Feia 5 anys que no corria la marató de casa. Per una o altra cosa, feina, lesions, la suspensió del 2005…, les últimes temporades no l’havia pogut viure des de dintre. Ja tocava!

    Per fi vaig poder reaparèixer a la marató de Barcelona i, per dotzena vegada, el meu nom figura en l’historial de la prova. L’experiència va ser molt bona perquè vaig poder comprovar el canvi que havia experimentat la cursa. Ja començava a semblar una marató important, tot i que encara amb molt camí per recórrer.

   Pel que fa a la meva experiència personal, vaig quedar molt satisfet. Els bessons es van portar bé i no vaig tenir la més mínima molèstia. Vam sortir una bona colla d’amics i coneguts, amb la intenció d’acabar la cursa per sota de les 4 hores. En teoria jo era, com a més experimentat, la “llebre” del grup. Un parell de membres, els germans Patsi, van veure que el ritme era massa fluix i aviat van abandonar la nau, buscant una marca millor, que finalment van aconseguir (3:44). La resta vam continuar més o menys junts, seguint un ritme una mica més fort del que jo creia que hauríem d’haver portat. Amb 5:40 el km n’hi ha prou per baixar de quatre hores, i potser el més difícil és aixecar el peu quan veus que els quilòmetres van “saltant” una mica més ràpids. En molts moments vaig haver de frenar el grup, però la mitja la vam passar en 1:56:38, quan la meva idea era fer-ho en 1:59…

   Evidentment, va passar el què havia de passar. A partir del km 30, la gent va començar a “petar”. Vam intentar baixar el ritme i seguir tots junts, però era inevitable que el grup es trenqués. Em va saber greu pel “Campà”, un bon amic de l’Ametlla, que encara no ha pogut trencar la barrera de les 4 hores…

   Amb els dos últims supervivents vam arribar a la Rambla (km 38) amb un marge sobrat per aconseguir l’objectiu. Fins i tot anant a 7 minuts el km estava assegurada la marca sub 4 hores. Aleshores els vaig dir que augmentaria una mica el ritme, per intentar rebaixar, almenys, la marca que havia fet quinze dies abans a València (3:56). Tenia la sensació d’haver fet tota la marató amb el fre de mà posat i em vaig deixar anar en els últims quilòmetres. Al final, 3:53:57, a 5:33 de mitjana, i una segona mitja en 1:57:19. No està malament, si tenim en compte que també hi va haver paradeta a pixar…i fins i tot un glop de cervesa, amablement cedit per uns voluntaris…

   Els companys van anar arribant. Els dos últims supervivents van baixar de 4 hores. El “Campà” no ho va fer per 15 segons… Quina llàstima!. En qualsevol cas, va fer marca personal, i segur que ho tornarà a intentar.

   Una vegada més, vaig comptar amb la Cristina, col·locada puntualment en els llocs convinguts, amb la motxilla, els gels energètics, les ampolles de Recuperat-ion, la càmera de fotos i el seu somriure gratificant… Ella també va fer la seva marató!

   En definitiva, una marató més al sac. Ja eren 74, curiosament tantes com mitges maratons, i 12 a Barcelona. I en total, 65 per sota de les 4 hores. Tot estava a punt, doncs, per celebrar el 75è aniversari maratonià el 15 d’abril a Rotterdam. I a més, havia descobert que la marató d’Anvers, la olímpica que no es disputava, es faria el 22 d’abril. Per tant, serien dues maratons enganxades per continuar la meva carrera.