La Marató de Barcelona del 16 de març del 2014 va ser la primera de l’any, la segona de la temporada i la número 118 de la meva carrera. L’organització, un cop més, va tenir el detall de donar-me el dorsal corresponent al meu número de maratons, és a dir, el 118.

    Hi vaig arribar en un moment de forma acceptable. Les marques de les curses anteriors en les diverses distàncies permetien pensar en una marca propera a les tres hores i mitja. En el fons, però, sabia que trencar aquesta barrera seria molt complicat, ja que tenia alguns condicionants que no jugaven precisament a favor…

   D’entrada, els dies previs vaig anar molt de bòlit. La feina, les presentacions del llibre “100 motius per córrer”, l’infraestructura familiar… A més, el mateix dia de la Marató havia d’anar a treballar tot seguit, per transmetre l’etapa de la Tirrè-Adriàtic per Esport3. Per tant, no em podia permetre el luxe de “punxar”, o sigui que no era aconsellable arriscar, sobretot si el dia no sortia “rodó”…

   I no hi va sortir. La temperatura a les 8 del matí i el sol amenaçador que ja presidia el cel ja feien pensar que no tindríem un dia fàcil per córrer. Per això, quan em vaig acomiadar de la Cristina, la Fiona i els meus sogres ja els vaig dir que no veia clar el tema de baixar de 3:30. A més, teníem previstos 4 punts de trobada, i això implica anar uns quants segons més ràpid de la mitjana prevista, per compensar les aturades.

   Després de deixar una rosa al monòlit que recorda Ramon Oliu, el fundador de la Marató de Barcelona, vam sortir amb el meu amic Xavi Bonastre i ja vam comentar que començaríem al voltant dels 5 minuts per quilòmetre, i que més endavant ja decidiríem si arriscàvem una mica o no.

   L’actual traçat de la Marató té un avantatge important. El punt més alt del recorregut és al km 5, i això vol dir que de seguida tens la “feina feta” i que pràcticament t’has d’oblidar de les pujades excepte el tram del Passeig de Gràcia i l’antipàtic final pel Paral.lel.

   El parcial del km 5 va ser de 25 minuts i 34 segons, prou bo si tenim en compte el desnivell. Del 5 al 10 ja ens va sortir en 24:54. Poc després, el Xavi es va haver d’aturar a fer aigües i jo vaig pensar que era millor que no l’esperés fins la meva primera aturada amb la família, prevista pel km 17. El parcial del 10 al 15 em va sortir en 25:16, força bo si tenim en compte la pujada del Passeig de Gràcia.

   Després de l’aturada amb la família ens vam tornar a ajuntar amb el Xavi i vam anar junts fins a la mitja marató, que vam passar en 1:46:47. Estava clar que per baixar de les tres hores i mitja calia arriscar molt. Gairebé ens vèiem obligats a anar a 4:50. Vaig pensar que em quedaven tres aturades, i la calor ja començava a ser empipadora. Tot i això, vaig decidir alleugerir el ritme fins al 30 i decidir en aquell punt.

   El Xavi es va quedar enrere i, aprofitant el grup de les “llebres” de 3:30 vaig fer el parcial més ràpid de la Marató: 24:23 del 20 al 25. Al tram de la Diagonal em vaig aturar dues vegades a saludar la família i en el km 30 vaig decidir oblidar-me de la barrera de les tres hores i mitja. Havia de fer una aturada extra a fer aigües majors, i era evident que la prudència aconsellava no passar-se. Vaig començar a veure gent amb problemes i vaig pensar en la Tirrè-Adriàtic que m’esperava…

   Vaig aixecar el peu i els parcials del 35 i del 40 em van sortir per sobre dels 27 minuts. Amb tot, em sentia força sencer, i continuava avançant molts corredors, alguns de coneguts. La calor estava fent estralls.

   Després de veure la família per última vegada a Urquinaona vaig afrontar la part final amb confiança, conscient que faria una marca molt semblant a la de l’any anterior (3 hores i 36 minuts). Vaig arribar a les Torres Venecianes emocionat com sempre, buscant amb la mirada infructuosament la família. El metro els va jugar una mala passada i no van arribar a temps. Al final vaig fer un temps de 3:37:29, després de fer la segona mitja en 1:50:29. Donades les circumstàncies, em vaig sentir prou satisfet.

   Finalment vaig trobar la família i ens vam poder fer les fotos corresponents. Tot seguit vaig anar a treballar sense problemes, content de tenir una marató més al sac, la divuitena a la meva ciutat. I només tres setmanes després m’esperava la marató de Bonn, un homenatge a l’Avi Amadeu, que ens va deixar l’any passat. Va ser precisament quan érem a l’antiga capital de la República Federal Alemanya quan vam saber que se n’anava. Vam tornar sense córrer la marató, i aquest any ho farem en record seu.