El 23 d’octubre del 1983, un jove periodista que estava a punt de deixar el diari Sport per entrar a El Noticiero Universal, i que feia uns mesos que havia començat a treballar simultàniament a Catalunya Ràdio, es va plantar sense cap experiència a la línia de sortida de la Marató de Nova York.
Quaranta anys més tard, aquest mateix periodista, convertit en un experimentat maratonià, completava en el mateix escenari la seva marató número 158.

Aquest 2023 no podia faltar a la cita. En els últims anys he anat a Nova York sempre que he pogut, però el quarantè aniversari maratonià s’havia de celebrar, sí o sí, allà on tot va començar. A més, l’atzar volia que fos la vintena vegada que completaria la marató que em té el cor robat des d’aquell llunyà 1983.

Vam fer el viatge amb la Cristina i ens vam instal·lar a casa dels nostres amics Jaume i Esther, en el seu acollidor apartament del Sutton Place, tocant al pont de Queensboro, a l’Est de Manhattan.

Com l’any passat, el dissabte al matí ens vam plantar davant de l’edifici de les Nacions Unides per participar en l’Abbott Dash to the Finish Line, la cursa de 5 km que va fins al Central Park i acaba a la línia d’arribada de la Marató, un bon aperitiu de cara a l’endemà. Vam trobar a faltar la Fiona, que aquest any es va quedar a casa. Es fa gran i no es pot perdre dies de classe…

El dissabte va continuar amb l’habitual dinar de catalans al Tony’s di Napoli del carrer 43, on corredors i acompanyants vam compartir la típica càrrega d’hidrats. Aquest any vam ser 22, còmodament instal·lats en dues taules rodones. En sortir, tampoc hi va faltar la tradicional fotografia de grup a Times Square. Després, amb la Cristina vam marxar pitant cap a l’Smithfied Hall, seu de la penya blaugrana de Nova York, per veure la segona part del partit de Lliga entra la Reial Societat i el Barça.

I per fi va arribar el diumenge, el dia de la marató. Durant el carregós trasllat cap a Staten Island no vaig parar de pensar en aquell llunyà 23 d’octubre de 1983. Quan vaig ser a Fort Wadsworth, en veure tots els corredors ajaguts per terra esperant el moment d’entrar als corrals, em van venir a la memòria detalls d’aquella primera vegada. L’ambient era el mateix, tot i que amb algunes diferències, ja que de 17.000 corredors s’ha passat a més de 50.000. Fa 40 anys, la majoria ens podíem refugiar de la pluja d’aquell dia sota les enormes tendes de l’exèrcit americà. Ara, l’espera s’ha de fer a la intempèrie, excepte els privilegiats que portem més de 15 edicions, que podem ocupar un acollidor gimnàs. Vaig recordar que el 1983 es feia pipí en un canaló que anomenaven “l’urinari més llarg del món”, que fa molts anys que va passar a la història… Ara has de fer llargues cues per fer les teves necessitats.

Vaig voler que aquesta meva vintena participació a la millor marató del món fos un homenatge personal a aquella primera vegada i, per tant, vaig decidir córrer amb la mateixa samarreta del 1983, la quadribarrada, aleshores patrocinada per El Periódico, que ens va proporcionar la mítica Comissió Marathon Catalunya, que aleshores organitzava els viatges dels catalans a Nova York. En aquella època competíem com a catalans i no com a espanyols. Quin contrasentit que 40 anys després no es pugui fer.

Aquesta samarreta, que encara em va perfectament, ja la vaig fer servir a la marató de Barcelona del 2010, amb motiu de la meva marató número 100. Jo crec que me la dec haver posat en quatre o cinc maratons, les primeres, més aquestes especials de Barcelona 2010 i Nova York 2023.

Va arribar el moment d’entrar al corral de sortida. En el meu cas, l’últim de la primera de les cinc onades. Vaig llençar la roba vella que portava per protegir-me del fred, menys una samarreta de cotó de màniga llarga, que em vaig deixar sobre la quadribarrada per fer els primers quilòmetres. No feia massa fred però sempre és millor anar una mica abrigat per passar el Verrazano perquè si fa vent pot ser una mica incòmode anar amb samarreta de tirants.

Ens vam posar en marxa cap a la sortida i just abans d’entrar al pont vam sentir la canonada que indicava la sortida dels atletes d’elit, i tot seguit va començar a sonar el “New York, New York” de Frank Sinatra. És un moment emocionant i s’agrairia que l’speaker deixés sentir la cançó enlloc de baladrejar gairebé sense respirar…

El dia era esplèndid, temperatura ideal i cap amenaça de pluja. Res a veure amb el 1983, on el “xirimiri” em va acompanyar tota la marató. En passar la línia de sortida vaig engegar el crono. La meva idea era gaudir de la marató, de l’aniversari, i anar recordant sobre la marxa detalls i sensacions del jovenet debutant de fa 40 anys. No m’obsessionava la marca, tot i que suposava que estaria al voltant de les 4 hores i mitja, potser una mica més, com a la marató de tres setmanes abans a Lleida.

