139. Marató de Disney World, 13 de gener de 2019

DISNEY WORLD, LA MARATÓ
DE LA IL·LUSIÓ

 

   Vint anys després vaig tornar a la marató de Disney World, a Florida, però va ser una experiència molt diferent a les meves participacions del 1998 i del 1999. Aquesta vegada la marató era només una excusa per portar la meva filla de 7 anys a viure una experiència que és tot un somni per a la majoria dels nens. La veritat és que la Fiona va passar uns dies inoblidables gaudint de la màgia dels parcs Disney. I els grans també…

    El viatge va començar amb uns dies a Nova York, de manera que vam tenir un bon contrast climàtic. De tota manera, no va ser un cap d’any excessivament fred a la ciutat dels gratacels, però en canvi la pluja ens va fastiguejar la cursa nocturna del Central Park, la Midnight Run, una prova de 4 milles (6.436 metres) que comença a les 23:59 del dia 31. Això vol dir que és una manera perfecta per començar l’any corrent i amb un dorsal posat. Vam córrer amb la Cristina i amb l’amic Jaume Soler, un català que fa molts anys que viu a Nova York.

   D’allà vam volar cap a Orlando, que ens va rebre amb l’habitual temperatura primaverenca. Els dies que hi vam ser, als matins i als vespres fresquejava fins als 13 o 14 graus, i al mig del dia el termòmetre s’enfilava fins els 25 o 26.
Abans de la marató, i compaginant-t’ho amb la vida als parcs, vam tenir més activitat atlètica.

   El dijous vam córrer amb la Cristina la cursa dels 5 km. Començava a les 5.30 del matí, per no perjudicar l’activitat diària dels parcs temàtics. Era una prova multitudinària no competitiva, sense xip ni classificació. Per això no sé exactament quants érem, però vam trigar gairebé vint minuts a prendre la sortida…i això que teníem el primer dels tres calaixos. Era una sensació curiosa córrer amb la foscor de la nit, i en un ambient absolutament popular. Molts participants caminaven i d’altres no dubtaven a fer cues quilomètriques per fer-se fotos amb personatges de Disney escampats durant el recorregut. La sortida i l’arribada eren al parking del parc Epcot, i en l’últim quilòmetre es passava a tocar de la famosa bola, l’Spaceship Earth, l’emblema d’aquest parc.

   La següent activitat va tenir per protagonista la Fiona, que va participar en una de les curses infantils. Evidentment, la canalla no la feien competir a quarts de 6 del matí, però això impedia que poguessin córrer per un dels parcs temàtics, atapeïts de gent al migdia. Les curses les feien a la pista d’atletisme del complex esportiu de Disney, que és on hi havia la fira del corredor.
Per edat, a la Fiona li va tocar una cursa de 200 metres. Em va fer gràcia que s’estrenés en una pista d’atletisme, i la veritat és que ho va fer força bé, tot i que la disfressa de Minnie la perjudicava una mica… No la vaig poder cronometrar perquè vaig preferir fer fotos.

   I diumenge va arribar el dia de la marató. Va tocar llevar-se a les 3 perquè ens estàvem en una casa de lloguer a uns 20 minuts de Disney i tancaven el parking a les 3:30. Em van acompanyar la Cristina i el Manolo, i després se’n van tornar a dormir una estona més, amb la idea d’intentar veure’m més endavant, cap a la milla 20 de la marató, amb la Fiona i la Llúcia.

   Jo em vaig dirigir cap a la zona de concentració de corredors, on hi havia els lavabos i els camions per deixar les coses, i tot seguit el recorregut que portava als calaixos. Era negra nit però no feia massa fred. Suposo que uns 15 o 16 graus. Tot i que encara era d’hora vaig començar a caminar cap al calaix F, que era l’avant penúltim, amb la idea d’asseure’m a terra i esperar el moment de la sortida. No sabia exactament quants corredors fèiem la marató, però després vaig saber que uns 12.000. La quantitat de participants total en les diverses curses de la setmana s’enfilava més enllà dels 25.000, molts dels quals participaven a la “Dopey Challenge”, la suma de totes les curses. És a dir, que hi havia corredors que feien els 5 km dijous, els 10 km divendres, la mitja marató dissabte i la marató diumenge. Si “només” es feia la mitja i la marató també et donaven una altra medalla d’una altra “challenge”, o sigui que els que feien les quatre proves se s’anaven a casa amb sis medalles. Diumenge a la tarda vam veure més d’un corredor que es passejava pels parcs amb les sis medalles penjades al coll… Per cert, la inscripció a la “Dopey Challenge” tenia un cost de 585 dòlars, que sembla una animalada però segur que és un preu més baix que la suma de la inscripció a les quatre curses per separat…

