Doncs bé…ja tenim les 100 maratons a la butxaca! Semblava que faltava molt, però per fi va arribar el gran dia, després d’uns prolegòmens sensacionals, amb la publicació del meu llibre “Córrer per ser feliç” i amb l’arribada també a les 100 curses de mitja marató i de 10 quilòmetres.

   Van ser uns dies molt especials, però, sobretot, el dia D, el 7 de març. Em serà difícil copsar en quatre ratlles tot el què vaig viure i, evidentment, no podré anomenar tota la gent que va estar al meu costat aquell dia. Us demano disculpes abans de començar i us asseguro que us porto tots dins del cor. L’únic que us puc dir és…moltes, moltes gràcies, tantes com 100!

   Abans de començar la marató va ser l’hora de la trobada amb tothom. Amb 12.000 participants, ja no és tan fàcil poder quedar amb la gent i no hi va haver manera de trobar el Jeremy, l’amic nord-americà que va venir expressament per fer-me costat en la meva marató centenària, ni l’Ernest Folch, que en molts pocs mesos s’ha convertit en un autèntic amic, a més de ser l’editor del meu llibre. Però sí que ens vam trobar pràcticament tots els companys de feina, excepte el Jordi Fandiño, que va fer tard a la foto. Dotze membres de la redacció d’esports de TV3! Qui m’ho havia de dir fa uns quants anys. Des d’aquí els agraeixo les setmanes d’esforç que han fet per poder-me acompanyar en un dia com aquest. Em van “mantejar” a la sortida i a l’arribada i el dilluns a la redacció! El mateix agraïment tinc també per als meus nebots, Roger, Sergi i Joan, que també es van entrenar intensament per córrer amb el seu “onclu”. La resta de nebots també hi van ser tots, sense córrer, tret de la Ritxi, que es va quedar a París després de ser mare per quarta vegada…

   A més del Jeremy, també va venir a córrer el Santi Somoza, un asturià que vaig conèixer a la Marató de la Platja del Mar del Nord, a Dinamarca. I és que això del córrer fa amics de debò. No hi van ser l’Héctor i la Nora, que no van poder venir de Mèxic, la Linda, que és a Florida, ni el Jorge González de Matauco, el basc mallorquí que vaig conèixer a l’Antàrtida. Tots, però, hi eren moralment…

   Un any més, la Cristina havia preparat tot el dispositiu per fer el seguiment de la marató, acompanya dels seus pares, i també la Laia i l’Andrés…i aquesta vegada també amb gran part de la meva família, així com la companya del Quique López Vilalta…que es diu igual que la meva neboda!

  Vaig decidir córrer aquesta marató amb la samarreta amb què vaig disputar la primera, el 23 d’octubre de 1983 a Nova York. Els meus nebots també portaven la quadribarrada de Marathon Catalunya…encara que una mica més moderna.

   El moment de la sortida va ser espectacular. Juntament amb els meus nebots, el Quique, el Víctor Patsi i el Joan Ramon Vallvé, vam trigar més de cinc minuts a passar sota l’arc de sortida. Això ja és una marató de debò!

   El ritme previst era de 5:40 el km, per fer una marca al voltant de les 4 hores. A mi em semblava que més ràpid era arriscar massa tenint en compte que els meus nebots eren debutants i tots tres havien tingut algun problema físic durant els entrenaments previs.
Els primers quilòmetres, com ha de ser, els vam fer a ritme més suau, i a les Corts i a la Plaça del Centre vam tenir la primera trobada amb la família. Jo aprofitava per aturar-me a xerrar una mica i després accelerava una mica per tornar a atrapar el grup.

   Se’ns va afegir l’amic Manolo, de Sant Boi, que no sabia si podria completar la marató per uns problemes que tenia a les plantes dels peus. Ell i el Manu Prats, un altre company de Corredors.cat, van fer la resta de la marató amb nosaltres.

