La quarta marató del projecte “60 anys, 6 mesos, 6 maratons” va ser la de Nassau, la capital de les Bahames. Hi vam anar amb la Cristina, acompanyats de la Mariona Soler, el Josep Maria Morera i la Tere Merino. De fet, la idea d’anar a aquesta marató caribenya va sortir un parell d’anys enrere en un calçotada que vam fer a Sallent.

    Com que la destinació valia la pena, vam marxar de Catalunya una setmana abans, i vam aprofitar per fer turisme i veure alguna cosa més que Nassau, la capital del país i lloc on es feia la marató. Primer vam visitar l’illa d’Exuma, i des d’allà vam fer algunes excursions interessants, com la famosa illa on hi ha la Pig Beach, la platja on, misteriosament, s’hi ha instal·lat una important colònia de porcs, que ha convertit el lloc en una de les principals atraccions turístiques de les Bahames.

   Vam poder comprovar que les Bahames és un arxipèlag amb multitud d’illes i microilles, moltes de les quals són propietat de cantants, actors i altres milionaris famosos… També vam poder fer una mica d’snorkel en aigües típicament caribenyes.

   Aquesta és l’època més freda de l’any a les Bahames, però en tractar-se d’unes illes del Carib et pots banyar sense cap problema, tot i que l’aigua no és càlida com a l’estiu.

   El dia abans de la marató vam participar tots cinc en una cursa de 5 km que es fa per a la investigació del càncer de mama. Per aquest motiu, quan vam anar a recollir els dorsals, ens van lliurar uns bonics “tutús” de color rosa, que no vam tenir cap inconvenient a lluir durant la cursa. Vam entrar tots cinc a l’hora i, tot i que el nostre ritme va ser molt suau, vam quedar molt ben classificats. Cal tenir en compte que era una prova molt popular, i que una àmplia majoria de participants feia el recorregut caminant.

   L’endemà era el dia de la marató, que començava a les 6 del matí per evitar les hores de més calor. La Mariona corria la mitja i el Josep Maria i jo la marató sencera. Els homes ens vam quedar una mica més enrere i ens vam acomiadar de la Mariona, que lògicament havia de sortir a un ritme força més elevat. Tot i que el lloc era estret no hi havia problemes per començar a córrer de seguida, ja que entre les dues proves no arribàvem a 500 participants, un centenar a la marató i uns 400 a la mitja.
Amb el Josep vam sortir amb la idea d’anar tranquils, a un ritme aproximat de 6 minuts per quilòmetre, o 9 i mig per milla, que era com estava marcada la cursa en tractar-se d’un país de la Commonwealth. Vam començar junts, però el Josep aviat va començar a “fer la goma”, ja que havia decidit caminar una mica de tant en tant. No volia fer un “Galloway”, però sí que tenia la intenció de ser molt conservador al principi i caminar sobretot en els avituallaments per hidratar-se bé.

   Tot i això vam aconseguir arribar junts on hi havia la Cristina i la Tere, gairebé al km 10. Allà vam agafar els nostres avituallaments personals i vam continuar junts fins la mitja marató, que vam passar en 2:07:30. Això volia dir que anàvem a ritme de 4 hores i 15 minuts. Com que a Sanremo, en la meva tercera marató del repte, havia fet 4:14, vaig pensar que si era capaç de fer la segona mitja una mica més ràpida que la primera encara podria tenir possibilitats de rebaixar aquella marca, tot i que era un tema que no m’obsessionava en absolut.
La segona mitja, però, és més ràpida, ja que pràcticament no hi ha cap pujada, mentre que en els primers quilòmetres de la prova s’havien de superar els dos ponts que separen l’illa de Nova Providència de la de Paradise, on hi ha el famós hotel i casino Atlantis Paradise. Són dos ponts amb un gran pendent de pujada i baixada per permetre el pas dels grans vaixells per la part central. Si enlloc de ser al començament de la marató fossin al final, segur que la pujada s’hauria de fer caminant…

   Vaig pensar, doncs, que si la segona mitja era més ràpida tenia possibilitats d’esgarrapar alguns segons al cronòmetre, tot i que també sabia que, com més avancés el dia, més calor faria. Recordava que a la Marabana ho vaig passar molt malament per la calor i la humitat i per això preferia no ser massa optimista.

   Poc després de la mitja marató el Josep es va quedar, no sé si perquè va afluixar o perquè jo vaig augmentar una mica el ritme. Aleshores em vaig trobar amb un personatge molt peculiar, un corredor romanès, que em va dir que estava a punt de fer 68 anys, i que estava disputant la seva marató número 301! És un autèntic col·leccionista de maratons i països diferents, que em supera clarament. El vaig deixar enrere i aviat vaig arribar al punt on es girava i s’agafava el camí de retorn. Tot aquest recorregut era al costat del mar, igual que en la marató de Sanremo.

   Em vaig creuar amb el Josep. No li portava gaire avantatge però a partir d’aquell punt es va anar eixamplant perquè jo vaig seguir mantenint un ritme més alt que en la primera mitja i ell lleugerament més baix. Quan vaig arribar a la milla 20 vaig veure que ho tenia molt bé per millorar les 4:15 de Sanremo, però en aquell moment vaig començar a notar la calor i el cansament i vaig haver de serrar les dents per no defallir. En arribar a la zona de meta, situada en una platja una mica als afores de Nassau, vaig veure la Cristina, la Tere i la Mariona, que ens va informar que havia quedat quarta de la mitja marató, la mateixa posició que ocupava quan ens vam creuar. Vaig cobrir els últims metres una mica coix, ja que se m’havien reproduït una mica les molèsties lumbars que arrossegava des d’unes setmanes enrere. Vaig aturar el cronòmetre en 4 hores, 11 minuts i 23 segons, és dir que, de moment, he anat millorant la marca en les quatre maratons del repte. Veurem què passa en les dues últimes, al Mar Mort i a Malta…

   El Josep va acabar en 4 hores i 19 minuts i aviat vam    saber que tots dos havíem “fet podi” de la categoria de 60 a 64 anys, jo primer classificat i el Josep tercer. El mèrit d’aquesta fita és molt relatiu, ja que només érem 4 corredors d’aquesta franja en categoria masculina, del total de 95 corredors que vam acabar la marató. A més, ja se sap que aquestes classificacions depenen molt del nivell global de la prova. Jo, personalment, vaig quedar més content per la marca, i d’haver fet l segona mitja molt més ràpida que la primera, que pel fet de ser el guanyador de la meva categoria, tot i que em va fer il·lusió rebre el trofeu, que era una gran closca de cargol marí. La Mariona no només va guanyar del seu grup d’edat sinó que va ser la primera classificada de la categoria “màster femení”, i va rebre una closca més lluïda, amb pedestal i tot. Ens va fer gràcia poder-nos fer una foto tots tres a la platja, amb els trofeus i les medalles.

   Va ser una gran experiència i unes vacancetes molt agraïdes en aquesta època de l’any, i més després de saber que a Catalunya començava un episodi de pluges, tempestes, vent i fred, que vam poder comprovar en l’aterratge a l’aeroport d’El Prat.