La cinquena marató de les sis del repte pensat per celebrar els meus 60 anys va ser la del Mar Mort, la més baixa del món, ja que es disputa a uns 430 metres sota el nivell del mar, en l’enclavament turístic d’Ein Bokek, a la banda israeliana del mar.

    El Mar Mort és un llac salat que es troba entre Cisjordània, Israel i Jordània, alimentat pel riu Jordà. És una depressió a uns 430 metres sota el nivell del mar i la seva particularitat és que les seves aigües són 8,6 vegades més salades que les dels oceans. Aquesta elevada salinitat crea un entorn hostil a la vida i d’aquí ve el seu nom, ja que no hi ha peixos ni cap forma de vida dins de l’aigua. El seu atractiu turístic és que els banyistes floten sense cap esforç, com vam poder comprovar.

   Des de fa uns anys es disputa aquesta marató, que, per atraure més participants, incorpora quatre curses més: 5 km, 10 km, mitja marató i una ultra de 50 km, a banda de la prova clàssica de 42, 195 km. Evidentment, jo em vaig inscriure a la marató i la Cristina va optar pels 10 km, en el seu camí de preparació cap al debut a la distància de la mitja marató.

   El recorregut no se separa en cap moment del Mar Mort, i fins i tot el travessa un parell de vegades. No és que es camini sobre les aigües, com Jesucrist, sinó que hi ha uns camins de sal que travessen el mar.

   La sortida de la marató i la cursa de 50 km era a un quart de 7 del matí, just en el moment de la sortida del sol. Precisament els primers 5 km es feien en un d’aquests braços que creuen el mar. De seguida vaig comprovar que el terra no era l’ideal per córrer. La irregularitat del terreny, format per terra, sal, pedres i algun forat, no permetia portar un ritme uniforme. També feia força vent, amb la qual cosa no era fàcil mantenir-se per sota dels 6 minuts per km, que era el ritme que m’havia imposat, per intentar fer una marca similar o lleugerament millor que la de la marató de les Bahames, 19 dies abans.

   Un altre inconvenient van ser els avituallaments. Eren prou freqüents, gairebé cada tres quilòmetres, però la majoria eren només d’aigua. La beguda isotònica i els gels que anunciava l’organització, no els vaig veure per enlloc. Cada dos avituallaments hi havia, això sí, dàtils i plàtans, que em van salvar la vida, encara que no van impedir que al final acabés deshidratat. Em va faltar la beguda isotònica, ja que, a més, aquesta vegada no em podia refiar de la Cristina, perquè ella va córrer dues hores després la cursa de 10 km, i quan va acabar em va esperar a l’arribada.

   Vaig passar la mitja marató en 2:06:14, més o menys al ritme previst. La intenció era augmentar una mica en la segona mitja, per buscar una marca aproximada a les 4 hores i 10 minuts. I realment, entre el km 23 i el 33 vaig córrer molt bé, fins i tot per sota del ritme de les 4 hores pelades. Cap al km 34 vaig descobrir per què anava tant ràpid. Just al girar per començar el camí de retorn cap a Ein Bokek per l’altra banda del mar, vaig notar davant meu un inesperat vent que em frenava completament, molt més fort que el dels primers quilòmetres. Era evident que del 23 al 33 l’havia tingut de cul i per això anava tant bé…

   El vent en contra va coincidir amb els primers símptomes d’esgotament i deshidratació. Total, que vaig passar d’anar a 5:40 a moure’m entre els 6:30 i els 7 minuts per km. Ja vaig veure que les 4 hores i 10 minuts eren una quimera i que ja podia estar content si baixava de 4:20. Però no era hora de desmoralitzar-se sinó d’anar avançant i mirar d’acabar de la millor manera possible.

   Així, vaig sortir de la zona de terra i sal per entrar a l’únic tram pavimentat de tota la marató, una mena de passeig marítim que passava entre els hotels i la platja, i que portava fins a l’arribada. Quan faltaven uns 200 metres vaig veure la Cristina preparada per fer les fotos i ja em va informar que no havia aconseguit baixar de l’hora en la cursa de 10 km. El vent també li havia fet la guitza…

   Vaig creuar la línia d’arribada en 4:18:39, és a dir, força pitjor que a Sanremo i les Bahames, però millor que a Frankfurt i Nova York, les dues primeres maratons del projecte “60 anys, 6 mesos, 6 maratons”. Ja només em queda Malta, l’1 de març, per aconseguir el repte.
Vaig acabar en el lloc 106 de 207 acabats, o sigui gairebé al mig. De la categoria de 60 a 69 anys vaig ser el quart i, per tant, aquesta vegada, no vaig pujar al podi com a les Bahames. Si hagués mantingut el ritme fins al final hauria quedat segon, però això no val. Les maratons són de 42.195 metres i no s’acaben en el 34…

   Aquesta marató va suposar la quarta en el continent asiàtic, la segona correguda en un divendres, la 90a diferent de la meva vida i el país número 40, tot i que això dels països és molt relatiu perquè no saps si considerar només els reconeguts per l’ONU… En total va ser la marató número 147 acabada i segueixo, doncs, amb la previsió de fer coincidir la 150 amb el 50è aniversari de la marató de Nova York.