Des de la marató de Marràqueix del 2018 tenia oblidat el continent africà. Per això, quan em va sorgir la possibilitat de córrer una marató a Egipte no m’ho vaig pensar dues vegades. Era una oportunitat única de conèixer un país que s’ha de visitar almenys un cop a la vida, i a sobre sumar una nova marató i compartir un viatge inoblidable amb la Cristina i uns quants bons amics.

Tot va començar quan el Josep Maria Morera, el Josep80 de Corredors.cat, em va advertir de l’existència de l’Egyptian Marathon i del viatge que hi organitzava l’agència Dorsal77, especialitzada en viatges a maratons de tot el món. El pack que oferien era molt atractiu i, a més, ens feien un important descompte si aconseguíem fer un grup d’un mínim de 8 persones. Ens vam posar en marxa i finalment vam aconseguir tancar una expedició de 12: El Josep Maria i la Tere, la Cristina i jo, l’Agustí i la Mercè (dos altres companys de viatge habituals), l’Esther i la Pili (que gairebé no coneixíem) i el Xavi Bonastre amb la seva dona Mònica i els seus fills Yair i Biel. El fet que, a més de la marató, hi hagués al mateix temps curses de 22, 12 i 5 km feia que tots els expedicionaris poguéssim fer alguna cursa el dia 13 de gener.

El viatge va començar el diumenge 8, just passat festes. Vam volar directes d’El Prat al Caire i les primeres tres nits les vam passar en un hotel acabat d’estrenar, que tenia tots els avantatges d’un establiment luxós i nou, però que es trobava molt allunyat del centre d’El Caire. Tot i amb això, hi vam estar molt bé i vam poder començar la descoberta de la cultura de l’antic Egipte amb les obligades visites a les piràmides de Gizeh (les mítiques Kheops, Khefren i Micerí), el Museu Egipci d’El Caire (el vell perquè el nou encara no està obert el públic), i també les piràmides de Memphis i Sakkara. També vam poder submergir-nos en la voràgine d’El Caire, amb el seu increïble caos circulatori, els seus mercats i el seu ambient que et transporta inevitablement a temps pretèrits.

Tres dies després vam marxar cap a Luxor, on faríem un parèntesi en el programa turístic per centrar-nos en el principal motiu del viatge: la marató. Ens vam instal·lar a l’hotel oficial de la cursa, on el dia abans de la marató vam poder fer un petit rodatge d’activació amb altra gent del grup i a la tarda vam recollir els dorsals de les diferents curses.

I va arribar el dia de la marató, en divendres com és habitual en els països de religió majoritàriament musulmana. Vam haver de matinar perquè la sortida era a les 7 del matí i ens havíem de desplaçar fins el punt on començaven i acabaven totes les curses, davant del temple de Hatshepsut, la faraona que va regnar a Egipte 1.500 anys abans de Crist.

La temperatura a l’hora de començar a córrer era d’uns 7 o 8 graus, cosa que complicava l’elecció de la indumentària, ja que sabíem que hauríem de córrer més de 4 hores i que, per tant, acabaríem a més de 20 graus. Jo vaig optar per una samarreta de màniga curta a sota de la Mizuno habitual de tirants, i uns “manguitos” (desconec el mot correcte en català) que em podria treure fàcilment quan entrés en calor.

Després de les fotografies de grup vam sortir tots a l’hora. No vam cometre l’error de seguir el ritme del Yair i el Biel, que només feien 5 km i cadascú va ajustar la velocitat a les expectatives. Els tres maratonians, el Xavi, el Josep Maria i jo, vam anar junts en els primers metres, tot i que el Josep Maria de seguida ens va agafar un petit avantatge. Ens vam quedar, doncs, el Xavi i jo, mentre que la Cristina, l’Agustí, la Mercè, la Pili, l’Esther i la Tere anaven una mica per darrere. Ells havien de fer només una volta al circuit, mentre que als maratonians ens en tocaven quatre per completar la distància.

