A la web de la Marató del Beaujolais ja havia vist per les fotos que la majoria dels participants la corrien disfressats. Com que ja havia corregut al Medòc, ja em vaig imaginar quin ambient m’hi trobaria. Uns amics de la Cristina ens van proporcionar dues disfresses iguals. Així, tant el corredor com la gregària aniríem d’uniforme. Podríem dir que eren de cavaller medieval, o una mena de “Capitán Trueno”, tot i que durant la marató em van cridar moltes més vegades “le roi”, a causa de la corona que portava al cap…

   Vam arribar a la zona del Beajolais divendres al vespre, després de 6 hores de conduir. Ens vam hostatjar al Chateau de Pizay, que era un dels que oferien avituallament en el recorregut de la marató, concretament en el km 10. Així doncs, el dissabte al matí vam agafar el cotxe i vam recórrer els 10 km que ens separaven de Fleurie, el poble on començava la marató.

   L’ambient era excepcional i vam començar a veure disfresses de tota mena. A la línia de sortida vaig veure que el meu vestit de cavaller o de rei no desentonava gens al voltant de barrufets, dimonis, sommeliers, vaques, monges, ballarines, i fins i tot un disfressat d’ampolla i un altre de Jesucrist amb creu i tot!. Tampoc hi faltaven els grups que empenyien artefactes amb rodes, com una bota de vi o un vaixell viking. Vaja, que aquesta marató no té res a envejar a la del Medòc, tot i que aquí els participants només érem 1.600 i em sembla que a la marató bordelesa són uns quants més…

   Després d’un minut de silenci i del compte enrere va sonar el tret de sortida i la serp multicolor (mai millor dit) es va posar lentament en marxa. Vaig engegar el crono en sentir el tret perquè ja suposava que no hi hauria catifa de sortida. És absurd controlar el temps real quan ja se sap que tots pararem moltes vegades a avituallar-nos… El xip era d’aquells que van incorporats darrere el dorsal, i de fet només el feien servir per a l’arribada. No hi havia cap control durant la marató. De tota manera, el punt més allunyat de l’arribada era la sortida, o sigui que aquí gent com el famós polític mexicà ho tindrien una mica malament per fer trampa…

   L’ambient de la marató, però, és completament diferent de les altres. No vaig veure ningú mirant el rellotge en cap punt quilomètric, i tothom s’aturava sense cap pressa en els punts d’avituallament i degustació de vins. Suposo que els del davant devien anar més per feina, però el lloc on em trobava jo tot era festa i diversió…

   Segons el rutòmetre, el primer chateau que oferia degustació era en el punt quilomètric 4,7, però en passar pel poble de Lancie, abans del cartell del km 3, ja hi havia una taula amb gots de vidre plens de vi. Vaig fer la primera parada i vaig pensar que si hi havia gaires avituallaments “extres” potser no acabaria la marató… Vaig fer, però, un parell de glops de vi…i el vaig trobar boníssim. No em va semblar Beaujolais “nouveau” sinó un vi vell, que em va baixar perfecte per la gola, tot i que el vaig trobar una mica fresquet. He de dir que la temperatura a la sortida era d’1 grau, i que en tota la marató no vam passar mai de 4, segons em va comentar la Cristina, que ho veia en el termòmetre del cotxe.

   Sortint de Lancie, aviat vam arribar al Chateau de Corcelles, on hi havia el primer avituallament “oficial”, amb aigua, galetes, taronges, fruits secs…i Beaujolais, aquí amb got de plàstic com a la majoria de llocs…

