Buscant una marató per fer el 28 d’abril, aprofitant que a l’escola de la Fiona feien el pont llarg de l’1 de maig, vaig descobrir que hi havia una altra marató de Boston, molt més propera a casa que la mítica prova de l’estat nord-americà de Massachussets. Em va fer gràcia tenir a l’historial una marató de Boston a Amèrica i una altra a Europa i m’hi vaig apuntar. Vam passar un gran cap de setmana familiar en terres angleses…però la marató va ser una experiència molt més dura del què m’esperava.

Anem a pams. El viatge va començar amb una bonica sorpresa per a la Fiona. Vam assistir a l’estadi londinenc d’Stamford Bridge al partit de tornada de la semifinal de la Champions femenina entre el Chelsea i el Barça, que va acabar amb la classificació de les blaugranes per a la final.
Després del partit va tocar conduir les 122 milles que separen Londres de la petita ciutat de Boston, al comtat anglès de Lincolnshire. Van ser tres hores conduint cap al nord-est, de nit, amb pluja constant i amb cotxe anglès, amb el volant a la dreta, concentrat en tot moment per anar per l’esquerre… Un estrès gens recomanable la vigília d’una marató!

Vam arribar a Boston prop de la una de la matinada, plovent, és clar. Em vaig ficar al llit confiant que els meteoròlegs no l’encertarien i que l’endemà la pluja ens respectaria. Quan ens vam llevar a tres quarts de 7 del matí vaig mirar per la finestra…i plovia amb més intensitat encara que el dia abans. De bona gana m’hauria quedat al llit, però havíem anat fins allà per fer aquesta marató i no era qüestió d’arronsar-se. Per sort meva, la Cristina i la Fiona van decidir que no farien la cursa de 5 km, i gràcies a això vaig poder fer servir les malles i la samarreta de màniga llarga de la meva filla…perquè jo només havia agafat la roba de competició, és a dir, samarreta sense mànigues i pantalons curts! Sembla estrany que després de 40 anys de maratonià encara cometi aquests errors de principiant…

Per anar a la sortida ens vam posar les capelines que havíem comprat per si plovia durant els tres dies de turisme que ens esperaven fins dimecres. En això sí que vam ser previsors perquè ja se sap quin temps acostuma a fer a la Gran Bretanya.

La marató, així com la mitja, els 10 km i la cursa dels 5, començava a la Market Place, és a dir, la plaça del mercat. L’organització era molt modesta. Una petita carpa on quatre voluntaris repartien els dorsals als que no l’havien rebut per correu. Tot el que et donaven era això: el dorsal amb el xip enganxat al darrere i quatre imperdibles. Res més.

Un minut abans de les 8 del matí em vaig treure la capelina i em vaig situar a la línia de sortida. Vaig veure molt poca gent, tenint em compte que la marató i la mitja començaven alhora. Després vaig saber que dels 1.023 inscrits a la marató només vam sortir 705 “valents”. Per tant, n’hi va haver 318 que van preferir estalviar-se la remullada i es van quedar al llit. 41 més van decidir plegar durant la prova, i només 664 vam arribar fins al final.

Vaig sortir una mica capficat amb el temps, tot i que, un cop començada la marató, la pluja ja no feia tanta nosa. La gorra va molt bé per evitar que t’entri aigua als ulls i ja estic acostumat a córrer plovent. El problema són les conseqüències que provoca la pluja, sobretot quan fa molta estona que plou, és a dir, els bassals que vas trobant en el recorregut. Això, acompanyat del vent, a estones molt fort, i el fred (vam començar amb 5 graus i no vam passar de 8) va convertir la marató en una petita odissea.

El recorregut va per carreteres secundàries que uneixen petits nuclis urbans, masies i granges. Amb bon temps probablement l’hauria gaudit molt perquè el paisatge era gairebé idíl·lic, però només tenia ulls per mirar d’esquivar els bassals, cada vegada més freqüents i grans.

No hi havia línia blava. Només unes fletxes amb els quatre colors del parxís quan arribava un revolt, que t’indicaven per on havies d’anar. Color blau per la marató, vermell per la mitja, verd pels 10 km i groc per als 5 km. Excepte en els avituallaments tampoc vaig veure massa voluntaris, suposo que pel mal temps. Però no hi havia pèrdua perquè no vaig veure ni una sola cruïlla sense la corresponent fletxa a terra. Els avituallaments, per cert, eren molt bàsics. Només ampolles d’aigua. Com els vells temps. Cap al final vaig veure que oferien unes gominoles, que no vaig agafar per si les mosques…

La marató es va convertir en una lluita contra els elements. No portava guants (una altra errada de principiant imperdonable en la meva 160a marató) i entre la mullena i el fred de seguida vaig començar a perdre el sentit del tacte. Ho vaig notar a l’intentar agafar l’ampolla d’aigua en un avituallament. Els dits no van ser prou amatents a tancar la mà i l’ampolla va caure a terra. A partir d’aquet moment, les havia d’agafar amb les dues mans, com es pot veure en una fotografia que em van fer en un dels avituallaments.

A mesura que anava avançant, cada vegada tenia la roba més molla. Les malles i la samarreta estaven completament enganxades al cos. Si mirava cap endavant, tenia una curiosa sensació de no portar roba, com si anés totalment despullat. Però el problema principal era el vent. Com que anàvem canviant tot sovint de direcció, a vegades el tenies totalment de cara, i amb ràfegues tan fortes que pràcticament no podies avançar.

Evidentment, a tot això el què menys em preocupava era el temps que faria. La mitja la vaig passar en 2.18. Estava clar que no baixaria de 4.30, però el què no pensava és que acabaria arribant a les 5 hores. Però és que la segona part va ser horrorosa. Els bassals eren cada vegada més grossos fins que va arribar un moment que ja ocupaven tota l’amplada de la carretera. Tothom mirava d’evitar-los passant pels vorals, però encara era pitjor perquè estaven completament enfangats i no s’hi podia córrer. Havies de caminar i era impossible evitar que les sabatilles quedessin plenes de fang. Al final, la majoria optàvem per tirar pel dret i passar pel mig de l’aigua, amb el perill que suposava el fet de no veure si hi havia algun forat a l’asfalt. No cal dir que les sabatilles, els mitjons i els peus estaven completament xops.

Hi havia algun fotògraf en el recorregut però no hi ha cap fotografia que reflecteixi exactament el moment de córrer amb aigua fins els turmells. Sí que es veu en alguna com molts corredors passen pel fang quan els bassals de la carretera encara eren poca cosa.

Estava tan concentrat en la lluita contra els elements que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig plantar als afores de Boston. El meu rellotge marcava 40 km i, fent un petit càlcul, vaig veure que acabaria clarament per sota de les 5 hores. Però quan vaig veure la marca de la milla 25 ja no ho vaig tenir tan clar…

Poc abans de l’últim revolt vaig veure la Fiona que em venia a buscar. Afortunadament havia deixat de ploure i fins i tot semblava que volia sortir el sol. Gairebé semblava un acudit. De la mà de la meva filla vaig creuar la línia d’arribada en 5 hores i 18 segons. El meu rellotge va marcar 42 km i 660 metres. Segur que la distància de la marató era la correcta perquè vaig fer moltes ziga-zagues per esquivar els bassals.

L’experiència a l’altra marató de Boston, doncs, va ser ben peculiar. Una més per explicar. El més important és que la vaig acabar i que ja en tinc 160 a la saca. I aquesta era la 99a diferent. Si no hi ha res de nou, la xinxeta número 100 al meu mapa de les maratons la clavaré el 13 d’octubre a Budapest.