131. Bratislava, 2 d’abril de 2017

BRATISLAVA, CIUTAT NOVA I PAÍS NOU…
PER SEGUIR SUMANT!

 

    Quan vaig saber que, un any més, no podria córrer la Marató de Barcelona perquè em tocava treballar en la transmissió per TV3, vaig començar a buscar un destí alternatiu. Com em passa sovint, vaig haver de prioritzar el calendari perquè, per diversos aspectes professionals i familiars, tenia els caps de setmana molt limitats aquesta primavera.

   Com que ara prefereixo descobrir maratons noves més que no pas repetir-ne –encara que sempre és interessant tornar als llocs on m’ha agradat córrer en el passat– em va cridar l’atenció la marató de Bratislava, prevista per al 2 d’abril. La data era perfecta i no havia estat mai ni a la ciutat ni tan sols al país. Per tant, després de parlar-ho amb la Cristina –la Fiona encara no té veu ni vot– em vaig posar a buscar bitllets i hotel per anar a la capital d’Eslovàquia i sumar una nova marató. Seria ja la número 131 en total i la 81a diferent…

   El viatge el vam fer via Viena, en vol directe i econòmic. La connexió entre l’aeroport de la capital austríaca i Bratislava no podia ser més còmoda: menys d’una hora d’autocar, que, per postres, ens deixava a poques passes de l’hotel triat. De fet, no era un hotel, sinó allò que anomenen un “botel”, és a dir, un vaixell ancorat a la vora del Danubi, al qual s’accedia directament per una passarel.la. Ja havíem estat en un a Amsterdam, i sabíem que a la Fiona li encantaria… El “botel” era més que correcte, amb el mínim inconvenient, que ja sabíem, que l’habitació i, sobretot, el bany, eren més aviat petits. T’has de mentalitzar que estàs en un vaixell i no en un hotel. Fins i tot alguna vegada, si passava pel costat alguna embarcació ràpida, removia les aigües del Danubi –que, per cert, de blau no en té res– i es notava un lleuger moviment.

   El divendres el vam destinar a anar a buscar el dorsal per la marató i a fer una mica de turisme pel centre antic de la ciutat. Per cap de les dues coses es necessitava gaire temps. La fira era minúscula. Tot i que estava instal·lada a l’interior d’uns grans magatzems, amb espai de sobres, tot es limitava a unes taules en què els voluntaris lliuraven una modesta bossa amb el dorsal i poca cosa més. Ni rastre d’estands de material esportiu ni de promoció d’altres maratons…

   Així, doncs, aviat vam estar llestos i vam marxar cap el centre. Els carrers que formen el casc antic són gairebé tots zona de vianants i és molt agradable de passejar-hi. El més curiós són les diverses estàtues escampades pel carrer. La més famosa porta el nom de Čumil i representa un obrer que treu el cap i els braços de l’interior d’una claveguera. És el lloc més fotografiat de Bratislava, juntament amb la porta de la torre de Sant Miquel, originària del segle XIV, i que servia per accedir al recinte emmurallat de la ciutat. També és molt turística l’Església Blava, que es diu així perquè, realment, ho és completament… L’altre punt que ens va agradar força va ser el castell. Situat a la part alta d’un turó rocós, en una posició dominant sobre el riu Danubi, es va començar a construir al segle X. Has d’haver dinat per pujar fins dalt, però quan hi arribes tens un magnífic panorama de Bratislava. Actualment el castell alberga el Museu Nacional Eslovac i dins dels seus límits hi ha també la residència oficial del president de la República Eslovaca.

   Després de sopar en un excel·lent restaurant italià a molt bon preu, vam posar fi al nostre primer dia a Bratislava. Com que ja pràcticament havíem vist tot el què s’havia de veure, dissabte al matí vam agafar un catamarà ràpid i en poc més d’una hora de navegació pel Danubi ens vam plantar a Viena. Vam passar tot el dia a la capital austríaca i fins tot vam assistir a un concert destinat al públic infantil, amb la interpretació del conegut conte “Pere i el llop”. Tot i que els diàlegs eren, lògicament, en alemany, a la Fiona li va agradar molt. De retorn a Bratislava només tocava sopar i dormir, per estar a punt per la marató de l’endemà.

   La marató de Bratislava és una marató modesta, de poc més d’un miler de participants, però com que es disputa simultàniament amb una mitja marató i una marató per relleus, hi ha força ambient a la zona de la sortida, situada al costat dels grans magatzems que servien de fira del corredor. Gràcies al caràcter modest de la prova, la Cristina i la Fiona em van poder acompanyar pràcticament fins al final.