Aviat ens vam trobar el Yair i el Biel que ja tornaven per completar els 5 km, després de girar en el 2 i mig. La sensació d’enveja era molt gran, tenint en compte que a nosaltres ens quedaven més de 4 hores…

Les sensacions eren bones però de seguida vaig començar a notar un perillós rebombori a la panxa i ganes d’anar de ventre. Fins aquell dia no havia tingut cap problema d’adaptació a la cuina egípcia. Havíem vigilat molt amb el tema de l’aigua sense embotellar, però, tot i això, la cosa es va complicar en el pitjor moment, quan encara no portàvem ni 5 km de cursa. Si a Mèxic em va atacar la famosa “venjança de Moctezuma”, aquí podríem dir que va ser la de Tuttankhamon…

No érem gaire lluny del Temple del famós faraó quan li vaig haver de dir al Xavi que m’aturava per fer una “parada tècnica” amb la intenció de poder tornar a córrer amb comoditat. No entraré en detalls, però les coses no van millorar i al llarg de la marató em vaig haver d’aturar fins a cinc vegades. Sort que fèiem quatre voltes al circuit i em vaig poder abastir de paper cada vegada que em trobava amb la colla…

Tot i aquest inconvenient, vaig anar fent via, intentant gaudir del circuit, que entre altres coses et permetia veure de ben a prop els imponents Colossos de Memnon. El ritme dels km en què no m’aturava era prou bo, per sota dels 6 minuts per km, però en cap moment em vaig tornar a acostar al Xavi i al Josep Maria.

Una mica abans de completar la primera volta vam passar per l’única marca quilomètrica que hi havia a terra, la dels 10 km, que en les voltes successives era dels 20, els 30 i els 40. Alguna cosa no quadrava perquè el meu rellotge em marcava 9.688 metres i, normalment, sempre els GPS sempre pequen per excés i no per defecte. Aquesta anomalia es va confirmar en les altres tres voltes i això només volia dir una cosa: el punt de gir que hi havia en un lloc del circuit estava mal col·locat. M’estranyava molt perquè la cursa, que celebrava la seva trentena edició, està homologada per l’AIMS, i aquest organisme no deixa que s’utilitzi el seu logotip si la distància no està correctament certificada. L’errada devia ser dels voluntaris de l’organització que van col·locar els cons i la catifa, que, no sé per què, ho van fer on no tocava. Després ho vam comprovar amb el mapa que va sortir dels nostres GPS, comparant-lo amb el recorregut que apareixia a la pàgina web i els fulletons de l’organització. Estava clar que ens havien fet girar uns metres abans del que tocava, concretament 156 metres, és a dir, 312 per volta tenint en compte que era anar i tornar. Això multiplicat per les quatre voltes indica que la marató va ser uns 1.250 metres curta. Una errada imperdonable en una marató certificada per l’AIMS. La primera condició que vol un maratonià és que la distància sigui la correcta. En aquest cas ens va beneficiar, però per mi és tan greu que sigui curta com que sigui llarga…

A banda d’aquest detall, molt important d’altra banda, vaig anar fent via, sempre en solitari, amb l’inconvenient de les aturades “tècniques” i l’augment de la temperatura. Abans de començar l’última volta em vaig aturar amb la colla i em vaig treure la samarreta de sota, per poder acabar només amb la de tirants. Estava cansat però no excessivament i vaig pensar que podria fer l’última volta sense massa problemes.

En un dels punts del recorregut es passava per un nucli urbà, on a cada volta una colla de nens es posaven a córrer al costat dels participants. En les primeres voltes la cosa feia gràcia, però a l’última volta, quan les forces ja comencen a ser les justes, la veritat és que feien una mica de nosa i fins i tot vaig arribar a pensar que em farien caure. Un nen em va demanar una “selfie” i em vaig aturar per complaure’l. Evidentment, amb totes les parades que havia fet per altres motius ja no venia d’aquí! Un altre em va demanar un dòlar, i en aquest cas sí que no el vaig poder fer feliç perquè evidentment no en portava ni cinc a sobre.