   La cursa continuava, sempre per petites carreteres enmig de les vinyes, que en aquella època de l’any oferien una imatge força desangelada, tot i que s’apreciava perfectament que estaven molt ben cuidades. Pel poble de Morgon hi tornava a haver degustació improvisada, i aviat em vaig plantar al Chateau de Pizay, al km 10. Portava una mica més d’una hora de cursa i suposo que allà veuria la Cristina. De cop, però, em vaig quedar parat en veure que el recorregut de la marató desembocava a una porta d’entrada al castell i havíem de baixar unes escales. Tothom ho feia disciplinadament i sense córrer. Les escales portaven a la bodega del castell, i allà vaig veure una estesa increïble de taules, amb un avituallament completíssim: formatges, embotits, patés, galetes, xocolata, prunes seques, plàtans, taronges…i evidentment gots de vi del Chateau de Pizay, que ja havíem tastat el dia abans en el sopar. Allà hi havia la Cristina, que em va fer unes quantes fotos. Vam sortir tots dos junts de la bodega i vam passar pel jardí del castell, que ja coneixíem. Ella se’n va tornar al cotxe per anar a un altre lloc de pas, i jo vaig continuar corrent. Potser vaig “perdre” 7 o 8 minuts en aquella parada, però em vaig adonar que no tenia cap importància. Era incapaç de preveure quin temps faria al final. Però se m’enrefotia…

   A la Croisee em van tornar a donar vi, i aleshores vam agafar una carretereta magnífica, una mena de “via verda” que anava pel mig del bosc. Ja no es veien vinyes. Així vam arribar al poble de Cercie, on per segon cop m’oferien vi en copes. Evidentment, no estaven netes perquè no tenien temps de netejar-les, però faig tres o quatre glops sense manies. La majoria de degustacions eren de Beaujolais vell, no del “nouveau”, la qual cosa és molt d’agrair, perquè el vi novell del Beaujolais, tot i l’enorme campanya de màrqueting que té, no és res de l’altre món. És força aspre i no té res d’especial que no tingui qualsevol vi novell català o espanyol. En canvi, els vells tenen tot el sabor particular dels vins de la Borgonya, i hi ha Beaujolais realment excepcionals.

   Després d’una petita pujada vam arribar al Chateau des Ravatys. Era el km 18 i allà em vaig tornar a trobar amb la Cristina, que entre els mapes i els GPS del cotxe havia arribat no sense dificultats, ja que moltes carreteretes que portaven a la ruta de la marató estaven tallades. En aquests chateau, a més de beure més vi, fèiem algunes fotos curioses, com per exemple amb el personatge que anava disfressat de Jesucrist. Realment tenia mèrit, amb el fred que feia…

   Sortint del Chateau des Ravatys vam passar pel poble de Saint Lager, i ens van tornar a oferir vi. No feia ni un quilòmetre que n’havia begut, però vaig veure les copes de vidre i la cara servicial dels voluntaris, i em va saber greu passar de llarg. Vaig parar i…apa, tornem-hi!

   Entre tant de vi i la disfressa de cavaller no notava gens el fred. Fins i tot hi havia moments, quan corríem sense ombra, que el sol em feia sentir una sensació de caloreta, que em recordava l’Anna Jonqué, la nostra “Caloreta” de Corredors.cat… Vam arribar així a un poble força gran, Charentay, on vaig tornar a beure una mica més de Beaujolais i vaig trobar per tercera vegada la Cristina.

   Passada la mitja, amb un temps de 2:16:26, vam entrar al Chateau de Sermezy, i no gaire més enllà al Domaine du Grand Chene. Ja feia estona que havia decidit que acompanyaria el vi amb formatges i altres sòlids, perquè si no no sabia com respondria el meu estómac. Fins aleshores anava bé, però per un moment vaig començar a notar una mica de mal de cap, que, afortunadament, no va anar a més. Jo crec que l’alcohol s’evapora amb l’esforç i la suor. Ja vaig tenir aquesta sensació 10 anys enrere al Medòc…

   De cop, vaig començar a notar que la panxa se’m regirava. Amb tanta barreja de vi, formatges i els gels i les sals minerals que em donava la Cristina suposo que era normal. Vaig agafar un tovalló de paper en un avituallament i al cap d’una estona vaig “abonar” una vinya del Beaujolais…

