El 10 de març de 2019 vaig completar per vintena vegada a la meva vida la marató de Barcelona, la de casa, la que més vegades he corregut. Va ser un dia fantàstic perquè vaig gaudir de la prova fins al final i vaig acabar amb una marca clarament per sota de les 4 hores, després d’haver fet la primera mitja marató en 1:59:01 i la segona en 1:57:11.

   La suspensió, quinze dies abans, de la marató de Malta per culpa d’un temporal de vent i pluja m’havia generat molts dubtes respecte el moment de forma amb què afrontava la marató de Barcelona. La preparació l’havia enfocat de cara a Malta i hi havia arribat molt bé. La suspensió em va deixar a quinze dies de la de Barcelona, després de dues setmanes de “tappering” i sense haver corregut a Malta. No era qüestió d’allargar el descans a les 4 setmanes, però tampoc em podia posar a entrenar com un boig a només 13 dies de la marató de Barcelona. Va ser una situació nova per a mi i vaig optar per fer una setmana “forteta” i una de molt fluixa, amb només una sessió d’entrenament exigent el dimecres previ a la marató.

   Em vaig situar al calaix de sortida de l’Avinguda Rius i Taulet al costat del Suso López, afectat també per la suspensió de Malta i per una lesió al bessó, i del Carles Boix, amb qui ja havia corregut la marató de Barcelona l’any anterior.  Passant pel mercat d’Hostafrancs se’ns va afegir el Joan Carbonell, company també el 2018 i que està tornant als entrenaments després d’una operació de maluc. Es va oferir a acompanyar-nos uns quants quilòmetres.

   La meva idea, compartida pels altres, era començar força més lent del ritme sub 4 hores, que és 5’41” per quilòmetre. Sempre és millor sortir lent i guardar les forces per al final. Allò de la “sortida de burro, arribada de cavall”… Així doncs, el primer parcial de 5 km, per cert força més suau que els altres anys, ens va sortir en 29 minuts, és a dir, a una mitjana de 5.48. Tot en ordre.

   A la Gran Via, passat el km 8, vaig tenir la primera trobada amb la família, la Cristina, la Fiona i els meus sogres, el Manolo i la Llúcia. Mentre estava aturat va passar el Carlez Mira, que tornava a córrer una marató 17 anys després. Ens vam anar trobant durant el recorregut, però el tram final, com era de preveure, se li va fer molt llarg.

   Nosaltres vam anar fent la nostra, encara amb un ritme prudent i, lamentablement, el Suso es va quedar enrere. Amb el Carles Boix vam anar seguint fins a completar el primer terç (km 14), just en començar el controvertit  tram d’anar i tornar per la Meridiana. Allà tenia la segona trobada amb la família, i vaig comprovar que la mitjana que portàvem era de 5.45. Tot anava bé però aviat tocaria començar a augmentar una mica el ritme.

   En el tram de baixada per la Meridiana ens vam posar per sota de 5.30 i això ens va permetre passar la mitja marató en una hora i 59 minuts, ja per sota, doncs, del ritme de les 4 hores. Tot seguit tenia la tercera trobada amb la família, que era ja la cinquena aturada perquè havia hagut de parar dues vegades a fer pipi. Es veu que anava molt ben hidratat… En aquest punt ens vam poder fer una foto amb un altre Arcadi, de cognom Agell, amb qui ens havíem trobat uns metres abans.

   Sense cap problema vam passar el km 30 en 2:49:20, cosa que ens donava una mitjana de 5.38, tres segons per sota del ritme de les 4 hores. Estava clar que si no topàvem amb el mur, aconseguiríem l’objectiu.

   Passat l’Arc de Triomf, aproximadament al km 36, vaig fer l’última aturada amb la família, que ja va agafar el metro per anar a l’arribada. Després de deixar enrere la Plaça de Catalunya, vaig voler aprofitar el tram de descens de la Via Laietana per esgarrapar els segons que probablement perdria en el trajecte de Colom a l’arribada. Això va fer que el Carles Boix es quedés uns metres enrere. Em va saber greu no acabar junts, però em trobava molt fort i era conscient que estava fent la millor marató dels últims anys.

   El tram de Colom a la Plaça d’Espanya s’havia modificat per suavitzar-lo, però no crec que es guanyi gran cosa deixant el Paral·lel per pujar pel carrer Urgell fins al carrer Sepúlveda. En qualsevol cas, vaig continuar corrent a 5.30, i fins i tot a menys en els últims metres de la marató. Vaig creuar la línia d’arribada amb un temps de 3:56:12, després de fer la segona mitja gairebé dos minuts més ràpida que la primera, com manen els manuals del maratonià. Quan passa això, la millora de posicions és espectacular. Concretament, vaig guanyar 2.678 llocs a la segona meitat de la cursa i, el què és més significatiu, 548 en els 2.195 metres finals.

   El Carles Boix va acabar un minut i mig després, el Carlez Mira va fer 4.13 i el Suso, tot i els problemes al bessó, va poder creuar la línia d’arribada en 4 hores i 27 minuts. El seu repte de fer 12 maratons aquest any continua intacte.

   Jo vaig quedar molt content i després de la dutxa a les Piscines Picornell vam anar a celebrar-ho amb la família al restaurant Xiroi de Ca la Nuri.

   Ara toca pensar en la marató número 141, que serà el 5 de maig al País de Gal·les. Serà la vuitanta-cinquena marató diferent i espero treure’m l’espina de la suspensió de Malta.