152.Tulaich Ruáin, comtat de Kilkenny, 4 de juny de 2022

UNA MARATÓ EN FAMÍLIA PER CELEBRAR LA NÚMERO 100 A EUROPA

  

  La petita localitat irlandesa de Tullaroan (Tulaich Ruáin en gaèlic irlandès) va ser l’escenari de la meva marató número 152, la centena en territori europeu.
La vaig escollir perquè era molt a prop de Kilkenny, on la Fiona anirà 15 dies aquest estiu, i així vam poder conèixer el College on s’estarà.

Vam anar a Irlanda amb tota la família, la Cristina, la Fiona i els avis,i el dia abans de la marató ens vam acostar fins a Tullaroan a buscar els tres dorsals, ja que la Cristina i la Fiona estaven inscrites a la cursa de 5 km. L’ambient era totalment casolà, amb un parell de voluntàries que ens van donar els dorsals i res més. No hi havia cap mena de “bossa del corredor”. Ens van dir que a la marató hi havia una seixantena d’inscrits, i uns 250 comptant totes les curses. Es feia una ultra de 63’3 km, la marató, la mitja, els 10 km i els 5 km.

La mitja, la marató i l’ultra es feien en un circuit de 21’1 km i, lògicament, els de la mitja hi havien de fer una volta, els de la marató dues i els de l’ultra tres. Vam preguntar si hi havia algun mapa i l’altimetria del circuit, perquè a la web no hi havia res. Ens van donar un enllaç a una pàgina de curses irlandeses i ho vam trobar. La sorpresa va ser molt gran. El circuit tenia dues pujades considerables. Estava clar que no seria una cursa fàcil. Podeu veure aquí al costat el resultat del meu Strava i es veu perfectament el perfil.

L’endemà ens vam presentar a Tullaroan pocs minuts abans de les 9, i de seguida ens van cridar per situar-nos a la sortida, marcada amb una ratlla enmig de la carretera. Ja vaig veure que érem quatre gats… Un voluntari ens va donar les instruccions, advertint-nos que el trànsit no estaria tallat i que havíem d’anar en compte, preferentment per la banda dreta de les carreteres.

Em vaig acomiadar de la família i vaig sortir tranquil·lament, conscient que en l’estat de forma amb què arribava, i tenint en compte la duresa del circuit, no podia pas aspirar a baixar de 4 hores ni probablement de 4 i mitja. Per tant, vaig decidir sortir més lent que a Castelló, que era una marató totalment plana. Era millor córrer per sensacions, sense estar massa pendent del rellotge.

De seguida va començar la primera pujada, la més llarga. No tenia grans pendents però la carretera no parava de pujar. Quan venia un canvi de rasant i em pensava que ja començaria la primera baixada forta, em tornava a trobar amb un tram de pujada.

Com a mínim, el paisatge era molt bonic, i sovint em trobava ramats de vaques o d’ovelles, granges, cases espectaculars i petits nuclis, però gairebé sempre tenia natura a les dues bandes de la carretera. L’herba arribava fins l’asfalt, és a dir que no hi havia cap vorera, i, encara que el trànsit era escàs, havies d’anar en compte cada vegada que senties el soroll d’un motor.

Per fi va arribar la primera baixada, en algun moment força pronunciada. Va ser més curta que la pujada i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig trobar amb la segona pujada. Aquesta era més curta però molt més dura. Ja vaig veure que en la segona volta seria complicada. De moment encara anava bé de forces i vaig anar fent sense massa problemes. De tant en tant avançava algun corredor i també me n’atrapava algun, però, en general, vaig fer tota la marató en solitari. Pràcticament era com fer un entrenament.

En acostar-me al poble, passat ja el km 20, ja vaig veure la Fiona que venia cap a mi amb una ampolla i un gel, dient-me que m’afanyés perquè faltaven pocs minuts per a la sortida de la cursa de 5 km. Vaig tenir temps d’aturar-me i fer-nos una foto amb la família i vaig començar la segona volta al circuit, mentre la Cristina i la Fiona anaven cap a la sortida de la seva cursa.

El seu circuit era diferent i també començava amb una pujada, però van poder acabar els 5 km en 35 minuts, per tant a una mitjana de 7 minuts per km, i van ocupar els llocs 22 i 23 d’un total de 42 acabats.

Mentrestant jo anava repetint el circuit que ja coneixia. Però no em vaig estalviar de trobar-me una sorpresa inesperada. En un moment donat em va sortir un gos i em va començar a bordar amenaçadorament. Com que se m’acostava massa pel darrere em vaig haver d’aturar i començar a escridassar-lo encarant-me amb ell. Per sort, potser els insults en català li van sonar estranys i es va fer enrere, però quan em vaig tornar a posar a córrer va reprendre els lladrucs i durant un parell de minuts no em va deixar en pau. Això no m’havia passat en cap de les 151 maratons anteriors…

De mica en mica vaig anar cobrint el circuit fins que vaig arribar a l’última pujada. Per sort, hi vaig arribar amb forces i sense haver-me de posar a caminar en cap moment. Vaig avançar tres o quatre corredors i per fi vaig coronar el “port de muntanya”. Bromes a banda, calculo que eren ben bé uns 1.500 metres al 10 per cent de desnivell, i això, en el km 38, fa mal.

Els últims dos km eren en baixada cap a Tulloroan, però amb les cames adolorides hauria estat molt millor un final pla. En qualsevol cas, vaig acabar bé i encara vaig avançar un parell de corredors més. Va ser un encert haver sortit amb un ritme conservador perquè així vaig poder acabar la marató sense patir en cap moment, amb unes sensacions molt més bones que en l’anterior marató, la de Castelló.

Com sempre, la Fiona em va acompanyar en els últims metres i vaig acabar amb un temps de 4:32:33. La primera volta l’havia fet en 2.14, i això vol dir que la segona em va sortir només 4 minuts més lenta. Després vaig saber que el meu lloc va ser el 24 d’un total de 52 corredors que van acabar la marató.

Va ser una experiència bonica, una marató diferent, original, si bé a la meva vida ja n’havia fet unes quantes de solitàries, dues fins i tot amb menys gent que a Tullaroan, les de les Illes Verges i Glimmen.

En total van acabar les curses 219 persones, 42 els 5 km, 49 els 10 km, 65 la mitja marató, 52 la marató i 11 l’ultra, i una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser que, en arribar, tots els corredors podien escollir entre tres models diferents de medalla, una cosa que no havia vist mai enlloc.

Per a mi va ser la marató 152 en total, la 100 a Europa i la 94 diferent. Estic a sis de poder arribar a les 100 maratons diferents, tot i que no és un objectiu que m’hagi proposat. Arribarà quan arribi i, si el cos ho permet, continuaré. No hi ha res més divertit que col·leccionar noves maratons!

Evidentment ho vam celebrar amb un bon dinar, ben regat amb una cervesa negra Guiness, que per alguna cosa estàvem a Irlanda.

Ara la pròxima marató serà la de Nova York, després de dos anys sense poder-la fer la pandèmia. Serà curiós passar d’una cinquantena d’acabats a 50.000. Una exemple més que de maratons n’hi ha per a tots els gustos…