Sense tenir-ho previst, Lleida es va convertir el 15 d’octubre de 2023 en la meva dotzena marató diferent als Països Catalans, la més oriental de totes. També va ser la 150a marató a l’hemisferi nord. Va ser una marató no planificada, ja que en principi no formava part dels meus objectius de la temporada. Però a vegades les coses improvisades surten prou bé…

Aquest estiu vaig tornar als entrenaments amb la Marató de Nova York a l’horitzó. No tenia previst disputar-ne cap abans del 5 de novembre, tot i que l’amic Xavier Bonastre m’insistia en què l’acompanyés a Lleida. Amb un estiu tan calorós i poca intensitat d’entrenaments, no veia clar córrer dues maratons en només tres setmanes i la meva resposta sempre era negativa. A més, no sabia si el cap de setmana del 15 d’octubre em tocaria treballar.

Però a la vida no es poden fer mai plans a l’avançada. Finalment vaig saber que tindria festa a la feina i em va semblar que, si més no, podia aprofitar la marató de Lleida per fer una tirada llarga pensant en Nova York. Al Xavi també li van canviar els plans, ja que una lesió el va deixar pràcticament un mes sense entrenar i va decidir canviar la marató pels 10 km.

Al final, doncs, jo em vaig inscriure en la marató, sense tenir clar si l’acabaria, i el Xavi es va passar als 10 km, juntament amb un altre company nostre, el Jordi Sanuy. La Cristina, la Fiona, l’Agustí, la Mercè i la Maribel, la dona del Sanuy, van participar en la prova dels 5 km.

Va ser un cap de setmana genial, amb tot el grupet, i la veritat és que jo no tenia cap sensació d’haver de córrer una marató. Com que la idea principal era fer una tirada llarga, em conformava en arribar als 28 o 30 km. Ni la preparació psicològica de la setmana, ni l’alimentació ni el descans van ser els propis a una preparació maratoniana “convencional”.

Vaig sortir sense pressió, amb el telèfon a la ronyonera, pensant que si en el km 28 anava molt tocat trucaria l’Agustí i la Mercè perquè em vinguessin a buscar. La Cristina i la Fiona havien de marxar de seguida després de córrer els 5 km a un acte de penyes del Barça a Monistrol de Montserrat.

Com que les curses de 5 i 10 sortien 45 minuts més tard que la marató, vaig poder saludar la família i els amics en el primer km de cursa. A partir d’aquí vaig tenir la sort de comptar amb dos acompanyants inesperats, el Vicenç i l’Eduard, amb els quals vam compartir tota la primera mitja marató. Ens va anar molt bé poder petar la xerrada perquè és una marató amb poca participació i, per tant, molt solitària. Passada la mitja, se’m van quedar enrere.

El recorregut podríem dir que consta de 4 parts. Una primera pels carrers de Lleida, que es fa una mica més amena, una segona en què s’agafa una carretera amb tendència a pujar, que va cap al poble de Llívia (no confondre amb la Llívia de la Cerdanya!) i després cap a Torreserona, on hi ha la mitja marató, i Benavent de Segrià, on, més o menys al km 28, s’inicia el camí de retorn cap a la ciutat. Aquesta tercera part és la més favorable perquè la tendència és perdre metres, i la veritat és que s’agraeix perquè ja comences a anar tocat i, a més, completament sol. La quarta i última part tornat a ser pels carrers de Lleida i és fa una mica pesada perquè no pares de fer voltes per carrers i avingudes per completar els 42.195 metres.

Al final la vaig acabar perquè en cap moment vaig tenir símptomes d’un esgotament especial ni cap dolor concret que comprometés la meva participació a Nova York. Vaig creuar la línia d’arribada animat pel gran speaker Josep Maria Antentas en 4 hores i 37 minuts. Tot i la presència del Xavi, la Mònica, l’Agustí i la Mercè, vaig trobar a faltar la Cristina i la Fiona, que a aquella hora ja estaven dinant a Monistrol

De manera, doncs, totalment improvisada, ja he arribat a les 157 maratons i, el què és més important, 97 de diferents, més a prop de la màgica xifra de les 100. Un fet curiós és que he arribat a les 150 maratons a l’hemisferi nord. Només n’he fet 7 al Sud.

També m’he adonat que ja tinc 12 maratons diferents als Països Catalans: Barcelona, Costa Calvià, València, Vic, Mediterrani, Perpinyà, Empúries, Priorat, Tarragona, Vies Verdes de Girona, Castelló i Lleida. O sigui, 8 al Principat, dues al País Valencià, una les Illes i una a la Catalunya Nord.

I ara toca Nova York, on hi correré per vintena vegada per celebrar el meu quarantè aniversari maratonià. El 23 d’octubre de 1983 vaig completar la meva primera marató, precisament a Nova York.