   Al pas pel km 15 ja havíem recuperat els segons perduts i portàvem el ritme clavat de 5:40, i ens acostàvem a la Sagrada Família, un altre punt de reunió familiar. El Sergi començava a patir pel seu genoll, però no va decaure. Vam continuar a ritme de creuer i vam passar per la mitja marató en un temps d’1:59:47. Precisió absoluta. El meu dubte era saber si tots aconseguiríem “doblar”, però teníem clar que arribaríem tots junts, encara que fos en més de quatre hores.

   Ens vam plantar a la zona de Diagonal Mar. A Selva de Mar hi teníem un altre punt de trobada, i allà em vaig trobar amb una sorpresa. A més dels altres nebots que s’incorporaven en aquell punt, hi havia la meva germana Rosa, que jo no sabia que vindria. Va ser un moment molt emotiu. També vaig poder saludar el meu nebot Jordi i la seva dona Yelim, acabats de tornar de Corea, on el Jordi ha viscut els últims 8 anys. Havíem parlat per telèfon però encara no ens havíem vist…

   Aprofitant el tram d’anada i tornada per la Diagonal, ens vam tornar a veure tots aviat, i vam passar pel km 30. Allà vaig recordar als meus nebot que la marató de veritat començava en aquell moment…

   Vam trobar el Domingo Catalán. Va ser un honor córrer una estoneta amb ell. M’hauria agradat anar junts fins al final, però de moment els meus nebots encara aguantaven el ritme de 5:40.

   Va ser passat el km 32 quan el Roger i el Sergi van començar a afluixar una miqueta. No massa, però el suficient per veure que no baixaríem de 4 hores. Però no passava res. L’important era que ningú agafés una “pájara” important, i que el “mur” només fossin quatre totxos mal posats…

   Allà se’ns va afegir el Carlez, un altre amic de l’ànima que l’artrosi ha apartat de les curses. Vam fer junts la marató dels meus 42 anys i 195 dies i aquesta vegada em va voler acompanyar almenys 10 quilometrets…

   A la plaça d’Urquinaona vam tenir l’última trobada amb la família, que ja va marxar cap a l’arribada. Nosaltres anàvem fent, ja amb poca benzina però sense passar gaire dels 6 minuts per quilòmetre.

   A la Plaça de Sant Jaume vam atrapar l’Emili, de l’Ametlla, i se’ns van afegir els amics del CALAM, que ens van escortar fins a Colom, on m’esperava un altre dels moments més emotius d’aquesta marató centenària: la trobada amb el grup de Gegants i Nans de l’Ametlla de Merola. Jo crec que hi havia mig poble. Evidentment, em vaig aturar per fer-nos fotografies. Em vaig col·locar entre el “Rei” i el “Barber”, els nans que jo havia portat quan tenia 12 o 13 anys.

   D’aquí cap a l’arribada va ser un festival. Em vaig aturar constantment saludant amics i coneguts: el Tito Rull, el Conesa, el doctor Ordóñez, l’Elisenda Pucurull… Tants canvis de ritme em van provocar una petita rampa en un bessó i, quan vaig tornar a atrapar els meus nebots, els vaig dir que no esprintessin perquè no volia entrar arrossegant una cama. El Sergi em va contestar que aquest era el millor acudit que havia explicat en tota la marató…

   Sense esprintar, doncs, però amb una gran emoció, vam enfilar la impressionant recta d’arribada, amb les Torres Venecianes com a testimoni d’un dels moments més especials de la meva vida. Les Fonts de Montjuïc i el Palau Nacional al fons eren el millor marc per a una arribada irrepetible. Agafats de la ma amb el Roger, el Sergi, el Joan, la petita Laia, i també els amics “correcats” Manolo i Manu, i l’Artur, que ens havia vingut a buscar, vam passar sota la línia d’arribada. Temps real, 4 hores, 3 minuts i 10 segons. Quina importància té això? Cap ni una. Aquesta vegada, més que mai, no vam ser esclaus del cronòmetre, i l’únic que indicava aquest registre és que havíem tingut 243 minuts de felicitat, 14.590 segons irrepetibles.

