153.Nova York, 6 de novembre de 2022

NOVA YORK 2022: LA MARATÓ DEL CANVI CLIMÀTIC

  

Tres anys després vaig tornar a córrer la marató de Nova York, que no es va disputar el 2020 per la pandèmia i no vaig poder fer el 2021 perquè van obrir les fronteres als estrangers precisament l’endemà de la cursa.

Hi vaig tornar amb la il·lusió de sempre, però no em podia imaginar quines serien les condicions meteorològiques que em trobaria. Tota la marató per sobre dels 20 graus, amb una humitat exagerada. El canvi climàtic és una realitat.

El viatge va començar amb una escapadeta d’un parell de dies a Boston i Salem. Vam viure el “Halloween” a l’històric poble de les bruixes…

Ja a Nova York, el dia abans de la marató vam participar en l’habitual cursa de 5 km des de l’ONU fins al Central Park. No l’havíem fet mai tots tres junts. A la Fiona li va agradar molt el recorregut, que passa pel carrer 42 fins a la Sisena Avinguda i després enfila cap al Central Park. Passar per llocs com la Grand Central Terminal o el Radio City Music Hall va ser tot un al·licient, i creuar la línia d’arribada de la Marató, la millor manera d’acabar.

Després vam fer l’habitual dinar de catalans al Tony’s di Napoli, i la fotografia a Times Square. Aquest any érem 21. Per rematar el dissabte vam anar a l’Smithfield, seu de la Penya Blaugrana de Nova York, a veure el Barça-Almeria, l’últim partit de Gerard Piqué amb la samarreta del Barça.

Finalment va tocar pensar ja en la marató, i tots estàvem una mica espantats per les previsions del temps, que ja assenyalaven una temperatura de 19 graus a les 9 del matí. No cal dir que aquest any la roba vella per llençar a la sortida era del tot innecessària, o, com a molt, havia de ser molt més prima…

Vam sortir en la primera onada amb el Rafel Albala i el Josep Petriz, però de seguida els vaig deixar marxar. Jo tenia clar que havia de portar un ritme molt suau perquè entre la perspectiva del temps gairebé estiuenc, i la “matxacada” de quilòmetres caminant fent el turista dels dies anteriors, el meu cos no estava per alegries. Tenia clar que faria un temps molt pitjor que tres anys enrere (4 hores i 20 minuts), però no m’importava.  L’objectiu era gaudir de tornar a córrer a Nova York i patir el menys possible.

Però de seguida vaig veure que tocaria patir. Tot i que els parcials dels dos primers 5.000 van anar segons les previsions (32.33 i 32.02) no estava corrent gens còmode. Portava la samarreta enganxada al cos des del Verrazano i la sensació d’humitat era molt desagradable. No havia trobat unes condicions així en cap de les meves 18 participacions anteriors a Nova York.

A l’Avinguda Lafayette de Brooklyn tenia el primer punt de trobada amb la Cristina i la Fiona. Ja els vaig dir que no anava fi i que no tinguessin pressa per arribar al segon punt, a la Primera Avinguda, perquè tenien temps de sobres per arribar-hi abans que jo.

Amb l’aturada, el parcial del 10 al 15 em va sortir en 34.17, però vaig mantenir el ritme i el següent parcial va tornar als paràmetres dels primers: 32.19.
Però tot va canviar passat el km 20. La pujada del pont Polaski, on hi ha el punt de la mitja marató, em va semblar el Tourmalet. Vaig passar la mitja en dues hores i 18 minuts i vaig començar a pensar que la marca final superaria les 5 hores.

El pont de Queensboro va ser una tortura i el parcial del 20 al 25 ja es va enfilar fins els 40.04. I encara faltava la traca final. Ja a la Primera Avinguda, just després de la segona aturada amb la família, vaig començar a notar que els dos vastos interns (els músculs que hi ha a la part davantera de les cuixes, just a sobre dels genolls) se m’endurien com dues pedres. Encara no havia arribat al km 30 i, per tant, era evident que acabar la marató seria un suplici…

Vaig anar fent via, caminant a estones i corrent molt lent altres, per evitar un trencament. Els parcials ja se n’anaven a uns insospitats 47 minuts!

Per acabar-ho d’arreglar, passat el Bronx vaig tenir un principi de rampa al bessó esquerre, i això encara em va obligar a alentir més la marxa. Quedava clar que no m’havia hidratat prou. A Nova York els avituallaments són molt freqüents però es limiten a gots amb un cul d’aigua o de Gatorade. Caldria agafar tres o quatre gots a cada avituallament per assegurar una hidratació correcta…

El Central Park se’m va fer etern i m’ajudava la il·lusió de l’arribada i el fet que, per primera vegada, tindria la Cristina i la Fiona a la tribuna. Em fa saber greu fer-les esperar tant, però finalment vaig enfilar l’arribada i les vaig veure allà, animant-me i immortalitzant la meva patètica imatge amb fotos i vídeos. El temps, 5 hores i 26 minuts, és el pitjor que he fet mai en una marató urbana. Només a l’Antàrtida i al Priorat vaig trigar més a completar els 42 quilòmetres i 195 metres.

Sigui com sigui, vaig acabar, i ja en són 19 a Nova York i 153 en total. M’agradaria tornar-hi l’any que ve, per treure’m l’espina de les sensacions d’aquest 2022 i per celebrar, d’un sol cop, els meus 40 anys de maratonià i la marató número 20 a Nova York. Però les coses estan canviant molt i l’economia manarà…