Quan em faltava una mica més d’un km per acabar em vaig trobar amb la Cristina, que m’esperava per acompanyar-me en el tram final, l’únic que feia pujada. Em va anar molt bé tenir-la costat, fins que es va apartar uns metres abans de l’arribada per deixar-me fer l’entrada triomfal tot sol, davant del temple de la il·lustre Faraona. (No la Lola Flores sinó Hatshepsut).

El cronòmetre marcava 4 hores, 31 minuts i 36 segons, però, en aquest cas, el temps és difícil de valorar, ja que amb les parades vaig perdre més de 17 minuts segons l’Strava, però és que la distància que em va marcar el Polar va ser de poc més de 41 km. Com he dit abans, segons els mapes vam fer “una marató d’uns 40.950 metres”. Per tant, compensant això amb les aturades suposo que més o menys sí que m’hauria sortit un temps al voltant de les 4 hores i mitja, que, de fet, és el que esperava fer tenint en compte el meu estat de forma.

El Xavi i el Josep Maria ho van fer força millor, amb unes marques que, ajustades a la distància, equivaldrien a unes 4 hores i quart aproximadament. El Xavi, que en teoria acabava de disputar la seva última marató (no m’ho crec pas) va quedar primer de la categoria de 60 a 69 anys, el Josep Maria segon i jo tercer. Val a dir que només érem 7 corredors d’aquesta franja d’edat, però el fet que els tres catalans fóssim els tres primers ens va fer molta gràcia. Llàstima que no poguéssim pujar al podi, com vam fer el Josep Maria i jo tres anys abans a la marató de les Bahames… El total de maratonians que vam completar la cursa va ser de 60. En el meu cas vaig ocupar el lloc número 42.

Després de petar la xerrada tots plegats va arribar el moment de tornar cap a l’hotel, on ens vam banyar les cames (alguns tot el cos) en una piscina d’aigua freda, cosa que va molt bé per la recuperació de les cames. No sé si va ser això, o el fet que em vaig passar tota la marató respirant per la boca perquè tenia el nas tapat, però a partir d’aquella mateixa tarda em va agafar una afonia que m’havia de durar més d’una setmana.

Al vespre hi va haver sopar de gala al mateix hotel i vaig poder saludar el vell amic Jorge González de Matauco, que vaig conèixer el 2005 a la marató de l’Antàrtida i que, pel que em va explicar, continua sent un incorregible corredor viatger. Ara torna a viure a Vitòria i segur que les maratons faran que els nostres camins es tornin a creuar.

L’endemà vam començar l’última fase del viatge, que comprenia les visites obligades al voltant de Luxor (Temple de Luxor, Karnak, Vall dels Reis, Necròpolis de Tebas, Temple Deir El Bahari) i un atractiu creuer pel Nil que ens va permetre gaudir d’aquest increïble riu. Ens va impressionar la resclosa d’Esna, que permet als vaixells superar un desnivell d’uns 10 metres.

Arribats a Asuan, on hi ha la famosa presa, vam completar el viatge amb la increïble excursió a Abu Simbel, i encara vam veure altres imponents temples, com els d’Edfu, Kom Ombo i Philae. No hi va faltar un bany al riu Nil (imperdible) i una visita a Gharb Soheil, un poblet nubi que viu del turisme però que és realment interessant de veure.

Un vol cap al Caire amb una última nit abans d’emprendre el viatge de retorn a Catalunya ens va servir per passar balanç d’un fantàstic viatge d’onze dies, en què la marató no va ser més que una excusa.

En qualsevol cas, el meu historial continua pujant. Ja són 154 maratons, 95 diferents i 44 països. Cada vegada vaig més lent, però encara em queda corda…