A l’hora de programar la primera marató del 2022 va pesar molt la incertesa de l’evolució de la pandèmia i les restriccions de viatges, així com la possibilitat de suspensió de maratons programades. Per això, el mes de novembre em vaig decidir per la marató de Castelló, prevista per al 27 de febrer, que evitava haver de reservar vols i que no comportava cap risc econòmic si se suspenia. Finalment, vaig poder córrer a la capital de la Plana Alta la marató número 151 de la meva carrera, que era, a més, la 93 diferent.

Va ser una marató en família. De fet, de tres famílies. Per una banda, nosaltres hi érem tots, la Cristina, la Fiona i els meus sogres. Però també van venir el Xavi Bonastre i la seva dona Mònica, i el Josep Maria Morera i la Tere, amb qui hem compartit molts viatges maratonians.

El dissabte hi havia curses infantils i la Fiona va participar en la que li tocava per edat, que era de només 700 metres. Després vam anar a dinar a Benicàssim. Una bona fideuà perquè no fos dit que oblidàvem la càrrega d’hidrats…

El diumenge es va aixecar núvol però sense pluja, amb una temperatura ideal per córrer. La Cristina va sortir un quart d’hora abans que els maratonians per fer la cursa de 10 km. Feia molt que no en corria cap i no l’havia preparat gaire, però va sortir amb l’esperança de poder fer al voltant d’una hora…i si podia ser algun segon menys. Al final va fer 1:02 però va quedar prou contenta.

A un quart de 10 del matí va ser l’hora dels maratonians. Vam sortir junts amb el Josep Maria i el Xavi, disposats a buscar un ritme constant al voltant dels 6 minuts per km, ja que cap dels tres ens vèiem capacitats per fer una marca inferior a les 4 hores. En el meu cas, la fractura de dues costelles que vaig patir amb la caiguda a la Pujada a Guanta em va fer estar aturat tot el mes de desembre, i em vaig presentar a Castelló amb només 7 setmanes d’entrenament.

Vam anar junts una bona estona fins que el Josep Maria ens va agafar uns metres d’avantatge perquè el Xavi i jo, massa hidratats, vam haver d’aturar-nos a fer “aigües menors”. Tot anava bé fins que el recorregut de la marató ens va portar cap a la zona d’El Grau, al port de Castelló. Llargues rectes sense públic, en un moment de la cursa en què les forces ja no són les mateixes… Realment, del km 14 al 30 el circuit és molt poc atractiu, per no dir gens.

En el km 29 vaig notar que em costava seguir el ritme del Xavi i el vaig deixar marxar. Em vaig espantar perquè quedaven encara molts km i les sensacions ja no eren bones. Em vaig concentrar per esperar la primera trobada amb la família, prevista en el km 31. Allà em vaig aturar per recuperar forces, però el cert és que fins el km 33 vaig continuar anant malament.

Aleshores vaig fer una cosa que encara no havia fet mai en les meves 150 maratons anteriors. Aturar-me a fer pipi en el mateix lloc que ho havia fet abans. Aquesta última part de la marató repetia alguns dels carrers per on havíem passat al principi.

Els últims km els vaig fer força bé, amb l’alegria de veure que havia superat el mur i que estava a punt de completar la marató 151. Vaig tornar a veure la família i vaig afrontar la part final, pels carrers més cèntrics de la ciutat. Just en el km 42, ja entrant al parc Ribalta, la Fiona m’esperava per córrer, de la mà, els 195 metres finals. Tot un luxe!
Al final vaig fer 4:22:11, amb uns parcials de 2:07:24 i 2:14:47 que evidencien la sotragada que vaig tenir a la segona mitja, sobretot del km 29 al 33. En qualsevol cas, és una marca que em deixa satisfet tenint en compte el poc entrenament que portava. A més, amb 62 anys fer la mateixa marca (fins i tot uns segons menys) que la primera marató que vaig fer, amb 24 anyets, està prou bé.

Per celebrar-ho, vam anar a dinar tots junt un parell de paelles en un restaurant d’El Grau, per on havíem passat més o menys cap a la mitja marató.

Ara cal veure quina serà la marató 152. En aquests moments encara no ho sé. Suposo que en faré alguna abans de Nova York, que seria la 153 si per fi, aquest 2022, la podem fer….