Vam volar directes, amb la Cristina i la Fiona, cap a la capital de Gal·les, l’únic país del Regne Unit que no coneixíem. A l’aeroport vam llogar un cotxe i, després de visitar Cardiff, vam fer cap a Newport, on ja teníem localitzat un excel·lent restaurant italià prop de l’hotel per al sopar premaratonià.

   Diumenge al matí vam aparcar prop de la sortida, situada al davant del Universitat de Gal·les del Sud i del centre comercail Friars Walk, i vam recollir el dorsal. No ho vaig poder fer el dissabte perquè no existia fira del corredor. Als maratonians locals els enviaven el dorsal directament per correu a casa, i els estrangers l’havíem de recollir el mateix matí de la marató, en un petit stand situat prop de la sortida. En aquest sentit semblava una marató molt modesta, però vaig poder comprovar que estava perfectament organitzada.

   Després de deixar la Cristina i la Fiona al cotxe, perquè marxessin ja cap al primer punt de trobada, vaig buscar l’entrada del meu corral, de color vermell, que corresponia a la franja de 3:45 a 4:00 hores. La meva idea era repetir l’experiència de la marató de Barcelona i sortir amb molta prudència, per passar la mitja fregant les dues hores. Després, si les forces estaven bé, ja hi hauria temps per esgarrapar temps al cronòmetre. No ho tenia clar, però aspirava a millorar les 3:56 de Barcelona.

   Van donar puntualment la sortida i ens vam posar en marxa. La ruta de la marató no és urbana, sinó que surt de Newport i la major part del recorregut, dissenyat pel doble corredor olímpic de marató Steve Brace, va per paratges rurals. Després de passar pel pont SDR (Southern Distributor Road), el més gran de la ciutat, s’agafen carreteres secundàries i es passa per pobles medievals pintorescos. El circuit és un dels més plans del Regne Unit i s’hi poden fer molt bones marques. El pendent més pronunciat, a Llandevenny, és, de fet, només un petit pont de ferrocarril que ha estat augmentat per l’electrificació.

   Després de tres quilòmetres em vaig trobar per primera vegada amb la Cristina i la Fiona i vaig aprofitar per deixar-los els “manguitos” i els guants. A la sortida la temperatura era força fresca i vaig preferir sortir abrigadet, sabent que de seguida tindria l’oportunitat de deixar les coses a la família.

   Tot i la parada, i una altra a fer un riuet, m’anava mantenint prop de la llebre de les 4 hores, que m’havia proposat que em servís de referència fins a la mitja marató. L’estructura del circuit complicava molt que les noies em poguessin veure durant la segona meitat i, per tant, només teníem un altre punt de trobada, entre les milles 7 i 8. Allà ja em vaig treure la samarreta de màniga curta que portava sota la de tirants, i ja em vaig quedar fins al final amb l’equipació lleugera. La temperatura va ser extraordinària per córrer. No crec que passéssim dels 15 graus en cap moment.

   Em vaig acomiadar de la Cristina i la Fiona i al cap d’un parell de quilòmetres vaig tornar a atrapar el grup de la llebre de les 4 hores. Els vaig deixar una mica enrere però de seguida vaig tornar a notar la bufeta plena, o sigui que vaig decidir fer una nova parada. Encara vaig tornar a avançar la llebre abans de passar per la catifa de la mitja marató, cosa que vaig fer amb un temps d’1:58:59. Curiosament, a Barcelona havia fet 1:59:01, o sigui que em trobava en la mateixa situació. El repte era fer la segona part força més ràpid i mirar de millorar les tres hores i 56 minuts de Barcelona.

   A partir d’aquell moment, doncs, vaig començar a augmentar el ritme i les milles ja em sortien molt per sota dels 9 minuts. Em trobava molt bé i cada vegada que feia càlculs em sortia una marca millor.

      Vaig arribar, així, als quilòmetres finals, al costat del riu Usk, en una zona molt important de vida animal salvatge. De fet, el Newport Wetlands és un dels llocs d’observació més populars del Regne Unit.

   Unes petites molèsties a la parta externa del maluc em van fer ser prudent en els últims dos o tres quilòmetres, quan ja sabia que faria una marca de 3:50 o 3:51, molt millor del que m’esperava. Em vaig limitar de gaudir, doncs, del final de la marató i vaig entrar a la recta final, novament al costat de la Universitat, buscant amb la mirada la Cristina i la Fiona. Com que l’aplicació de la marató va funcionar perfectament, la Cristina ja tenia la càmera a punt i ja m’esperava.

   Al final vaig fer un temps de 3:50:48, a una mitjana de 5:28 el km. Vaig complir de sobres l’ABC de la marató, que és fer la segona meitat més ràpida que la primera. Concretament em va sortir la primera en 1:58:59, a 5:38 el km, i la segona en 1:51:49, a 5:18. De manual. De seguida em vaig retrobar amb la família i al cap de poca estona ja estàvem asseguts en un restaurant del Friars Walk, davant d’un bon filet de vedella i una cervesa. La marató ja estava feta i la recuperació en forma d’hidrats podia esperar…

   Amb aquesta ja són 141 maratons i 85 de diferents. I en total 105 per sota de les 4 hores. Segur que a Alsàcia trigaré una bona estona més que a Newport perquè no em penso saltar ni un avituallament.