure el món a sobre. Evidentment, no podia mantenir el ritme, i fins i tot em vaig haver d’aturar i caminar uns metres. Cada vegada que reprenia la marxa el bessó em posava al meu lloc. Em pensava gaudir dels últims quilòmetres i en canvi es van convertir en un calvari. Em van caure 10 minuts en 7 quilòmetres i vaig acabar en 4:08:12. El problema no va ser aquest, ja que en el fons la marca sempre és secundària. El què em va posar de mala lluna va ser el canvi total de sensacions a partir del km 35.

   A l’hora de buscar les causes de la rampa, de seguida les vaig trobar. Segur que el què vaig fer el dia abans no era el què s’ha de fer la vigília d’una marató. Al marge de l’activitat i de dormir i descansar poc, vaig oblidar l’hidratació. No vaig beure gens. A més, hi ha un altre factor que hem comentat moltes vegades amb altres corredors habituals a Nova York. Durant la marató tens la sensació que t’hidrates correctament perquè hi ha avituallaments pràcticament a cada milla, però en el fons beus molt poc perquè donen els gots només amb un cul d’aigua o de Gatorade i te l’acabes tirant per sobre. En el fons es beu molt menys del què seria ideal. I aquest any no hi tenia la Cristina per donar-me el meu Recuperat-ion en els punts de trobada…

   Després d’acabar va començar una altra marató. Sort que la casa del Joan Carles i l’Imma és a tocar de Columbus, ben a prop d’on es recullen els ponxos després de la marató. Una dutxa, un bon dinar i…cap a l’aeroport. Havíem quedat amb el Marc i no comptàvem amb el col·lapse que hi havia a l’estació de Columbus. Vam haver de caminar fins al carrer 50 per agafar el metro i vam arribar justets a l’aeroport. Al final, però, vam poder agafar l’avió i a les 9:40 del matí de dilluns ja aterràvem a Barcelona. A la tarda vaig anar a treballar com si no hagués passat res. Però acabava de viure un cap de setmana intens a la ciutat on mai no em canso d’anar. Ara mateix no sé si hi tornaré l’any que ve. Potser tocaria descansar. Però serà l’edició 50, i això sempre és un valor afegit…