   Passada la línia d’arribada ens esperaven encara moltes hores d’emocions. Primer les abraçades amb la família i moltíssimes fotografies. A més de la Cristina, allà hi havia també el Jan, l’Esther i el Joan. Junts havíem viscut moments molt tristos feia molt poc, i és evident que en un moment com aquell trobàvem a faltar molt la Dolors. La seva foto enganxada al meu pit em va acompanyar durant tota la marató… Què més podia fer?

   També m’esperaven els companys de TV3. Tots 12 vam acabar la marató! Tot un èxit. Llàstima del Rafel, que va quedar KO per una bronquitis…

   Després va arribar el moment de pujar al podi. No m’havia passat mai. Un altre detall de l’organització, que ja m’havia donat el dorsal número 100. El Pere Alcober en persona, la màxima autoritat esportiva de la ciutat, em va penjar la medalla. Vaig voler fer com els ciclistes i els pilots i fer ploure cava des del podi, però no me’n vaig sortir. Això sí, vaig fer un bon glop de Segura Viudas!

   Després em vaig retrobar amb l’Ernest. Li vaig fer la primera abraçada com a maratonià i em va explicar que havia patit molt en els quilòmetres finals. El “mur” va ser implacable. De fet, va arribat només 8 segons davant nostre. Llàstima. Podia haver participat de la foto històrica de l’arribada.

   Amb tanta gent i tantes emocions, gairebé no em recordava de la Cristina. Acostumats a estar sols en acabar una marató, una mica més i aquesta vegada no ens fem la nostra foto postarribada!

   També hi va haver foto amb el Manolo, la Llúcia, la Laia i l’Andrès, que ja comencen a ser uns especialistes en això de portar-me l’avituallament a les maratons. I encara una altra foto especial davant de les Fonts de Monjuïc. La meva germana Remei i els seus fills i nets… Quin dia més maco!

   I quedava encara el dinar i la festa de les 100 maratons. Per fi ens vam trobar amb el Jeremy, que va compartir taula amb la meva família i els amics de l’Ametlla, que es van portar també com el què són, uns autèntics amics. El Jeremy va marxar encantat amb Barcelona i la seva marató. I va fer una marca de 3 hores i mitja!

   El pastís amb el número 100 va ser una de les sorpreses del dia. Poques persones poden dir que han bufat un pastís amb un número 100!!!!

   Després van venir les presses per anar a TV3 a sonoritzar el reportatge de la Marató amb el Xavi Bonastre i, per fi, la festa al Bar Velódrom, amb infinitat d’amics. No els vaig poder comptar, però suposo que vam ser prop de 150.

   El Pere Alcober em va lliurar una placa en nom de l’Ajuntament de Barcelona,i després va començar una autèntica pluja de regals. Jo no volia res. En tenia prou veient-me envoltat de tants amics…La Cristina em va lliurar un àlbum amb 100 pàgines de felicitacions. He trigat a llegir-les totes perquè les llàgrimes m’entelaven els ulls i havia de recomençar… També em va regalar un pòster ple de fotografies de diferents moments dels meus 50 anys de vida. Molt emotiu…

   No puc esmentar tota la gent que hi havia. Algú em va comentar que era una “passada” que hi hagués un guanyador del Tour, Perico Delgado, i una persona tan important com el Joan Manuel Serrat. Evidentment que els agraeixo molt la seva presència, però per a mi tots els que van venir, i els que no van poder també, eren igual d’importants en un moment tan especial com aquell. Sí que em va agradar veure la cara de sorpresa i satisfacció de la Llúcia quan va veure el seu ídol…

   En fi, al final vaig haver de tornar a bufar un 100, com a l’hora de dinar, i de mica en mica la gent va anar marxant cap a casa. Qui més qui menys estava una mica esgotat per una jornada tan llarga…

   I aquí s’acaba la història d’un dia molt especial. Només reiterar les meves gràcies a tothom, i deixar clar que la meva carrera maratoniana no s’acaba aquí.  Aviat començaré la meva segona centena de maratons. L’11 d’abril correré a Milà la número 101.