   Quan va ser l’hora, em vaig situar al meu lloc a la sortida, en un carrer que es diu Pribinova, molt a la vora del Danubi. Vaig sentir el tret i vaig trigar 1 minut i 40 segons a passar sota l’arc. De seguida vaig veure les noies i vaig començar la primera part del recorregut, la més ensopida perquè anava cap a l’extraradi, pràcticament amb absència total d’espectadors.

   Havia decidit posar en pràctica el “Mètode Galloway”, després d’escoltar-ne repetidament les lloances per part del meu company Xavier Bonastre. L’any passat a Nova York ja l’havia provat una mica, però com que vaig córrer lesionat no em va servir per veure si és o no és un mètode eficaç. Consisteix a intercalar petits moments de caminar, amb la idea de descarregar la musculatura més castigada i arribar al final en millors condicions. En el meu cas, seguint les indicacions del Xavier, vaig decidir caminar un minut cada dos quilòmetres, fins al quilòmetre 30. Els dotze últims ja sense aturar-me fins a l’arribada…

   Lògicament s’ha d’intentar córrer lleugerament més ràpid que la mitjana que es pretén fer al final, ja que, si no, els quinze minuts caminant penalitzarien molt la marca. Em vaig posar l’objectiu de fer entre 11:00 i 11:20 cada dos quilòmetres, amb la idea de buscar una marca aproximada de 4 hores.

   Més o menys vaig anar complint la previsió fins al km 14 i mig, on tenia la primera trobada familiar, just passada la Porta del Sant Miquel. Allà vaig estar aturat ben bé un parell de minuts, amb la qual cosa la previsió de ritme es distorsionava completament. Vaig decidir que la marca, en el fons, no m’importava. Del què es tractava era de comprovar si el famós mètode em faria arribar, o no, més sencer físicament al final de la marató, de cara a posar-lo en pràctica en el futur o descartar-lo definitivament.

   Vaig completar la primera volta al circuit i vaig passar el punt de la mitja marató en 1:59:52, és a dir, a un ritme clavat per baixar de quatre hores. Ja sabia, però, que seria complicat, perquè tenia previstes tres aturades més amb la família. Amb tot, com que en teoria els últims 12 quilòmetres els havia de fer sense caminar en cap moment, encara pensava que tenia alguna possibilitat de baixar de les quatre hores.

   En començar la segona volta ja em vaig adonar que mentalment tot seria més difícil. Els de la mitja marató ja havien acabat i els de la marató per relleus anaven gairebé tots per davant. La solitud era total, sobretot en la primera part del circuit, la més pesada.
Cap al km 26 vaig tornar a tenir una aturada familiar i ja li vaig dir a la Cristina que només em quedaven dos trams de caminar i que miraria de baixar de les quatre hores. Ens vam acomiadar fins al km 34, situat en la part més animada del recorregut, pràcticament al centre de la ciutat. Només un quilòmetre més endavant ens tornàvem a veure, però allà no vaig parar sinó que només vam fer una foto corrent amb la Fiona.

   Des d’allà, el recorregut anava a buscar un pont per creuar el Danubi, que oferia els únics punts d’autèntica pujada del circuit, les dues rampes d’accés al pont, una per banda. A l’altra costat del pont hi havia una part molt agradable per córrer, al mig d’un parc amb molta ombra, cosa que s’agraïa perquè la temperatura ja feia estona que superava els 20 graus.

   En aquell parc vaig començar a fer números per veure si encara podia baixar de les quatre hores i si valia la pena fer un últim esforç. Però aleshores, les cames es van començar a queixar, sense que servís de res que el cervell els digués que, com que havíem fet el “Mètode Galloway”, havien d’estar fresques com unes roses… La pujada de la rampa per tornar al pont se’m va fer especialment dura, i la marca sub 4 hores se’n va anar definitivament en orris.

   Vaig creuar el Danubi i al final del pont vaig veure la Cristina i la Fiona, que em van fer les últimes fotos. D’allà només faltava trencar a mà dreta i afrontar la recta final. El temps real va ser de 4 hores, 3 minuts i 26 segons. Res a dir. Però em sembla que la pròxima marató tornaré a fer com sempre, és a dir, mirar de córrer des del principi fins al final. No vull dir que aquest mètode no funcioni. De fet, no sé quina marca m’hauria sortit si no l’hagués aplicat. El què és evident és que no serveix per substituir la falta d’entrenament. Un cop acabada la marató, en va començar una altra gairebé igual de dura. Arribar al “botel”, dutxar-me i recollir, menjar una mica i marxar ràpidament cap a l’autobús, pregant que fos absolutament puntual. El marge que teníem per agafar l’avió a Viena era molt petit. Però tot va sortir bé i poc després de les 8 del vespre aterràvem a Barcelona, amb la satisfacció d’haver passat un cap de setmana genial i d’haver sumat una nova marató. La pròxima, el 7 de maig, a Ginebra.