Els caps de setmana, però, caldrà canviar el xip i tornar al meu rol de maratonià. Primer tocarà Chicago, on correré la marató número 70. Aquesta és l’única que em falta per conèixer de les cinc que formen el “top five” de les 5 més importants del món: Boston, Nova York, Chicago, Londres i Berlín. Set dies després correré la “Marine Corps Marathon”, a Washington DC, i espero acabar amb èxit l’aventura el dia 5 de novembre a Nova York.

   Ara toca fer la crònica de la marató d’Amsterdam, la que m’ha servit per arribar a la xifra “catxonda” de les 69 maratons, i també per arribar a la meitat d’un altre dels meus reptes: córrer les maratons de totes les ciutats olímpics. De les 22 que hi ha actualment, amb Amsterdam he arribat a la número 11, just a la meitat del camí. Llàstima que la lesió de la primavera i els problemes d’agenda amb la feina m’hagin impedit afegir aquest any mateix les de Saint Louis i Moscou, com tenia previst… A més d’aquestes dues, em falten encara Los Angeles, Montreal, Mèxic, Munic, Tòquio, Pequín, Melbourne, Sidney i Anvers, l’única que en aquests moments no es disputa. Esperem que la recuperin aviat. Espero completar el cicle en 8 ó 9 anys…

   Bé, concentrem-nos en la marató d’Amsterdam. A la fira del corredor vam coincidir amb el Luis Enrique i amb l’Emili Ricart, que diuen que és el meu doble. Ens vam fer una foto i jo crec que no som tan iguals…

   El millor de la marató és la sortida i l’arribada a l’Estadi Olímpic, fet molt agradable i còmode també pels espectadors, i un recorregut totalment planer, òptim per fer una bona marca. Els aspectes més negatius són la falta d’ambient en la major part de la prova, els avituallaments, que provoquen un col.lapse descomunal, i la mala col·locació d’alguns punts quilomètrics. Com diria aquell conegut periodista radiofònic, “en todas partes cuecen habas…”

   Jo vaig sortir de la zona D, més o menys a la meitat de la pista, ja que corresponia a les marques d’entre 3:30 i 4:00. Vaig trigar 2 minuts i 50 segons a passar la ratlla de sortida i, a partir d’aquell moment, ja vaig poder ajustar sense problemes el ritme que volia. S’ha de dir que “només” érem uns 5.000 corredors. Jo m’esperava una cursa més multitudinària, però es veu que els 20.000 de què parlava l’organització incloïa els participants en la mitja marató i en els 10 quilòmetres…

   Com el diumenge anterior a la marató del Mediterrani, vaig ajustar el pas al voltant dels 5 minuts i 40 segons per quilòmetre i vaig comprovar que les pulsacions se situaven entre les 130 i les 135. Tot en ordre, doncs…

   Després d’una primera “parada tècnica” –potser em sobrehidrato abans de les maratons-vaig arribar al primer punt on havíem quedat amb la Cristina, just després de fer un pas per l’interior de l’Estadi que no m’esperava, poc abans del quilòmetre 9. Reprenc la marxa i comprovo que porto alguns segons perduts del ritme de baixar de 4 hores. No passa res. Queda molta marató.

   Aixi vaig fent, sempre entre 5:30 i 5:40 i aleshores entrem en una zona molt separada del centre de la ciutat. Correm per un lloc molt bonic, al costat d’un canal i només amb algunes cases i algun molí a l’altre costat. Fins i tot et pots permetre el luxe de deixar l’asfalt per una estona i córrer per un caminet de terra vora l’aigua. Realment, no pensava passar per un lloc així en una marató urbana d’una ciutat com Amsterdam. Jo ho agraeixo, tot i que la part negativa és que no hi ha gens de públic i, per tant, cap mena d’animació. A més, comença a fer un airet força fresc que, sense ser exagerat, va portar problemes a alguns corredors.

