L’any 2013 vam anar a Bonn amb la Cristina i la Fiona amb la intenció de córrer la marató de l’antiga capital de la República Federal Alemanya. Una trucada de la mare de la Cristina quan estàvem a la plaça de la catedral de Colònia, el dissabte abans de la marató, ens va fer tornar precipitadament cap a casa. L’avi Amadeu havia entrat en coma i estava a les últimes hores de la seva vida. Dotze mesos després vam tornar a Bonn per aprovar l’assignatura pendent: córrer la marató i dedicar-la a la memòria de l’avi.

    Vam fer el viatge molt ben acompanyats, amb el Carles Boix i la seva esposa Anna, amb qui ja havíem compartit viatge a la marató del Sol de Mitjanit l’any anterior. Vam sortir junts de Barcelona i ens vam instal.lar en el mateix hotel que havíem ocupat l’any passat, l’Sternhotel, situat en un lloc immillorable per córrer la marató: la plaça del Mercat, just al davant de la línia d’arribada. Ja ho vaig veure l’any passat i era evident que havíem d’anar al mateix hotel, que, a més, està molt bé. La direcció va tenir el detall de donar-nos la mateixa habitació que 12 mesos enrere, tot i que vam comprovar que la Fiona no se’n recordava…

   Com l’any anterior, el divendres el vam dedicar a voltar pel centre de la ciutat, ja conegut per nosaltres però tota una novetat per als Boix, i a visitar la fira de la marató per recollir els dorsals. El sopar va ser en un restaurant italià que havíem trobat per internet, tot i que estava una mica allunyat del centre i vam haver d’agafar un taxi.

   El dissabte vam fer com l’any passat i vam agafar un tren per anar a Colònia. I, com si el destí volgués jugar amb nosaltres, vam tenir una altra mala notícia a la mateixa plaça de la catedral. En anar a buscar la càmera per fer una foto, em vaig adonar que m’havia oblidat al tren la motxilla amb la càmera i altres objectes, entre els quals també hi havia el meu xip groc per córrer la marató. Passat el disgust, vam seguir fent el turista i a la tarda vam haver de tornar a la fira de la marató a buscar un xip de lloguer.

   El dia de la marató es va aixecar en bones condicions. Solet, no massa calor, i una mica de vent però res exagerat. Amb el Carles ens vam dirigir a la sortida, ben a prop de l’hotel. Ens vam situar a la zona després de comprovar que estaríem acompanyats pels participants a la marató per relleus. Els de la mitja marató ja feia estona que havien sortit. De fet, molts ja havien arribat i tot.

   La nostra idea era anar una mica per sobre dels 5 minuts per quilòmetre, per acabar entre les 3 hores 30 i les 3 hores 40. Jo no ho tenia massa clar perquè només feia tres setmanes que havia fet la marató de Barcelona en 3:37. Les sensacions no eren molt bones però vaig decidir seguir el Carles mentre pogués. Només començar es travessa un pont per sobre del Rin i es fa la primera part del circuit a l’altra banda del centre de la ciutat. Després es torna a passar el pont i es completa la primera de les dues voltes de 21 quilòmetres que s’han de fer per completar la marató.

   El recorregut combina zones més deshabitades amb el centre de la ciutat, i és força planer. A més, la seva estructura permetia que la Cristina, la Fiona i l’Anna ens poguessin veure en els quilòmetres 10, 20 i 30 pràcticament sense moure’s de lloc. L’arribada, com que era a la plaça de l’hotel, fins i tot la podien veure des de la finestra de l’habitació!

   La primera volta va anar força segons les previsions, tot i que tots dos començàvem a veure que no teníem el dia i ja intuíem que a la segona mitja ho passaríem malament. El quilòmetre 10 el vam passar en 50:48, però la mitja, després de la segona parada familiar, ja va caure en 1:49:28. Jo ja tenia molt clar que seria impossible “doblar”, i vaig començar a notar un incipient dolor al piramidal del gluti dret. No li vaig dir res al Carles, però em vaig quedar parat quan ell també em va dir que patia del piramidal.

   Jo vaig començar a anar pitjor cada vegada i, aproximadament cap als dos terços de la marató, és a dir, cap al km 28, vaig deixar marxar el Carles. En el 30, en la tercera aturada amb les noies, el vaig tornar a atrapar, però quan vam reprendre la marxa se’m va tornar a escapar.

   Els últims quilòmetres se’m van fer força durs. El piramidal em molestava i, de fet, les cames no m’anaven gens fluides. Els nois que participaven en la marató per relleus, alguns molt joves, ara m’avançaven, quan durant tota la cursa havia estat al revés. Cal dir que eren equips de 8 i que només havien de fer poc més de 5 km. Per això hi havia participants tan joves. Així em vaig anar distraient fins que vaig arribar al centre de la ciutat. En l’últim quilòmetre vaig treure l’estelada i l’Anna em va immortalitzar a l’arribada…des de la finestra de l’habitació! Realment és impossible trobar un hotel millor situat per a qualsevol marató del món…

   Al final vaig fer un temps de 3 hores, 53 minuts i 8 segons…una hora i dos segons més que la meva millor marca, feta a Sevilla 20 anys enrere. Això vol dir que la segona mitja la vaig fer en un temps de 2:03:39. Al Carles li va anar una mica millor i va acabar en 3:49:23.

   Després de la marató ens vam dutxar immediatament a l’habitació dels Boix, perquè la nostra ja l’havíem deixat, i vam marxar a deixar les maletes a la consigna de l’estació. Vam agafar uns entrepans i vam anar a visitar el jardí botànic, fins a l’hora d’agafar el tren per anar a l’aeroport de Düsseldorf. El mateix diumenge a la nit arribàvem a casa després d’aprovar l’assignatura pendent, i d’haver completat una nova marató, la número 119. Ja en són 72 de diferents i 99 per sota de les 4 hores. Si tot va bé, en la pròxima aconseguiré el repte de tenir 100 maratons per sota d’aquesta barrera. La idea és que sigui el 20 de juny a la marató de les Nits de Flandes.