Feia molts anys que volia fer la Marató de Sant Sebastià i, per una cosa o una altra, no havia tingut l’ocasió. El 2008, per fi, vaig aprovar una assignatura pendent.

    Tres setmanes després d’haver anat a córrer la Behòbia-Donòstia, vam tornar a marxar amb la Cristina cap al País Basc, fent ruta per Aragó i Navarra, amb visita al Castell de Loarre i als Mallos de Riglos. Vam arribar, ja de fosc, a Ataun, el poble guipuscoà on viu el meu company i amic Fermín Aramendi, el periodista de ciclisme d’Euskal Telebista, amb qui hem compartit molts Tours de França. Ell i la seva dona Aloña van ser uns excel·lents amfitrions per nosaltres aquells dies.

   El dia de la marató feia fresca i ventet, però no plovia i la temperatura no arribava als nivells que deien les previsions. Abans de sortir el meu amic Fermín va voler que anéssim a veure si trobàvem l’Iñaki, el càmera d’ETB que havia de cobrir en moto el cap de cursa i que coneixia també del Tour. Després de saludar-lo i mentre intentava anar cap enrere em vaig trobar amb el Pello Ruiz Cabestany i el seu germà Jordi, situats gairebé al davant de tot. Em vaig posar a xerrar amb el Pello, que feia temps que no veia. Em va dir que a Nova York va “petar” al final i que aniria a 4 amb el seu germà, a veure si feien 2:48. Encara xerràvem quan vaig sentir el tret de sortida i tothom es va posar en marxa. Vaig passar per la catifa només amb 5 o 6 segons perduts. Això no m’agradava perquè pel meu nivell havia de sortir molt més enrere. Mai he volgut fer nosa a ningú i sempre procuro facilitar el pas a tots els que corren més que jo. Em va avançar el Curat, esperitat, i li vaig desitjar sort. Em vaig concentrar i vaig començar la meva marató. La 91…

   La idea era començar entre 5:05 i 5:10, però potser el fet de sortir tan endavant i la fresca que feia, em van accelerar una mica i anava pràcticament a 5 pelat. Vaig veure un termòmetre i marcava 7 graus. No n’hi havia per tant. I no plovia. M’havia posat malles pirates, samarreta de màniga llarga amb la de tirants a sobre, guants, tapaorelles i gorra per la pluja. Vaig veure que em sobraria roba… Vaig veure un tio que corria en pilota picada. No m’ho podia creure!

   Després de veure per primer cop la Cristina, el Fermín i l’Aloña i de passar per primera vegada per dins de l’estadi d’Anoeta, vaig començar la primera volta llarga, d’uns 18 km. Encara m’anava passant gent, però anava bé, pràcticament sempre a 5 i sense arribar mai a les 150 pulsacions. La meva idea era passar la mitja en 1:46 i després ja ho veuríem. En el primer pas per la Concha, una ventada se’m va emportar la gorra i vaig tornar enrere per recuperar-la. Si més tard plovia era fonamental portar gorra…

    Vaig començar a creuar-me amb els primers i això sempre va bé per distreu-re la ment. Vaig veure el tio en pilotes, els germans Ruiz Cabestany i poc després el Curat, concentrat per no perdre el ritme dels sub 3:30. Vaig parar a fer una pixadeta i entre això i les aturades amb la Cristina ja superava en un minutet el ritme de 5 minuts per km. Cap problema. La previsió ja era passar la mitja en 1:46. Em sentia bé i, sense voler, vaig recuperar uns segons. Vaig Intentar buscar algun grup per protegir-me del vent, però era difícil trobar-ne un d’estable…

   Vam tornar cap al centre i vam arribar al carrer amb més ambient. De cop vaig veure la Cristina i els nostres amics bascos a l’altra banda, just en un moment en què anava entre una riuada de gent. Vaig haver de fer un canvi de ritme en diagonal per canviar-me de banda i poder-me parar. Vaig agafar un gel i un recuperat-ion i vaig continuar sense perdre massa temps. En el fons pensava que potser seria un bon dia per intentar el 3:29…

   Vaig enfilar cap Anoeta, pensant que, en la volta següent, això ja indicaria el final de la marató. Vaig passar la mitja en 1:45:54, lleugerament més ràpid del què tenia previst. Segons com em trobés a partir d’aquell moment decidiria si anava a buscar el 3:29 o si ja em relaxava per entrar dins de la franja de 3:30-3:40, que era la previsió inicial. Vaig passar per segona vegada per l’estadi i vaig tornar a enfilar amunt, començant l’última volta. Es va posar a ploure, però de moment era el típic “xirimiri”, que no molestava pas tant com el vent. La pluja, però, va deixar els carrers completament molls i amb alguns bassals i havia d’anar molt en compte per no relliscar. Feia més vent i em va començar a sortir algun quilòmetre per sobre de 5 minuts. Vaig notar algunes molèsties a la part de dalt del gluti, un dolor que m’estranyava perquè no era habitual en mi. Era com una irradiació per tota la cuixa i vaig començar a pensar en el nervi ciàtic. Sabia d’alguns companys que tenien aquest problema i sempre deien que era molt molest. Vaig mirar el cronòmetre i em vaig oblidar definitivament de buscar el 3:29 perquè hauria de posar-me a menys de 4:50 fins al final i ni el dia ni la sensació del gluti conviden a fer “filigranes”.

