Aquesta vegada va tocar anar-hi sol. La Cristina i la Fiona es van quedar a Sallent i jo em vaig plantar a Manhattan dijous a la tarda i em vaig instal·lar a casa dels nostres amics Jaume i Esther, pràcticament a l’entrada del pont Queensboro, a tocar del famós revolt en què els maratonians deixen enrere el silenci depriment de més de dos quilòmetres per viure la increïble cridòria de l’entrada a la Primera Avinguda. La ubicació no podria ser en un lloc més emblemàtic per un malalt de la Marató de Nova York…

Divendres, després de recollir el dorsal amb unes cues que em van recordar les de l’hotel Sheraton als anys 80, vaig fer de turista en solitari, aprofitant un dia més primaveral, o fins i tot estiuenc, que no pas de tardor. Vaig poder dinar a l’aire lliure al Little Italy…a més de 25 graus.

Al vespre, el Jaume i l’Esther van organitzar una castanyada a casa, amb altres amics. Sembla un contrasentit però, mentre a Catalunya estem cada vegada més “halloweenitzats”, vaig poder gaudir de la tradició més catalana a 6.000 km de distància, amb els carrers plens de carbasses i de criatures disfressades… Quina sort poder comptar amb uns bons amics catalans a Nova York!

Dissabte al matí vaig tenir l’oportunitat de parlar a bastament de la meva passió per la marató de Nova York amb la Cèlia Espanya, una noia molt popular que estava a 24 hores de fer realitat el seu repte de córrer-la per primera vegada. Després, va tocar el típic dinar de catalans al Tony’s di Napoli, aquest any en “petit comitè”, i la tarda la vaig dedicar bàsicament a descansar.

I va arribar el dia D. El diumenge 3 de novembre, una data significativa per mi. Tal dia com aquest, l’any 1905, va néixer el meu pare i, 74 anys més tard, va veure la llum el diari Sport, on vaig passar una inoblidable etapa professional. Vaig deixar el diari el 1983, precisament després de córrer la meva primera marató, a Nova York, i d’escriure-hi una doble pàgina amb la meva experiència… Uff, ja en fa 41 anys d’això!

El diumenge de la marató va començar, com sempre, a les 5 del matí. S’agraeix que el canvi d’hora del primer cap de setmana de novembre et permeti, cada any, dormir una horeta més…

De casa del Jaume i l’Esther fins al metro només hi ha una curta caminadeta de 10 minuts. La línia F em va deixar directament a Bryan Park, darrera la Llibreria Pública de la Cinquena Avinguda, d’on surten els autobusos que traslladen bona part dels participants de la Marató fins a Staten Island.

Després d’una hora i mitja de trajecte vam arribar al Fort Wadsworth, on es concentren els més de 50.000 corredors. Cada any em faig creus de com es pot organitzar un esdeveniment tan multitudinari com aquest i que tot surti a la perfecció…

Des que vaig completar les primeres 15 maratons de Nova York i vaig passar a formar part dels “Streaker 15” tinc el privilegi de tenir la inscripció garantida sempre que vulgui i, a més, passar l’estona prèvia a la sortida còmodament instal·lat en un gimnàs. Els anys que fa fred, vent o ja no diguem si plou, és tot un luxe. Allà dins tenim cafè, aigua, galetes, i la possibilitat d’anar al lavabo sense les quilomètriques cues de l’exterior.

Un altre privilegi que tenim els “Streaker 15” és que sortim sempre de la sortida blava de la primera onada. Cal tenir en compte que la Marató té 15 sortides dividides en 3 colors i 5 onades, cosa que permet diversificar al màxim el moment de posar-se a córrer i evitar els taps. 50.000 corredors sortint de cop seria impossible. Nosaltres comencem a l’últim calaix de la sortida blava de la primera onada i això fa que pràcticament cobrim les primeres milles gairebé sols, perquè la resta de corredors de la primera onada van molt més ràpid que nosaltres (evidentment els “streakers” no som juvenils) i la segona onada no l’engeguen fins al cap de 35 minuts.

Aquesta situació permet gaudir del pas pel Pont de Verrazano amb tota la tranquil·litat del món, sense empentes i sense tocar-se amb la resta de corredors, una situació radicalment oposada a la imatge que tenim del pont atapeït de corredors.

Aquest any feia fresqueta, uns 4 o 5 graus a la sortida, un contrast increïble amb els 25 o 26 de divendres. A sobre de la samarreta de tirants en portava una de màniga llarga molt vella, d’aquelles de cotó, concretament de la Cursa del Riu Ripoll de Sabadell del 2002, per no passar fred durant les dues milles del pont, on a vegades el vent provoca sensacions tèrmiques baixíssimes. Em vaig haver d’arremangar la samarreta per deixar el dorsal al descobert quan vaig veure els fotògrafs oficials a mig pont, i fins a la milla 4, ja ben entrat el barri de Brooklyn, no la vaig llençar als peus d’uns voluntaris en un avituallament. Ves a saber on haurà anat a parar, perquè tota la roba que es llença a la Marató es reaprofita.

De mica en mica va anar pujant la temperatura, tant la del termòmetre com la de l’ambient, que arriba al punt culminant al pas per l’Avinguda Lafayette, atapeïda de públic a dreta i esquerre. Aquest any hi vaig trobar a faltar la Cristina i la Fiona, ja que aquí hi establim sempre el primer punt de trobada… A veure si l’any que ve hi poden ser!