Com que sé que el Pont de Verrazano és perillós m’ho vaig agafar amb molta calma. La primera milla puja molt, i la segona lògicament és en baixada. El perill d’accelerar massa i pagar-ho després és molt gran, sobretot en els debutants. Per això, el parcial del primer 5.000 em va sortir en 34 minuts, o sigui a una mitjana de 6.48. Allà vaig deixar la samarreta de màniga llarga i ja em vaig quedar només amb la mítica samarreta de tirants del 1983 per la resta de la marató.

De mica en mica vaig anar agafant el ritme “de creuer”, al voltant dels 10 minuts la milla, i el parcial del km 10 ja em va sortir força millor, més de dos minuts més ràpid que el primer. Les sensacions eren força bones però vaig mantenir la prudència perquè l’experiència em diu que fins al Queensboro s’ha d’anar amb tota la calma del món.

De mica en mica m’anava acostant a un dels moments més màgics d’aquesta marató: el pas per l’Avinguda Lafayette, al cor de Brooklyn, on hi ha sempre una munió d’espectadors animant sorollosament tots els participants, amb música a tot drap i crits encoratjadors per a tothom. És un tram de pell de gallina. Allà, com cada any, hi havia la Cristina, a punt per fer-me una foto i donar-me la meva ampolleta de sals minerals.

La marató continua per diferents zones de Brooklyn, com el barri jueu, l’Avinguda Bedford, que és un altre punt amb molt d’ambient, i el barri polonès. El bulevard McGuinness et deixa a l’entrada del Pulaski Bridge, on hi ha la mitja marató.

La vaig passar en 2.15.58, és a dir, amb un temps de pas que, en cas de doblar, em portaria a una marca de 4.32. Però ja sabia que a Nova York és gairebé impossible fer la segona mitja més ràpida que la primera per la duresa del recorregut, amb els ponts i els turons de Central Park. Però em trobava bé, i passant pel pont de Queensboro em vaig adonar que anava molt millor que els últims anys, avançant molts corredors. En enfilar la Primera Avinguda les cames m’anaven soles, sense cap dolor. Vaig pensar que havia de ser prudent i no deixar-me emportar per la cridòria dels espectadors. Però tenia ganes d’arribar al carrer 96, on havíem quedat amb la Cristina, i no vaig afluixar. De seguida la vaig veure, al punt convingut i amb la càmera a punt.

Tot i l’aturada de gairebé un minut, el parcial de la milla 15 a la 20 va ser el més ràpid de tota la marató, per sota de la referència dels 10 minuts per milla. Però quedava, potser, la part més dura. Després de passar Harlem calia afrontar la curta però dura pujada del pont de Willis Avenue, que separa Manhattan del Bronx. Poc després em va atrapar l’amic Rafel Albala, que havia sortit en la segona onada, 35 minuts després que jo. Li vaig dir que anava bé però, evidentment, no el vaig poder seguir.

El cinquè i últim pont de la marató ens va tornar a deixar a Manhattan, concretament a l’Spanish Harlem. Començaven les últimes cinc milles, que no són precisament fàcils. Allà vaig començar a afluixar una mica el ritme, però veient que, si no hi havia una punxada molt forta o algun problema de rampes, fregaria les 4 hores i mitja. Quan entres a la Cinquena Avinguda és un moment psicològicament complicat perquè veus que estàs al carrer 135 i saps que has de baixar fins el 59. Són pràcticament 80 carrers i això es fa una muntanya, sobretot perquè hi ha pràcticament una milla de pujada, i turons constants de puja i baixa quan entres al Central Park. De la milla 23 a la 25 ho vaig passar malament, però en l’última milla vaig recuperar les forces i vaig poder acabar a bon ritme. Vaig veure la Cristina a la tribuna de l’arribada i vaig creuar la línia en 4 hores, 30 minuts i 46 segons, és a dir, que vaig fer la segona mitja un minut i 10 segons més ràpida que la primera. Vaig quedar realment molt content perquè, després d’haver fet la marató de Lleida tres setmanes abans, no tenia molt clar com em trobaria. Per cert, no cal dir que el contrast entre les dues maratons és bestial. Més de 50.000 corredors de diferència!

Després de passar la línia d’arribada i de penjar-me al coll la vintena medalla de Nova York va començar una altra marató, la de sortir del Central Park. Ens van fer pujar fins al carrer 77 i aleshores vam començar a baixar fins a l’alçada del 65, on per fi em vaig poder reunir amb la Cristina i fer l’habitual foto tots dos junts.

Unes hores després em vaig adonar que la meva marca només era 8 minuts més lenta que la de la primera marató, 40 anys abans. No està malament, tenint en compte que el 1983 era un jovenet de 24 anys i ara en tinc 64. Va ser la marató “rodona”: 40 aniversari, 20a a Nova York, 4.30 i…posició 25.000 exacte, d’un total de 51.340 acabats. O sigui que en vaig deixar 26.340 al darrere. Hehehe…

Després de la reconfortant dutxa va arribar el moment de recuperar forces. L’amic Jaume ens va fer uns spaghetti a la carbonara que, per l’hora que era, no sé si era dinar, berenar o ja sopar, però van entrar de fàbula, acompanyats d’un bon vi català. Contemplar Manhattan pel finestral amb una copa de Costers del Segre a la mà va ser una sensació nova per a mi. Per arrodonir la festa, la Cristina m’havia comprat un pastisset i unes espelmes per celebrar el meu quarantè aniversari maratonià. Espero poder-ne bufar unes quantes més encara!