La marató número 150 de la meva vida havia de ser inicialment l’1 de novembre del 2020 i després el 7 de novembre del 2021 a Nova York, coincidint amb la cinquantena edició de la marató novaiorquesa. La pandèmia de la Covid-19 i les seves circumstàncies van fer que finalment fos a Barcelona el mateix dia en què a Nova York corrien la marató 50.

Les autoritats nord-americanes van decidir que obririen les fronteres als turistes europeus el dia 8 de novembre, és a dir, l’endemà de la marató de Nova York. El món em va caure a sobre però ràpidament vaig buscar un pla B: correria la marató de Barcelona, que circumstancialment aquest any era el mateix dia, i endarreriríem el viatge a Nova York una setmana i almenys podria fer la mitja marató de Washington el dissabte 13 de novembre. La marató número 150 no podria ser a Nova York però sí a Barcelona, on l’any 2010 ja vaig córrer la meva marató número 100.

Finalment, el matí del 7 de novembre em vaig poder posar a la línia de sortida d’una altra marató històrica en la meva carrera. Després de dir adéu a la família, vam entrar al calaix amb el Xavi Sanz, el Carlez Mira, el Carles Boix i el Suso López. La idea era anar més o menys a 6 minuts per km perquè sabíem que  no estàvem per baixar de les 4 hores. Per això el Xavi Bonastre va sortir més endavant perquè ell sí que s’havia fixat aquest objectiu.

Com passa sempre, el grup es va anar desintegrant poc a poc. El Carlez, el més fort de la colla, ens va marxar de seguida, el Suso, que ja sortia amb molts dubtes de si podia acabar la marató, va abandonar just passar la mitja, en dues hores i 5 minuts. El Carles Boix també havia agafar uns metres d’avantatge, mentre que el Xavi i jo, tot i que ens vam perdre en una de les meves aturades amb la família, vam anar seguint junts fins al final.

He de dir que no havia preparat molt bé la marató, més pendent de què passaria amb el turisme als Estats Units que de qualsevol altra cosa, però anava amb bones sensacions i sense problemes. Vaig pensar que podria doblar el temps de la mitja i acabar més o menys en 4 hores i 10 minuts, però els últims 7 km se’m van fer molt llargs i les cames ja no em responien. Li vaig dir al Xavi que em deixés sol i marxés cap endavant perquè ell anava molt millor, però no va voler i va continuar amb mi.

Poc abans de l’Arc del Triomf vam atrapar el Xavi Bonastre, que anava pitjor que jo, amb problemes en un bessó des de feia estona. Vam intentar que seguís amb nosaltres, però ens va dir que no, que es volia posar a caminar una estona a veure si es recuperava una mica.

A la plaça d’Urquinaona hi tenia programada l’última aturada amb la família. A més de la Cristina, la Fiona i els meus sogres, també van venir a donar-me suport l’Agustí i la Mercè, els amics que ens havien d’haver acompanyat a Nova York si les fronteres s’haguessin obert uns dies abans. I a Urquinaona i a l’arribada també vaig tenir l’escalf del Joan Carles i la Imma, dos bons amics catalanoamericans. Ens va fer gràcia coincidir a la marató de Barcelona el primer diumenge de novembre, quan tantes vegades ho havíem fet a Nova York. La vida no deixa de sorprendre…

Els últims quilòmetres se’m van fer molt llargs. És una llàstima quan arribes “tocat” a l’última part de la marató de Barcelona perquè no pots acabar de gaudir d’un recorregut molt bonic. El lleuger pendent del Paral·lel i de la Ronda de Sant Pau sembla més dur que les rampes del Tourmalet…

Li vaig tornar a dir al Xavi que marxés però no va voler. Em va dir que no li venia de tres minuts i que, arribats en aquell punt, acabaríem la marató junts. Quan vam arribar al km 42,  a les Torres Venecianes i vam afrontar els 195 metres finals, vaig tenir la sorpresa de veure com la Fiona s’incorporava a la marató amb un parell de globus i em donava la mà. Poder acabar la meva marató número 150 al costat de la meva filla va ser una sensació molt especial. Tots dos junts vam creuar la línia d’arribada amb un temps final de 4 hores, 16 minuts i 9 segons.

Vaig recordar l’experiència d’11 anys enrere, quan de la mà dels meus nebots vaig creuar la mateixa línia d’arribada en la meva marató número 100, i vaig pensar que el destí havia estat generós perquè potser estava escrit que la marató 150 havia de ser així, a Barcelona i acabada de la mà de la Fiona.

Després va arribar la reunió amb la família i els amics, les fotografies, i, com el 2019, un bon dinar al Xiroi de Ca la Nuri, contemplant el nostre estimat Mediterrani.

L’endemà vam creuar l’Atlàntic per anar a Nova York i, d’aquesta manera, aprofitar els vols i l’hotel, i passar una setmaneta de vacances, acompanyada d’una cursa inèdita: la mitja marató de Washington.

Ara mateix no tinc ni idea de quina serà la meva marató número 151.