El novembre passat, a Nova York, ens vam trobar casualment amb el Martín Fiz i em va comentar que amb tantes maratons com he corregut no havia anat mai a la que ell organitza des de fa uns anys a Vitòria. Vaig pensar que tenia raó i vaig posar fil a l’agulla per anar-hi aquest 2023. Dit i fet. El passat 14 de maig vaig córrer a la capital alabesa la meva 96a marató diferent, la 156a en total. Una altra assignatura pendent aprovada.

La pluja va ser la gran protagonista d’aquesta marató, i, de fet, de tot el cap de setmana que vam passar al País Basc amb els nostres amics Agustí i Mercè. Hi vam anar tots cinc en cotxe perquè Vitòria està a una distància no exageradament gran i ben comunicada per carretera. Hi vam arribar al divendres i des del primer moment la pluja intermitent ens va fer companyia.

Dissabte vam anar a buscar el dorsal al centre comercial El Boulevard. Tot i que entre la marató, la mitja i els 10 km hi havia prop de 3.000 inscrits, la fira del corredor era inexistent. Només unes taules on et donaven el dorsal i la samarreta i passa que t’he vist… Una mica decebedor.

De seguida, però, ens vam fer passar les penes amb un bon dinar al restaurant Sagartoki, amb un esplèndid txuleton, al més fidel estil de la cuina basca, ben regat amb un bon Rioja alabesa. De tota la vida he compartit les maratons amb el turisme, i ara que les marques ja no són ni tan sols un element secundari no sacrificaré la gastronomia. O sigui que ni càrrega d’hidrats ni aigua mineral ni punyetes. A gaudir de la vida!
Diumenge vaig matinar per sortir de l’hotel i caminar fins l’estadi de Mendizorrotza, on començaven les tres curses. Vaig fer el camí sota la pluja, confiant que la cosa millorés durant la marató. Sóc optimista de mena…

La sortida feia goig i, tot i la pluja, hi havia molt bon ambient. Tothom s’ho agafava amb filosofia i qui més qui menys portava una gorra i tota mena de plàstics per protegir-se de l’aigua fins el moment de la sortida.
Com que els participants en les tres curses començàvem a l’hora, hi havia la sensació de cursa multitudinària, una sensació que es va anar esvaint durant la marató. En passar per la catifa vaig veure el Martín Fiz però no el vaig poder saludar. Vaig pensar que ho faria a l’arribada, si és que s’esperava fins que arribéssim els de més de quatre hores, però no vaig tenir l’oportunitat de fer-ho perquè va haver de marxar cap a un hospital a causa d’un virus que li provocava febre i malestar. Va voler ser a la sortida però després se’n va anar ràpidament.

Els primers dos o tres km de la marató van ser complicats perquè els carrers no eren molt amples i érem molts corredors…que anàvem d’un costat a l’altre per evitar els bassals. No vaig caure de miracle…
De mica en mica, però, va ser més fàcil córrer i començar a regular un ritme aproximat de 6 minuts per km. Els corredors de la cursa de 10 km aviat es van desviar per tornar cap a Mendizorrotza i els de la marató i la mitja vam anar fent la part del circuit que més s’allunyava del centre de la ciutat. La pluja anava i venia, i la veritat és que no em molestava gaire. El pitjor era que l’asfalt relliscava i que havies d’anar molt en compte, a part d’esquivar els bassals que es formaven puntualment en algun lloc.

Com que amb aquest temps és més difícil deshidratar-se que quan fa calor, i vaig beure a tots els avituallaments per evitar les rampes que vaig tenir a Barcelona, em vaig trobar amb un problema inesperat: la necessitat d’aturar-me repetidament a fer un pipi… Crec que vaig fer unes cinc “parades tècniques” durant la marató!

A totes aquestes aturades s’hi ha d’afegir les que acostumo a fer quan la família m’està seguint en una marató. En aquest cas, em vaig trobar puntualment la Cristina, la Fiona, l’Agustí i la Mercè en el punt que havíem acordat, en ple centre de Vitòria, entre el km 18 i 19 de la marató. Per a ells la pluja també va ser un inconvenient a l’hora de seguir-me i segur que no és la marató que més han gaudit…

A partir d’aquell punt, la marató anava novament cap a Mendizorrotza i començava dues voltes a un circuit d’uns 10 km, cosa que feia que els corredors més ràpids et doblessin. Això i el fet que en alguns punts et creuaves en un carrer de doble sentit va fer que la marató no fos tan solitària, tot i que els corredors que fèiem la marató sencera no arribàvem ni als 400.

Em vaig trobar un parell de vegades més amb la família abans de completar la marató amb un temps de 4 hores i 32 minuts, una marca similar a les que he fet en els últims mesos. Tinc molt assumit que cada vegada vaig més lent i que arribarà un dia que m’hauré de començar a fixar en el temps límit que donen a l’hora d’escollir les maratons. Que lluny que queden els temps en què les feia amb menys de tres hores! Ara fins i tot m’he adonat que ni tan sols tornaré a baixar de les 4…

Encara que no serveix de consol, segons vaig veure després a l’Strava, el temps total en moviment va ser de 4 hores i 22 minuts. Això vol dir que entre les trobades familiars i les parades a fer pipi vaig estar uns 10 minuts aturat.

No cal dir que vaig acabar la marató moll com un peix, tot i que afortunadament en el moment de l’arribada havia deixat de ploure. Feia temps que no em tocava córrer tota una marató sota la pluja. Amb quatre hores i mitja de remullada (més si tenim en compte des que vaig sortir de l’hotel al matí) vaig compensar més que de sobres la llarga sequera dels últims mesos.

Després d’una bona dutxa vam anar un últim àpat per celebrar-ho i a mitja tard vam enfilar cap a Catalunya, on vam arribar amb el temps just per veure començar el partit entre l’Espanyol i el Barça, en què l’equip blaugrana es va proclamar matemàticament campió de Lliga.

Amb aquesta marató dono per acabada la temporada 2022-23, amb quatre maratons amb marques molt fluixes però bones experiències: Nova York, Egipte, Barcelona i Vitòria. Ara reposarem una mica durant els mesos de més calor, i a la tardor tocarà celebrar el meu 40è aniversari maratonià, amb la vintena participació a la marató de Nova York. Allà va començar tot el 1983. Quaranta anys després, la història continua…