Abans que la crisi del coronavirus comencés a provocar suspensions de maratons en cadena, vaig poder completar el meu projecte “60 anys, 6 mesos, 6 maratons” amb la participació a la marató de Malta. De passada, em vaig treure l’espina de l’any anterior, en què no vaig poder córrer aquesta marató per una inhabitual tempesta de vent i pluja.

  El grupet que vam anar a Malta el 2019 ens vam posar d’acord per tornar-hi l’any següent si l’organització es comportava de manera lògica i no ens feia tornar a pagar la inscripció. I així va ser. La colla, però, es va reduir una mica i aquest 2020 només el Josep Maria Morera i la Mariona Soler, que van decidir fer la mitja, em van acompanyar.

   Aquest any el temps es va comportar i, com és habitual a Malta, va fer sol i una bona temperatura. Llàstima que la Cristina i la Fiona es van quedar a casa…

   Dissabte vam anar a buscar els dorsals i ens vam trobar amb una llarguíssima cua. El procés era lent perquè demanaven a cada corredor d’on venia, ja que en teoria no deixaven participar ningú procedent de les zones més afectades pel coronavirus. Cal aplaudir l’honradesa de l’organització, que donava a cada corredor un bitllet de 5 euros per compensar que no hi havia samarreta de record, ja que van cancel·lar la comanda perquè s’havien fabricat a la Xina. Si algú ho preferia, li donaven una samarreta de l’any anterior. Com que nosaltres ja la teníem vam acceptar els 5 euros…

   El diumenge a les 6 del matí vaig agafar, tot sol, l’autobús que portava els corredors de la marató cap al punt de sortida. Els de la mitja marató sortien més tard. Clarejava quan vam arribar a Mdina, una ciutat emmurallada al centre de l’illa, coneguda també com Città Vecchia o Città Notabile. Com que quedava gairebé una hora per a la sortida vaig donar un voltet dins les muralles i em va semblar un lloc molt interessant. Però no volia gastar energies i, com que feia força vent, em vaig protegir assegut en una escala que donava a la porta d’un soterrani.

   Quan va ser l’hora vaig fer un riuet sense gaire cua (estem parlant d’una marató de menys d’un miler de participants) i em vaig situar a la sortida. La meva idea era fer al voltant de 4 hores, tenint en compte que era la sisena i última de les maratons d’aquest projecte i, per tant, ja no em calia reservar energies. Les cinc anteriors les havia fet entre 4:11 la més ràpida i 4:22 la més lenta, que va ser la primera, i, per tant, aquesta vegada volia anar una mica més ràpid, però sense que baixar de les 4 hores fos un objectiu en si mateix.

   La primera part de la marató tenia un perfil favorable. De fet, Mdina està situada a 200 metres sobre el nivell del mar, i l’arribada era al passeig marítim d’Sliema. Però, tot i la notable baixada dels primers quilòmetres, les meves sensacions no eren bones. Notava que no anava còmode a un ritme entre 5:30 i 5:40. Per això, quan em vaig trobar amb les llebres de les 4 hores, em vaig situar darrere del grup. Això em va anar molt bé perquè feia vent i d’aquesta manera em sentia més protegit, però continuava sense tenir bones sensacions.

   Cap al km 17 va arribar un moment complicat. La cursa anava pel voral d’una carretera força transitada, amb cotxes i camions. Feia molt vent en contra i lleugera pujada. Vaig “perdre roda” del grupet i vaig veure com els globus de les 4 hores es començaven a allunyar. Definitivament, no tenia el dia. Vaig pensar que era normal perquè sis maratons en 126 dies han de passar factura.

   Vaig decidir, doncs, anar tranquil, sense mirar gaire el rellotge, i concentrar-me només en acabar el repte. Vaig passar la mitja marató en 2:02:42, el temps de pas més ràpid de tot el projecte, però ja vaig veure que, tal com em trobava, baixar de 4 hores era una quimera. Sí que em semblava possible encara fer la millor marca de les 6 maratons, és a dir, baixar de 4:11, però tot dependria de com evolucionés la cosa…

   Fins al km 35 vaig anar fent més o menys bé. No anava còmode però podia córrer encara per sota dels 6 minuts per km. Però a partir d’aquell moment va ser un calvari. Vaig començar a tenir principis de rampes a les cames, als dos bessons i també a la part del davant de les cuixes, als vastos interns. Vaig haver de reduir molt el ritme i concentrar-me en acabar en les millors condicions possibles. Començava a fer calor, però ja estàvem a la zona de Valetta i Sliema i el final de la marató i del repte dels 60 anys estava pròxim. Per distreure’m vaig decidir pensar en les cinc maratons anteriors en cada un dels cinc quilòmetres finals, i això em va ajudar a presentar-me a la recta d’arribada.

   Quan ja veia la pancarta vaig sentir que em cridaven i vaig veure com el Josep i la Tere per una banda, i la Mariona i la seva família per l’altra, em feien fotos i vídeos. Ells dos ja feia estona que havien acabat la mitja. Vaig gaudir del moment i vaig creuar la línia d’arribada en un temps gairebé calcat al de la marató del Mar Mort, la cinquena del repte. Ho acabava d’aconseguir. Una fita més en la meva llarga carrera maratoniana. Aquest és el balanç del projecte feliçment realitzat: