El 2 de març del 2008 vaig completar per tretzena vegada la marató de Barcelona. Quan s’han corregut tantes maratons per tot el món, córrer a casa continua sent una sensació molt especial. I si a més a més s’arriba a les 85 maratons és evident que la satisfacció és doble.

    La marca final (3:32:21) va ser la millor de les últimes temporades i, per tant, em va deixar prou satisfet. L’objectiu que m’havia fixat unes setmanes abans era de 3:39. El què passa és que en els últims dies tenia molt bones sensacions i vaig decidir arriscar i anar a buscar el 3:29, tot i que sabia que hi havia possibilitats de “punxar” i patir al final, cosa que no em passava en les últimes maratons perquè em posava el llistó més baix. Més o menys va passar això, perquè un avís de rampa al bessó entre el km 38 i el 39, en començar el Paral·lel, em va obligar a afluixar el ritme i renunciar a baixar de 3:30. En qualsevol cas, els parcials de les dues mitges (1:45:25 i 1:46:56) no denoten pas una “punxada” espectacular…tot i que a mi m’agrada fer la segona mitja més ràpida que la primera.

   Resumeixo una mica la cursa. La primera meitat la vam fer en grup, amb el Xavi Bonastre, l’Albert Tatjé, l’Asana, el Salva Pou i d’altres companys que anaven “fent la goma”. Vam anar sempre darrere del grup “oficial” sub 3.30 perquè ens va semblar que anava massa ràpid. Vam passar la mitja en el temps previst i allà se’ns va afegir el Runnersantboi, que va ser una bona llebre.

   En el km 30, com sol passar, el grup ja es va trencar. L’Asana l’havíem perdut abans, el Salva Pou també va desaparèixer, i el Xavi Bonastre també va acabar la benzina. Dels que quedàvem, el més fort era l’Albert, que es va posar a 4.45 i va marxar. Jo em vaig mantenir sempre amb el Runnersantboi, que em va tornar el favor del 2007 i es va quedar amb mi quan vaig haver d’afluixar al final.

   Per què vaig tenir l’avís de rampa?. No ho sé. Suposo que per diversos factors. La calor, sens dubte, que fa que el perill de deshidratació augmenti, una acceleració potser massa exagerada del 37 al 38, al carrer Ferran i la Rambla, que vaig fer a 4.38. Potser els canvis de ritme que vaig fer per recuperar la posició al grup les 5 vegades que em vaig aturat a saludar i avituallar-me amb la Cristina i els seus pares…

   El cas és que, quan vaig veure que ja era massa just provar de baixar de 3:30, vaig preferir “aixecar el peu” i relaxar-me, per acabar dignament i no tenir una rampa de veritat. A més, tenia l’esperança que potser m’atraparia el Xavi Bonastre, perquè no sabia si venia gaire enrere. M’hauria agradat entrar junts, però va arribar 6 minuts més tard que jo.

   Al final, doncs, 3:32:21. Sigui com sigui, dos o tres minuts de més no poden espatllar una marató com aquesta, en què tot em va semblar magnífic. Barcelona es va posant al mapa de les maratons europees i entre tots hem de fer que continuï creixent.
Finalment, agrair el suport de tota la gent, tant els que corríem com els que s’ho miraven, i, sobretot, a la Cristina, que, aquesta vegada molt ben acompanyada, va tornar a ser el puntal per ajudar-me a acabar la vuitanta-cinquena marató. Estava segur que la trobaria molt a faltar en la vuitanta-sisena, prevista per cinc setmanes després a Saint Louis. Després del fiasco del 2006, vam decidir que hi aniria sol simplement a afegir una anella més a la llista de maratons olímpiques.