El 16 de febrer em van operar de Dupuytren de la mà dreta i em van recomanar que no corregués almenys fins al cap d’un parell de setmanes. Vaig pensar que no podria fer la marató de Barcelona per la brusca aturada dels entrenaments. Però sóc tossut i el 19 de març vaig ser a la línia de sortida de la meva marató. I el què és més important, també a la línia d’arribada.

A diferència de les últimes edicions, aquesta vegada no vam poder planificar diverses trobades familiars durant el recorregut, ja que la Fiona tenia un partit de bàsquet important a Terrassa el diumenge al matí. Just en acabar, ella i la Cristina, i una companya d’equip i de classe de la Fiona, van agafar el tren fins a l’Arc de Triomf, a temps per veure’m en el km 36. El pla era que quan jo hagués passat anirien en metro fins a la Plaça d’Espanya i així em veurien arribar.

Jo vaig aparcar, com sempre, a les piscines Picornell, per poder-m’hi dutxar després de la marató. Vaig baixar cap a la sortida i em vaig situar al meu calaix. Aquesta vegada no havia quedat amb ningú per anar plegats perquè desconeixia quin seria el meu rendiment i no volia condicionar ningú. El temps que podia fer era una incògnita per la baixada d’entrenaments i vaig decidir que sortiria al voltant dels 6 minuts per km i a veure-les venir.

Després de viure el moment emocionant de la sortida, amb el cant en directe de “Barcelona” a càrrec d’Anna Herebia i Xavi Duch, em vaig posar en marxa al costat del Climent Fernández, que feia sis anys que no corria cap marató. Vam compartir els primers km i després, com sol passar, ens vam perdre.

Les meves sensacions eren correctes. Sense tirar coets, però anava relativament còmode al ritme previst, una mica per sobre dels 6 minuts per km, tot i que molts km em sortien per sota sense massa esforç. El tram de pujada de la Meridiana se’m va fer molt pesat, com sempre, i vaig perdre una mica de temps i, a més, vaig fer una paradeta per alleugerir la bufeta i mirar el mòbil a veure com anava el partit de la Fiona…

En el tram de baixada de la Meridiana vaig poder saludar la Carme Ballesteros, que estava de voluntària, i vaig passar la línia de la mitja marató en 2:08:21. Em trobava bé i la meva previsió en aquell moment era acabar entre les 4:15 i 4:20, un temps que ja hauria firmat abans de començar tenint en compte les circumstàncies. Vaig anar fent km fins que vaig arribar a l’altre punt d’anar i tornar, el de la Diagonal. Crec que aquest tram i el de la Meridiana s’haurien de retocar perquè es fan molt pesats. Sé que els km han de sortir d’algun lloc o un altre, sense perjudicar la duresa del circuit, però qui més qui menys opina com jo… Ho he parlat amb molts corredors.

A partir del km 30 vaig començar a notar que les bateries començaven a anar buides, però la il·lusió de veure la família em va donar forces. El ritme es va alentir una mica però finalment vaig arribar a l’Arc de Triomf. A més de la Cristina, la Fiona i la seva amiga Alba hi havia també l’Agustí i la Mercè, una parella d’amics que ens estimem molt i amb qui hem compartit àpats, viatges i curses.

Després d’una estoneta d’aturada vaig reprendre la marxa per fer els últims 6 km i vaig calcular que acabaria en 4.22 o 4.23. Però en una marató no es poden fer càlculs… Just en el km 39, en plena pujada del Paral·lel, el bessó esquerre es va tensar i vaig haver de parar en sec per evitar la rampa. Només faltaven 3 km, però va ser complicat acabar. Vaig haver d’anar a un ritme encara més baix perquè cada vegada que intentava córrer amb normalitat tornava l’avís de rampa.

Finalment vaig arribar a la Plaça d’Espanya i la Fiona, en veure’m, va saltar la tanca per agafar-me la mà i entrar amb mi. Li vaig dir que ara ja és molt gran per fer això, que hem d’anar en compte per no perjudicar ningú. En maratons petites cap problema, però Barcelona, afortunadament, ara és una marató multitudinària. Vigilant de no fer nosa a cap corredor vam creuar la línia d’arribada. El temps real, 4:27:02. Uns 4 o 5 minuts més del què pensava abans de la rampa al bessó.

Després del retrobament i la dutxa va ser hora d’anar a dinar. Una bona dosi de pasta en un dels restaurants italians preferits de la Fiona. Ja són 155 maratons. 22 a Barcelona. I toca fer de seguida la següent, que si puc entrenar bé i no hi ha imprevistos de feina o d’altra mena, serà el 14 de maig a Vitòria. El senyor Martín Fiz ens espera.