Les circumstàncies dels quinze dies anteriors condicionaven molt el resultat de la prova. A diferència de la majoria de participants, que havien preparat a consciència la marató, jo em presentava a la sortida 14 dies després d’haver fet una altra marató (Moscou) i gairebé sense haver entrenat gens aquestes dues setmanes (3 quilòmetres el divendres de la primera i un total de 14 en tres minisessions en la segona). A més, el viatge des de Vladivostok i les 9 hores de “jet lag” tampoc no convidaven a l’optimisme.

   Per tot això, no em proposava cap objectiu concret de marca, tot i que pensava que podria estar fàcilment en la franja entre les 3:45 i les 4:00. Després de fer les fotos amb el grup de Corredors.cat, ens vam dirigir al calaix “F” amb el Ramon Bernaus. Berlín és una de les maratons més multitudinàries del món, amb uns 40.000 inscrits, i això fa que la sortida s’hagi d’organitzar molt bé. Sort que l’Avinguda del 17 de Juny és molt ampla, però tot i amb això, des que sentim el tret de sortida fins que ens toca a nosaltres va passar més d’un quart d’hora!. Eren gairebé les 9 i 16 del matí quan el Bernaus i jo trepitjàvem la catifa de sortida.

   Com ja recordava del 2005, aquesta marató és molt complicada per a la gent que fa més de 3 hores. La riuada de corredors és espectacular i costa moltíssim avançar els que tens davant. Això dificulta molt agafar un ritme constant i, quan ho aconsegueixes, el tornes a perdre en els avituallaments, on pràcticament t’has d’aturar del tot. La majoria són només en un cantó de la marxa, amb la qual cosa les creuades de gent i les empentes per agafar els gots d’aigua són fins i tot perilloses. Com vaig escriure tres anys enrere, els avituallaments són l’únic punt negatiu de la Marató de Berlín.

   Amb el Bernaus anàvem més o menys a 5:30-5:40, tenint sempre a la vista el globus de les 4 hores, però els quilòmetres on hi havia els avituallaments els fèiem a més de 6 minuts!. Tot i que vam passar la Mitja en 1:59:54, ja vaig veure que no seria fàcil baixar de 4 hores, i més si tenim en compte que en la primera part només havia fet una aturada per saludar la Cristina en el km 10, i en la segona teníem previstos dos punts de trobada, un en el km 24 i un altre en el 32 i mig. Puntual i precisa com sempre, la Cristina es va convertir en l’habitual gregària de luxe. Val la pena perdre un parell de minuts en cada aturada per les fotos, els avituallaments personals i els petonets, sobretot quan no hi ha un objectiu concret de marca, com era el cas d’aquella marató. Entre les tres aturades i una més per fer aigües menors, potser vaig perdre 7 o 8 minuts…que al final són els que em van impedir baixar de 4 hores…

   Després de l’aturada del km 24, vaig perdre el Bernaus. Em pensava que el portava al davant i, sorprenentment, em va atrapar en el km 35, quan jo ja havia afluixat molt el ritme, després de renunciar a baixar de les 4 hores. No és que anés molt “petat”, però la sensació era de cansament (potser el “jet lag” i la falta d’entrenament dels últims 15 dies), i tenint en compte que el diumenge següent tenia encara la marató del Llac Ness, vaig preferir “aixecar el peu” i no arriscar.

   En el km 37 vaig avançar un corredor que portava una senyera a l’esquena de la samarreta. Li vaig preguntar si era català i va resultar ser un exjugador de futbol del Barça Atlètic, de la quinta del Guillermo Amor. Era el Ramon, i el recordava molt bé perquè és cunyat del periodista de Catalunya Ràdio Santi Carreras, amb qui érem companys quan Ramon jugava en el Barça Atlètic. Em va dir que les maratons se li feien molt llargues i que també havia hagut de renunciar a baixar de les quatre hores. Realment, a mi també se’m va fer molt llarga la segona mitja. De fet, la vaig fer en dues hores i 8 minuts, o sigui que no és estrany…

   En el tram final, quan ja reconeixes els edificis del centre i ja sens la “olor” de la Porta de Brandenburg, vaig començar a notar menys cansament, començant a viure la satisfacció d’estar acabant una altra marató. A més, l’animació del públic, espectacular durant tot el recorregut, va creixent cada vegada més a mesura que s’acosta el final de la marató. Hi ha orquestres que et fan accelerar encara que no vulguis amb el ritme de la música, i aviat t’oblides del mal de cames. En el km 39 vaig sentir que em cridaven pel nom. Em vaig girar i vaig veure la Tr3sk i això em va fer sentir com si estigués fent una cursa a Catalunya.  Li vaig enviar un petó i vaig continuar, decidit a enfilar ja la recta final i poder veure de lluny la desitjada Porta de Brandenburg. En aquell tram em va passar l’Alèxia, tot i que jo no la vaig veure. Encara que sembli mentida, a Berlín es va atapeït fins al final, i si un va per una banda del carrer és molt difícil de controlar els corredors de l’altre costat. Ella sí que em va veure, però es veu que no va tenir prou esma per fer-me un crit…

   Arribat a la Porta de Brandenburg vaig buscar entre la riuada d’espectadors la Cristina, que amb la seva senyera i la càmera, intentava fer una de les seves fotos artístiques. No sé com s’ho fa però sempre ho aconsegueix!

   Vaig passar la meta quan el rellotge ja marca 4 hores i 24 minuts, però el meu crono deia que havia fet la marató en 4 hores, 8 minuts i 36 segons. Poc després vaig saber que Haile Gebrselassie l’havia fet en la meitat de temps!. O sigui, que si hagués donat una segona volta al mateix ritme…m’hauria passat a l’esprint en la recta final!

   Després d’una bona cua a causa de la gran freqüència d’arribats al voltant de les 4 hores,vaig  arribar al lloc on posaven les medalles. Vaig seguir fent via per buscar la tenda on hi havia la meva bossa, i allà em vaig trobar amb el Bernaus, que havia arribat un parell de minuts abans que jo. Vam petar la xerrada i vam coincidir en que aquesta és una marató molt especial. Tot està molt ben organitzat, i la mateixa tarda vaig saber que havia quedat en el lloc 19.764 d’un total de 35.786 acabats.

   Vam caminar fins al punt de trobada de la lletra C, la de Catalunya i Corredors.cat, i vam començar a trobar-nos amb els companys. Tothom explicava la seva i tothom estava content. Les marques dels que corren en menys de 3 hores eren espectaculars, cosa que confirma que és potser la marató més ràpida i bona per fer marca. En qualsevol cas, insisteixo en una cosa. La gent de més de 3 hores ha de buscar la marca en un altre lloc. A Berlín li serà pràcticament impossible. Com a Nova York, s’hi ha de venir a gaudir de l’ambient i oblidar-se del rellotge. Si no, la cursa es farà molt estressant, sobretot en els avituallaments…

   Esperàvem la Belenka, que debutava, i va arribar eufòrica. De mica en mica ens vam anar acomiadant, i alguns vam decidir anar a menjar una bona salsitxa, ben regada amb cervesa, per celebrar-ho. Berlín bé s’ho val! Personalment, estava content. Ja en portava 89. Aquella era la segona de la temporada i la sisena de l’any. I, si tot anava bé, el diumenge següent ja hi posaria el 9. El Llac Ness, amb o sense monstre, m’esperava per deixar-me només a 10 maratons de ser centenari…