La tercera de les sis maratons previstes per celebrar els 60 anys va ser la de Sanremo, un regal de la Cristina i la Fiona aprofitant el pont de la Puríssima. Una marató nova, amb un recorregut al costat del mar, que em va permetre arribar a la xifra de les 145.

   Vam volar a Niça a primera hora del matí de divendres i a l’aeroport vam llogar un cotxe per anar cap a San Remo, parant a dinar a Mònaco. Va ser curiós passar per tres països en un trajecte d’uns 50 quilòmetres.

   El dissabte vam fer el turista per la ciutat i per altres pobles de la província d’Impèria, pedalant amb un tricicle familiar que vam llogar. Després vam recollir el dorsal en una modestíssima fira del corredor, una simple habitació situada sota el casino de Sanremo.

   Diumenge vam marxar tots tres cap a la sortida perquè la Cristina i la Fiona participaven en una cursa familiar, d’una distància indeterminada entre els 2,5 i els 5 quilòmetres segons les fons que consultessis… També hi havia una cursa de 10 km i, curiosament, els participants en les tres proves ens havíem de concentrar, tots junts, davant del casino, per començar una passejada d’uns 700 metres fins a la Piazza Colombo. Recordava les sortides neutralitzades del ciclisme, un recorregut tranquil fins a la sortida real.

   Els maratonians vam ser els primers d’emprendre la sortida per anar a buscar de seguida la pista ciclista asfaltada que, gairebé sempre arran de mar, ressegueix l’antiga via del tren. Gran part de la marató es fa sobre aquesta via i el recorregut és bàsicament pla. Potser el menys agradable és que, en tractar-se d’una antiga via de tren, inclou uns quants túnels, alguns força llargs.

   Tot i que feia fresca quan vam sortir, de seguida la temperatura va pujar i vaig poder llençar la suadera vella de màniga llarga que m’havia posat per als primers quilòmetres. La meva idea era córrer al voltant dels 6 minuts per quilòmetre perquè feia uns quants dies que una lumbàlgia em molestava força per córrer. Pensava que, si tot anava bé, podia fer uns minuts menys que a Frankfurt (4:22) i Nova York (4:21). Per això, quan vaig trobar-me amb les llebres de 4:15 vaig decidir quedar-me al seu grup i anar fent via.

   Vam arribar al poble de Bussana, que, per cert, té una part a la muntanya espectacular, i vam seguir cap a Arma di Taggia, Prai i Riva Ligure, on havíem dinat el dia abans. El següent poble era Santo Stefano al Mare, molt bonic, i tot seguit ens vam ficar dins d’un llarg túnel, on hi havia el punt de retorn, a l’alçada de Cipressa.

   La tornada es feia pels mateixos pobles i aviat vaig fer la primera parada per saludar la Cristina i la Fiona, que em van explicar com els havia anat la cursa familiar. Vaig estar un parell de minuts aturat i això va fer que se m’escapés el grup de les 4:15, però el vaig fer servir de referència i a les rectes el veia i tenia la sensació que m’hi estava acostant.

   Vam travessar tot San Remo i vam agafar direcció Ospedaletti, passant primer per la pista d’atletisme on hi havia l’arribada. Era el km 35 i feia molta mandra veure com molts corredors ja acabaven i a mi encara em faltaven 3 km i mig d’anada i 3 i mig de tornada. Abans de fer-los vaig fer la segona aturada amb la Cristina i la Fiona i el grup de les 4:15, que acabava d’atrapar, se’m va tornar a escapar. Bé, el grup ja no era tal perquè havia quedat completament desfet i només quedaven dos o tres corredors, a més de les tres “llebres” que portaven els globus.

   Vam passar per un altre túnel inacabable, a la sortida del qual arribàvem a la població d’Ospedaletti. Començava a tenir l’esquena una mica carregada i vaig optar per aturar-me i mirar d’estirar una mica la zona lumbar. Això em va permetre recuperar-me i acabar bé. Fins i tot vaig deixar enrere l’últim globus de 4:15 i vaig acabar en 4:14:43, uns 7 minuts més ràpid que a Nova York.

   En resum, una marató diferent, agradable de córrer i molt familiar, amb només uns 350 participants. La meitat del repte de les 6 maratons seguides per celebrar els 60 anys ja està complert. Després de Frankfurt (octubre), Nova York (novembre) i Sanremo (desembre), ara toca la marató de les Bahames. Després arribaran les del Mar Mort i Malta i, lògicament, a continuació serà l’hora de descansar una mica. A l’estiu, si tot va bé, farem la 149, per poder celebrar la 150 en la 50a edició de la marató de Nova York.