   Després d’una altra “parada tècnica” arribo a la mitja marató. La passo en dues hores i 22 segons, amb la sensació que la catifa està uns metres més endavant del compte. De fet, a partir d’aquí comencen els problemes amb la col·locació dels punts quilomètrics i tant aviat en surten de llargs com de curts. El Polar oscil.la entre 700 metres i 1.200!. Després vaig saber que això va perjudicar molt al VíctorGo i a tots els que feien de “llebre” d’algun grup concret, ja que dificultava la comprovació del ritme correcte. També feien perdre molt de temps els avituallaments, ja que només n’hi havia a una banda del recorregut (que, per postres, no era sempre la mateixa). A més, hi havia poques taules i els gots que donaven només tenien un cul d’aigua. La gent s’havia d’aturar del tot i, evidentment, el ritme se n’anava a fer punyetes…

   Com ja vaig observar en la Marató del Mediterrani, a partir de les dues hores de cursa les pulsacions comencen a pujar una mica. Anant a la mateixa velocitat, observo que el pulsòmetre em marca unes 10 pulsacions més per minut. De tota manera, em trobo bé, i, curiosament, tinc més bones sensacions a les cames a mesura que m’acosto al final de la marató. Afortunadament, doncs, comprovo que la marató del Mediterrani no m’ha deixat seqüeles.

   En el quilòmetre 29 i mig torno a trobar la Cristina, que em dona el “pack” de mel líquida i l’ampolla de “Recuperat-ion”. M’he acostumat a fer això en les últimes maratons i trobo que em va molt bé per arribar amb forces al final. A Chicago i a Washington m’hauré d’espavilar, perquè no tindré “gregària”…

   Després d’una tercera “parada tècnica” començo a fer càlculs i veig que no puc badar si vull baixar de 4 hores. Amb la dificultat dels quilòmetres mal posats, calculo que estaré entre 3:58 i 3:59, però, com que em trobo bé, augmento una mica el ritme. En el quilòmetre 41 veig que faré 3:57, igual que al Mediterrani. Aleshores penso que, per culpa dels gairebé tres minuts de diferència entre el meu temps i l’oficial, si bado una mica el rellotge de l’arribada passarà de quatre hores. Em sap greu per la foto, ja que m’agradaria posar les 5 juntes si acabo el “repoker” i decideixo accelerar una mica, esperant que això no em perjudiqui diumenge que ve a Chicago. Faig els 1.195 metres finals a 4:50 aproximadament i acabo en 3:56:39 reals i baixo de sobres de les 4 hores en el rellotge. De totes maneres, potser no m’hauria calgut fer aquest “sprint”, ja que no vaig veure fotògrafs a la línia d’arribada, només una càmera de vídeo fixa… He de dir que sempre que acabo una marató a l’interior d’un estadi se’m posa la pell de gallina. A veure si algun dia recuperem aquesta sensació a Barcelona…

   Després de la prova em vaig trobar diversos coneguts i vaig començar a saber com li havia anat a la gent. Com sempre, decepcions com el Luis Enrique, que no va baixar de les 3 hores per 19 segons, o el Jorfer, i grans alegries, com el Sergi42195, el Bru, l’Alex, o el Gorka, a qui, per cert, no vaig veure en tot el viatge. Ja és mala sort. Per un cop que coincidim en una marató…

   Tot seguit, fotos (amb el dorsal 69 que m’havia preparat la Cristina) i cap a l’hotel. Al metro vam coincidir amb el Luis Enrique, que ho portava prou bé, tot i haver-se quedat a les portes de ser sub 3 hores.

   A la nit la Cristina va marxar cap a Barcelona i jo vaig tornar a l’hotel. Al matí he agafat l’avió cap a Nova York, on m’esperen tres setmanes molt especials. Pel que fa a les maratons, ja en tinc dues de cinc, i la veritat és que, per ara, el repte està resultant més fàcil del previst. Espero recuperar tan bé de cara a Chicago com ho he fet entre el Mediterrani i Amsterdam. Aquí hi haurà el viatge i el “jet lag” pel mig, i també l’avió de dissabte de Nova York a Chicago, però confio no tenir problemes. Crec que, sent conservador i anant a 5:30-5:40 puc fer tantes maratons com vulgui. El fet que ahir pogués augmentar el ritme sense problemes al final, així m’ho fa pensar…