149. Marató de Varna, 9 de maig de 2021

A VARNA TORNO A CÓRRER UNA MARATÓ DESPRÉS DE 434 DIES

  

  La pandèmia de la Covid 19 va canviar moltes coses i, evidentment, també ens va afectar als que tenim aquesta bonica afició de córrer maratons pel món. Totes es van cancel·lar i els viatges internacionals es van anul·lar. Finalment, la primavera del 2021 vam començar a veure la llum al final del túnel i, per fi, el 9 de maig vaig poder tornar a experimentar el plaer de córrer una marató. Després de 434 dies, a la ciutat búlgara de Varna em vaig tornar a sentir maratonià.

Quan l’1 de març del 2020 vaig completar la marató de Malta no em podia imaginar que trigaria més de 14 mesos a tornar a córrer una marató. Aleshores el coronavirus començava a treure el nas, però només a la Xina, a la Llombadia i poca cosa més. Encara no sabíem que es convertiria en una pandèmia universal…

Però les coses van anar així i la vida social es va aturar. Evidentment, no vaig poder córrer la resta de les maratons que tenia previstes per al 2020, que eren la de l’Illa Maurici i la de Nova York, i no veia la llum al final del túnel.

Finalment, el mes d’abril del 2021, l’amic Josep Maria Morera em va fer saber que ell i la seva dona, ja vacunats amb la primera dosi d’AstraZeneca, farien les maratons de Kiev i de Varna. Com que jo estava en la mateixa situació de vacunació que ells i vaig veure que, per dates, la marató de Varna m’anava bé, em vaig decidir. La Cristina i la Fiona, que no estan vacunades, es van quedar a casa.

Així doncs, el divendres 7 de maig vaig marxar cap a Bulgària, via Frankfurt, amb el Josep Maria i la Tere, i al vespre ens plantàvem a la ciutat de Varna, a la vora del Mar Negre. És la tercera ciutat més gran del país, amb 335.000 habitants, darrera de Sofia i Plovdiv.

La marató és molt petita, amb poc més d’un centenar de participants, però com que hi havia també mitja marató i cursa de 10 km la sortida feia una mica més de goig. Les tres proves començaven a la plaça de Nezavisimost, molt cèntrica, i vaig tenir l’encert d’agafar l’hotel allà mateix i això em va permetre no haver de matinar gens, tot i que la marató començava a dos quarts de 10, una mica massa tard pel meu gust.

L’organització no es va complicar gaire la vida. Van fer un circuit de 10.549 metres i es podia fer una volta, dues o quatre, en funció de si volies córrer la marató, la mitja o un 10.000 una mica llarg… Era un circuit “durillo”, amb un parell de pujades notables, una baixada curta però molt forta, i constants tobogans al llarg del recorregut. I això que si miraves el mapa no ho semblava perquè tot el circuit era al costat del mar. El què passa és que, quan sorties del centre de la ciutat, agafaves de seguida un parc, anomenat Primorski, que discorre durant uns 8 km paral·lel al Mar Negre i que té diversos turonets, gairebé imperceptibles en la primera volta…però que semblaven el Tourmalet a la quarta… Al final del parc es baixava de cop fins a la platja i s’iniciava el camí de retorn cap al centre, en el tram més pla del circuit.

Amb el Josep Maria teníem la intenció de sortir pràcticament a 6 minuts per km, perquè sabíem que no estàvem per baixar de 4 hores. En el meu cas va ser una marató totalment improvisada i, per tant, sense una preparació específica. En qualsevol cas, havia fet algunes tiradetes i pensava que, si no m’equivocava de ritme, la podia acabar sense problemes. El Josep Maria tenia la intenció de fer una mica de “Galloway” però en la primera volta no es va aturar. Com sempre, vam anar massa ràpid i, enlloc d’anar a 6 ho vam fer pràcticament a 5.40. Vam passar la primera volta en 1:00:19.

En la segona volta ja ens vam separar perquè el Josep Maria va començar a caminar períodes d’un minut, però corria molt més ràpid que jo mentre corria. Em va agafar uns metres d’avantatge però vam passar la mitja junts, en 2:01:35. O sigui que la segona volta va sortir en 1:01:16, pràcticament un minut més que la primera.

Però a la tercera les coses es van començar a complicar. Els de la mitja ja havien acabat i vam haver de començar a córrer en solitari. El Josep Maria continuava amb el “Galloway” uns metres per davant meu. Jo vaig haver d’afluixar el ritme, sobretot en les pujades, intentant no superar les 150 pulsacions. Vaig completar la volta en 1:05:00 i ja sabia que la quarta encara aniria molt més lent.

El Josep Maria es va quedar enrere en començar l’última volta i ja em va dir que no anava gens bé. Cal recordar que ell havia fet la marató de Kíev quinze dies abans. Em vaig concentrar per acabar el més dignament possible, content pel fet d’estar corrent una marató després de tant de temps. El ritme era molt més lent…i el circuit semblava cada vegada més dur. En algun moment em vaig arribar a plantejar si m’havia equivocat de recorregut perquè no recordava que les pujades fossin tan fortes. I com que anava completament sol…

Per fi vaig arribar als metres finals i vaig recuperar les energies, per acabar finalment en 4:17:13, després d’haver fet l’última volta en 1:10:38. Evidentment, si miro els temps de les quatre voltes (1:00:19, 1:01:16, 1:05:00 i 1:10:38) i els de les dues mitges (2:01:35 i 2:15:38) està clar que vaig córrer fatal…

Però el més important és que vaig acabar amb la sequera de més d’un any sense fer cap marató. Vaig sumar la marató 149 i això em permetrà celebrar la 150a a Nova York, coincidint amb la 50a edició de la marató novaiorquesa. Un any més tard del previst, però haurem aconseguit l’objectiu.

Amb la de Varna ja són 92 les maratons diferents del meu historial i, a més, vaig afegir un país nou a la col·lecció. Ja en son 43.