   Vaig fer l’última parada amb la Cristina, el Fermín i l’Aloña, vaig agafar l’últim gel i l’última ampolla de Recurat-ion i vaig tirar cap a l’últim tram d’anar i tornar fins a la Plaça Iríbar. Pel camí em vaig tornar a creuar amb molts companys i vaig veure que el temps havia començat a fer estralls. Vaig veure el Jordi Ruiz Cabestany sense el seu germà Pello, que anava força més enrere amb la cara desencaixada. A la tarda el vaig trucar i em va dir que havia hagut d’abandonar per problemes musculars. Va passar el grup de les sub 3 hores i no hi vaig veure el Curat. Malament. Vaig pensar  que hauria punxat i, efectivament, el vaig veure ja prop del grup dels sub 3:15. Jo continuava més o menys bé, però amb les molèsties al gluti. Vaig fer un riuet i vaig pensar que ja no em faltava gaire per fer l’últim gir i començar el camí de retorn.

   Vaig començar a fer càlculs i vaig deduir que, si no passava res, acabaria entre les 3:34 i les 3:37. Cap problema. Només feia 8 setmanes que havia fet l’última marató, que venia enganxada amb una altra la setmana anterior i encara una altre quinze dies abans. Així no es pot pretendre fer “virgueries” i el cronòmetre ha de quedar una mica en segon pla. Tot i que les molèsties al gluti em frenaven una mica, i ja anava sempre per sobre dels 5 minuts, no parava d’avançar gent. De cop vaig veure un corredor amb una inscripció a l’esquena. A mesura que m’hi acostava vaig poder llegir el què hi deia: “Mi 21a maratón dedicada al amor de mi vida, Cris”. Em vaig posar al seu costat i li vaig dir que la meva dona també es deia Cris, però que per mi no era la 21a marató sinó la 91a. Va deixar anar un “¡Ay va la hóstia!”, però de seguida va afegir: “¡Pues sólo me llevas 70…!”

   Vam entrar al centre de la ciutat i ja no hi havia tant ambient com les altres vegades perquè la majoria dels aficionats ja eren a Anoeta. Vaig calcular que faria 3:47 i en aquell moment em va passar un grupet i vaig veure que hi anava una noia amb la samarreta del Club Atlètic Manresa. Li vaig preguntar si era de Manresa i em va dir que sí. Es deia Francesca i estava a punt d’acabar la seva primera marató. Vaig decidir fer un petit esforç per ajudar-la, tot i que ja anava ben acompanyada i se la veia molt sencera. Amb la Francesca i el seu grupet anàvem passant gent i ens vam trobar també uns companys del Km0Ponent. Curiosament, fent els quilòmetres a menys de 5 pràcticament em van desaparèixer les molèsties del gluti…

   Vaig veure la Cristina i els nostres amics bascos a l’entrada d’Anoeta i vaig decidir relaxar-me al final i deixar marxar la Francesca. Vaig entrar feliç a l’estadi on juga la Reial Societat i a la recta final i vaig veure la Cristina a la graderia. Vaig creuar la línia d’arribada amb la satisfacció d’acabar una marató més, i amb un bon temps pel què acostumava a fer últimament: 3:35:49. Em va venir a trobar la Francesca i em va fer un petó, emocionada perquè ja era maratoniana. Va fer 3:33 i li vaig dir que a Barcelona havia de fer 3:29. Vaig seguir la corrua de corredors i vaig entrar a l’interior de l’estadi. Vaig recollir les ampolles d’aigua que m’oferien i vaig sortir cap a fora, on de seguida em vaig  trobar amb la Cristina, el Fermín i l’Aloña. Mentre xerràvem, vaig veure el Josep Maria Casas Ledesma i em va dir, orgullós, que havia fet 2:36…als 52 anys!.  Li vaig dir amb ironia: “Només m’has tret una hora…”

   Vam marxar a dutxar-nos i per dinar ens van portar a una sidreria d’Ataun, el poble del Fermín. Allà van caure uns xuletons que déu-n’hi-do i vaig comentar amb alegria: “És el primer pas per la preparació de la pròxima marató, Barcelona 92!”