Només una setmana després d’haver corregut la Marató de Tòquio, em vaig disposar a prendre la sortida per setzena vegada a la meva vida a la Marató de Barcelona.

    Els que coneixem la Marató de Barcelona des dels inicis ens emociona veure com ha crescut, i l’increïble formiguer en què s’ha convertit l’espai de la sortida, a l’alçada de les grans maratons d’Europa. Vam començar amb les fotografies, amb els companys, amics i els meus nebots.

   Evidentment, no em veia en condicions de mirar de repetir la marca de 7 dies abans a Tòquio (3:28:23), i per això, tot i tenir el dorsal 106 (perquè era la 106ena marató) em vaig situar en el calaix de les 4 hores, amb els meus nebots Roger, Sergi i Joan, i amb el meu company Quique. La idea era anar amb el Joan i el Quique a un ritme que ens garantís fer menys de 4 hores, mentre que el Roger i el Sergi volien anar més lents, ja que no havien pogut entrenar tant com l’any passat.

   Així, doncs, vam sortir aproximadament a 5:40, però de seguida vam començar a anar una mica més ràpids, fins que, a l’alçada del camp del Barça, ja vam passar la llebre de les 4 hores, que era la Blanca Trenas. El km 5 el vam passar en 27:50, bon temps si tenim en compte el desnivell de pujada. A la Travessera de les Corts, entre el km 6 i el 7, ens vam veure per primer cop amb la Cristina, que, un any més, va venir a fer-nos el seguiment amb els seus pares i amb la Laia.

   De mica en mica vam anar augmentant el ritme sense voler, i el parcial del 5 al 10 ens va sortir en 26:51, que seria l’únic de tota la Marató per sota dels 27 minuts. De fet, el Quique ens va confessar que la seva il·lusió seria fer 3:53, per baixar un minutet la marca que havia fet l’any passat en el seu debut. El Joan, en principi, es conformava en baixar de 4 hores, després de les 4:03 de l’any passat.

   A la Sagrada Família vam tornar a veure la família i anàvem eufòrics, després de passar el km 15 en 1:22:33. Tot seguit vam afrontar el tram de la Meridiana, d’anada i tornada, on vam intentar veure altres coneguts que corrien. Just abans de passar el punt de la Mitja ens vam creuar amb el Sergi i el Roger, que anaven al seu ritme i feien prou bona cara… La Mitja la vam passar en 1:56:01, a ritme, doncs, de 3:52. El Joan tenia molt marge per aconseguir l’objectiu, però el Quique es veia obligat gairebé a doblar… Jo anava bé pel ritme però no les tenia totes, ja que em notava les cames, sobretot els quàdriceps, força endurits, per les seqüel·les de Tòquio, on havia corregut pràcticament al límit de les meves possibilitats.

   Vam anar fent camí fins que vam arribar al tram de la Diagonal Mar, també d’anada i tornada, on podíem veure novament la família. A més de la Cristina, els seus pares i la Laia, ja s’hi havia incorporat la meva neboda Cati i les seves filles, i les parelles del Sergi i el Roger. Ens van animar molt, amb paperets inclosos!

   El 30 el vam passar en 2:44:45, és a dir que havíem fet del 15 al 30 fins i tot una mica més ràpid que del 0 al 15. A partir d’aquí, però, comença de veritat la marató. Em vaig prendre una barreta energètica i em vaig disposar a ajudar el Quique o el Joan, el que anés pitjor i necessités més el meu suport, tot i que em sembla que anaven millor que no pas jo… De fet, a l’alçada de l’Arc de Triomf, on hi havia una gentada de por, que provocaven un estret passadís, vam perdre de vista el Quique, que va marxar decidit a aconseguir les 3:53 que buscava.

   A la Plaça d’Urquinaona vam tenir l’última trobada familiar i vam afrontar la part més maca de la Marató, per la Plaça de Catalunya, Portal de l’Àngel, Catedral, Plaça de Sant Jaume, Rambla, Colom, Paral·lel, fins arribar al Carrer Sepúlveda, que ens havia de portar a la Plaça d’Espanya i l’emocionant línia d’arribada, davant de les Fonts de Montjuïc. Vam entrar agafats de la mà amb el Joan, amb un temps de 3:54:15, és a dir, que la segona mitja ens va sortir en 1:58:14. El ritme de la marató, doncs, entre 5:33 i 5:34. De seguida vam trobar el Quique, que havia aconseguit l’objectiu, i ens vam fer una foto tots tres.

   Només per uns segons, la Cristina no va ser a temps de fer-nos la foto de l’arribada, però a partir d’aquell moment sí que es va poder situar prop de la pancarta. Van arribar, contents, els CALAM, i una mica després els meus nebots Roger i Sergi. Tots feliços. Tot seguit vam recollir la medalla. Per a mi, era la número 106, i també vaig complir un altre número rodó, les 500 curses!

   Em va fer il·lusió celebrar-ho també amb el Domingo Catalán, un amic i un referent per a mi, que va acabar la marató, només unes setmanes després de ser operat d’un ull per un problema de glaucoma. Després ho vam anar a celebrar amb una mariscada, com cada any, i ara tocarà preparar la marató 107, que serà el 22 de maig a Hamburg. Aquesta vegada la Cristina no m’acompanyarà. La seva panxeta ja estarà força avançada…