Les milles anaven passant més o menys al ritme previst, tot i que aquesta vegada no tenia cap objectiu de marca concret. Amb la recent referència de Budapest, només tres setmanes abans, sabia que estaria al voltant de les 4 hores i mitja i que, per tant, el paràmetre per comprovar que tot anava bé era fer les milles més o menys en 10 minuts.

Picant mans de nens i gaudint com sempre de l’ambient inigualable d’aquesta marató, em vaig plantar a l’Avinguda Bedford, on hi ha grans contrastos, amb trams de molta animació i el més silenciós de tots, coincidint amb el pas pel barri jueu. Després ve el barri polonès, que deixa els corredors als peus del Pont Polaski, on hi ha el punt de la mitja marató. La vaig passar en dues hores, 15 minuts i 45 segons. Per tant, tot sota control.

Després d’un breu pas pel barri de Queens arriba un dels moments clau de la prova, la travessa del Pont Queensboro. Es passa per la part inferior del pont, amb un silenci absolut. Només se senten les passes i les respiracions dels corredors. El primer tram, de més d’un quilòmetre, té un pendent considerable i sempre dic que segons com te trobis en aquesta pujada saps com acabaràs la marató.

A mig pont es passa el km 25 i comença la baixada que ens porta al revolt que baixa fins a la Primera Avinguda, molt a prop de casa del Jaume i l’Esther. Allà la cridòria és espectacular, i la sensació és encara més exagerada per l’efecte contrast, ja que es ve del silenci absolut del pont.

La Primera Avinguda es fa molt llarga. No es veu el final. La recta es fa inacabable i l’únic aspecte positiu és que hi ha molta gent animant. La majoria dels familiars i amics dels estrangers se situen en aquest punt per donar suport als seus corredors.

Poc després del pas pel km 30 s’arriba al penúltim pont del recorregut, el que porta al barri del Bronx, el cinquè de la Marató. És una rampa curta però molt dura, on és normal veure molts corredors caminant. Aquest any hi vaig arribar força bé, però una mica preocupat per una incipient molèstia a l’engonal esquerre, que ja em va acompanyar fins al final.

El pas pel Bronx és curt, amb prou feines una milla i mitja, i de seguida un altre pont, l’últim del circuit, ens deixa definitivament a Manhattan.

Quan s’enfila la Cinquena Avinguda, la Marató ja és al sac…però cal rematar-la. I no és fàcil. La visió de l’Empire State a l’horitzó desmoralitza, i més quan veus que estàs al carrer 136, en ple barri de Harlem. Més de cent carrers al nord del mític gratacels! En qualsevol cas, no s’hi ha d’arribar. Cal concentrar-se en descomptar carrers i milles, superant els constants desnivells que hi ha fins al final. No són exagerats, però les cames fa estona que es queixen. Cada vegada et trobes més corredors caminant.

A l’alçada de la milla 24 s’entra al Central Park, per continuar el camí fins al final del parc. Allà em trobo el grup que fa el seguiment de la Cèlia Espanya i també m’aturo un moment a saludar el Jaume, que m’ha vingut a donar l’última empenta. Arribo a l’extrem Sud-est del Central Park, davant de l’històric hotel Plaza, i afronto ja l’última milla.

El tram de Central Park Sud és espectacular, amb una animació increïble que t’acompanya fins a Columbus Circle, moment de fer l’entrada definitiva al Central Park fins a l’esperada Tavern On The Green.

En els metres finals sento que em criden des de la tribuna d’arribada. Aquest any no hi ha la Cristina, però la Laura, una de les amigues de la Castanyada de divendres, grava els meus últims metres. Creuo la línia d’arribada i miro el temps: 4.36. He fet cinc minuts més a la segona mitja. No està malament.

Amb la medalla penjada al coll, la vint-i-unena a Nova York i ja la 162a en total, faig el llarg camí en direcció Nord per l’interior del Central Park. Hem quedat per dinar a casa de la Laura i l’Àlex, que viuen a l’oest del parc, pràcticament a l’alçada de l’arribada de la Marató, però no hi ha manera d’escapar-se i he de pujar uns quinze carrers…per tornar-los a baixar després per Central Park West. Intento colar-me dient que perdo l’avió…però no me’n surto i he de seguir el camí establert, Central Park amunt. En això són molt estrictes. No se’ls pot formar un tap perquè falten més de 20.000 corredors per arribar, i s’ha anar caminant una bona estona, com si no n’haguéssim tingut prou amb els 42 km i 195 metres de la marató…

Deixo Central Park West per arribar a Columbus, pensant que no hi haurà tanta gent, però gairebé no es pot ni caminar. Trigo més de mitja hora però finalment arribo a casa de la Laura i l’Àlex, on m’espera una reconfortant dutxa i un dinar extraordinari, amb unes grans vistes a Central Park, on durant moltes hores continuaran arribant corredors fins als 55.524 totals. Amb aquesta xifra, Nova York va recuperar el rècord que li havia pres Berlín un parell de mesos abans. En veure’ls arribar em vaig adonar, una vegada més, que és un privilegi poder sortir en la primera onada.

A mitja tarda, ens acomiadem dels nostres amfitrions i amb el Jaume i l’Esther tornem en bus cap a casa. La ciutat és una marea taronja, el color del ponxo d’aquest any. En les hores i els dies següents, la Marató continuarà ben present als carrers de Manhattan. Molts maratonians no es treuen la medalla ni per dormir, una medalla que genera constants mostres de felicitació: “Congratulations!”. En algun restaurant fins i tot és un passaport per una ampolla gratuïta de vi. És la màgia de la Marató de Nova York.