   Anàvem passant per més pobles que ens oferien els seus vins, com Saint Etienne des Oullieres, Coichat i Nuits, i vam arribar al km 30 al Chateau de Laye. Mentre feia el tast, una noia em va oferir un prospecte dels seus vins i em va advertir que estaven oberts tot el cap de setmana. Això és visió comercial… Al poble d’Arnas em vaig  tornar a trobar amb la Cristina i li vaig donar els guants perquè tenia sensació de calor a les mans. Error. Al cap de 5 minuts ja me’n penedia, perquè la temperatura continuava sent molt baixa per anar amb les mans a l’aire…

   Em vaig concentrar en el paisatge i em vaig adonar que tots els cotxes que veia portaven el 69 a la matrícula. És el número del departament del Rhone…

   Vaig afrontar la part final de la marató, i curiosament llavors començaven les pujades més fortes. N’hi havia una de força pronunciada, que portava al Chateau de Vaurenard, al km 38, un castell molt bonic, on hi ha l’última degustació de vi…o això em pensava perquè en el km 40, ja als carres de Villefranche sur Saone, hi havia una nova taula i m’oferien “saucisson et beaujolais”. Evidentment, no m’hi podia negar. Havia perdut el compte i no sabia si havien estat 12 o 13 les vegades que m’havia aturat a beure vi. Però em trobava bé. Ja no tenia mal de cap i les cames responien quan els hi demanava una mica de marxeta per acabar la marató. Com a la marató del Mediterrani, els dos últims quilòmetres em van sortir a poc més de 5 minuts el km.

   Després d’un parell de revolts pel centre de Villefranche, vaig afrontar la recta final. Vaig veure una catifa vermella i vaig mirar si trobava la Cristina, però no la veia enlloc. Vaig passar la ratlla i el cronòmetre marcava 4:31:12. Curiosament, tot i que era impossible controlar el ritme amb tantes parades, un cop més havia aconseguit fer la segona mitja més ràpida que la primera.

   A pocs metres de l’arriba hi havia la Cristina, que em va poder fer la foto sobre la catifa. Immediatament, em van donar la medalla, que era una cassoleta d’aquelles que porten penjades del coll els sommeliers, i una ampolla de Beaujolais Nouveau 2007. No podia ser d’una altra manera!. Em vaig  retrobar amb la Cristina, que em va indicar que havia vist una carpa on donaven els diplomes. Carai, sí que són rapids!. Hi vam anar i, després d’esperar uns minuts, ja va sortir de la impressora el meu diploma, amb el meu temps i la posició que havia ocupat, la 941. Quina eficiència!

   Vam anar cap al cotxe i, de camí cap a l’hotel, vam parar a menjar una mica…en un McDonalds!. Perdoneu però a França no es pot menjar en llocs “normals” a dos quarts de 5 de la tarda…

   Després de la gratificant dutxa al Chateau de Pizay i d’una mica de descans, al vespre vam tornar a Villefranche sur Saone per assistir al sopar de celebració de l’arribada del Beaujolais Nouveau. Unes 1.500 persones ens vam instal·lar a les llarguíssimes taules de la immensa sala del Parc Expo. El menú del sopar, salade beaujolaise, saucisson chaud vigneronne avec riz et champignons, fromage blanc et entremets poire. Evidentment amb Aperitif Beaujolais, Beaujolais Nouveau i després també Beaujolais d’altres anyades i fins i tot Cremant de Bourgogne…

   El sopar estava amenitzat amb música i es van lliurar alguns premis especials. Es va fer el “bateig de foc” als que acabaven de fer la seva primera marató, i es va retre homenatge a un senyor que havia corregut la seva…325 marató!!!!!!. I pensar que jo només en portava 83…

   Quan va començar el ball ens vam aixecar per marxar, però encara ens faltava una altra sorpresa. Vam veure unes taules amb uns ordinadors, on ja es veien les fotos de l’arribada. Evidentment ho vam aprofitar per comprar la meva… Una segona nit al Chateau de Pizay i un bon dinar l’endemà com a comiat, 6 hores més de cotxe…i a casa!

   Realment, una marató que val la pena. No sé si és millor o pitjor que la del Medòc perquè la vaig fer 10 anys i no tenia la perspectiva per comparar, però vaig arribar a la conclusió que era una marató per fer-la en grup. A veure si un altre any ens animem una bona colla!