Només havien passat 4 setmanes des de la Marató de París i em vaig situar a la línia de sortida de la Marató d’Empúries, una de les meves assignatures pendents. Era l’única marató catalana que, per una cosa o altra, mai no havia pogut fer.

   Notava que la forma havia continuat baixant, ja que en quatre setmanes no hi ha temps de fer la baixada i la pujada per tornar a afrontar una marató amb el mateix nivell. Si de Barcelona a París, en cinc setmanes, ja vaig perdre uns 10 minuts, era clar que a Empúries no podia aspirar a fer menys de 3:45. Vam sortir amb l’Artur Peguera, que no l’havia preparat gens, deixant que el Xavi Bonastre anés, com sempre, per davant.
El dia era clar i assolellat, sense cap núvol i amb una temperatura que no convidava precisament a l’optimisme. La sortida, però, després de tota la parafarnàlia dels soldats romans, era divertida, i el fet de veure el mar tan a prop donava moral.

   La primera part la vam fer en grup i com qui no vol la cosa vam arribar gairebé a Bellcaire d’Empordà i vam passar la mitja en 1:51. Ritme previst. Però només girar cua vam notar el vent que bufava en contra…i teníem per davant gairebé uns 15 quilòmetres en línia recta. El grup es va desmembrar, i ja ens vam quedar sols amb l’Artur, encara que, més endavant, se’ns va afegir un noi que debutava i que va aguantar fins al final amb nosaltres. El ritme va anar baixant progressivament, però sense arribar a una gran punxada. Per les cares que vèiem en els companys que ens anàvem creuant, tothom anava “petat”. Fins i tot el Mestre Pucurull feia mala cara…

   La calor es va fer notar molt al final. Al final vam acabar en 3:47:22. Potser vam ser dels que vam perdre menys temps en la segona meitat de la prova. Després d’arribar ens vam fer un bany al mar impagable…tot i que l’Artur va tenir una rampa al bessó, a causa de la deshidratació. Penso que, tractant-se d’una marató amb menys de 300 participants, l’organització hauria de tenir cura de donar beguda isotònica als avituallaments des del començament, i no pas només a la segona mitja. Un dels punts a millorar.

   Després de la dutxa ho vam anar a celebrar amb un bon dinar, i a la tarda vaig començar a notar molt dolor al tendó d’Aquil·les dret, que em feia coixejar notablement cada cop que m’aixecava. Les molèsties persistien al cap d’uns dies, un cop desaparegudes les altres seqüel·les de la marató. Em preocupava perquè la pròxima, la 95, era a la cantonada. Estocolm m’esperava només 27 dies després d’Empúries.