   Però anem ja amb la marató. Després de l’habitual interpretació del l’himne dels Estats Units, es va donar la primera sortida. Es feia de manera molt original. L’encarregat de fer el compte enrere era el mateix Mickey Mouse, com no podia ser d’una altra manera, i tot seguit un castell de foc s’enfilava cel amunt. Repetien l’operació cada minut i mig, perquè donaven tres sortides per cada calaix, per facilitar que els corredors no s’amunteguessin en el recorregut. Em vaig haver d’esperar fins la dotzena sortida, de manera que quan em vaig posar en marxa ja eren les 5:58 del matí. I, per cert, ja havia caminat 2.500 metres des que vaig sortir del cotxe…

   Com en la cursa dels 5 km, la sortida era al costat de l’aparcament d’Epcot i de seguida vaig veure, amb sorpresa, que els corredors també s’aturaven a fer cues per fer-se fotos amb els personatges. També vaig comprovar que molts anaven en grups fent el mètode Galloway, que consisteix en combinar estones de córrer amb d’altres de caminar. Per cert, a la fira del corredor vaig tenir l’ocasió de fer-me una foto amb Jeff Galloway, el “pare de la criatura”, que gentilment em va firmar una fotografia pel meu amic Xavi Bonastre, que algunes vegades ha seguit el seu mètode.

   La marató, doncs, era molt popular. La majoria de corredors no anaven pendents del cronòmetre sinó de gaudir de la festa i de fer-se fotos amb els diferents personatges de Disney que hi havia escampats pel recorregut ja des de la primera milla. Vaig estar temptat de fer-ho, però les cues eren massa llargues. Vaig pensar que la mentalitat dels participants en aquesta marató era molt semblant a les dels corredors que van a les maratons franceses dels vins, on el menys important és el temps que es trigui a fer el recorregut.

   Això ho vaig corroborar encara més quan vam entrar al parc de Màgic   Kingdom, el parc temàtic més visitat del món. En enfilar pel Main Street, encara amb la foscor de la nit, tothom s’aturava i treia el mòbil per fer fotos a l’espectacular Cinderella Castle, el castell de la Ventafocs… També ho vaig fer, però les fotos no em van quedar massa bé.

   Vam sortir del Magic Kingdom i vam tornar a córrer per les carreteres que uneixen els diferents parcs de Disney World. El segon on vam entrar va ser Animal Kingdom i poc després em vaig adonar que havia comès un error de principiant. En consultar el cronòmetre vaig veure que s’havia aturat al km 17 i mig. La bateria s’havia exhaurit. No vaig pensar a carregar-la la nit abans, com tenia previst, i això va fer que hagués de fer a cegues la resta de la marató. No m’importava massa perquè ja sabia que no baixaria de les 4 hores. Les cues fetes els dies anteriors a les atraccions i les poques hores de son no recomanaven fer una marató pendent del cronòmetre i molt menys arriscar amb el ritme.

   Vaig passar la mitja, i fent la resta del temps que marcava el cronòmetre oficial vaig deduir que ho havia fet en dues hores i tres minuts. Després vaig poder comprovar que així va ser. A la segona meitat va tocar patir una mica, com ja m’esperava. Les cames estaven molt carregades per l’activitat inusual dels dies anteriors.

   En passar pel complex esportiu em vaig emportar una decepció perquè no hi vaig veure la família. Ja sabia que podien tenir problemes per arribar-hi perquè els accessos estaven tallats i vaig deduir que havien preferit assegurar el tret per anar a aparcar a Epcot i poder-me veure arribar. Vaig anar fent i amb més pena que glòria vaig passar per Holllywood Studios, el penúltim parc que faltava, i ja vam enfilar cap a Epcot. A aquella hora els parcs ja estaven oberts i els voluntaris havien de fer un passadís amb unes cordes per poder compaginar la disputa de la marató amb l’activitat habitual dels parcs. Per això s’entén que la marató comenci tant d’hora al matí…

   Vaig passar pel costat de la bola d’Epcot i vaig sortir cap al parking per cobrir els últims metres. Per fi vaig veure la família i la Cristina em va poder fer un vídeo i unes fotos de l’arribada. Vaig fer un temps de 4 hores i 10 minuts, o sigui que la segona mitja em va sortir en dues hores i 7 minuts. Encara no vaig perdre tant com esperava.

   A la tarda encara vam poder acomiadar-nos de les nostres atraccions favorites i l’endemà vam marxar cap a casa, via Nova York, deixant enrere unes meravelloses vacances d’hivern.

   Pel que fa als números finals, vaig acabar en el lloc 1.419, d’un total d’11.974 corredors, amb una proporció d’homes i dones pràcticament del 50 per cent (5.988 homes i 5.986 dones). I vaig quedar el 35è del meu grup d’edat…

En total, ja són 139 maratons, i la marca feta a Disney World suposa la número 112 del total. Com a dada curiosa, diré que la marca mitjana de les meves 139 maratons lògicament va baixant amb els anys. Ara ja és de 3:47:57. La marató número 140 serà, si tot va bé, el 24 de febrer a Malta.